14.3 C
Amposta

Laporta al Palco del Bernabeu

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets/El gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad/L’Ali-baba i en Gullivert/Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum/A casa meva és casa vostra sí que hi ha cases d’algú/Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul/I Frankenstein, i l’home-llop, i el compte Dràcula, i Tarzan/La mona Chita i Peter Pan. (Sisa, qualsevol dia pot sortir el sol) .

Un personatge pot definir una època, el rei emèrit Juan Carlos I, és el paradigma de la transició. Un rei deu representar els valor de la “nació” i la seva estabilitat. A l’època era tan popular el rei que no hi havia monàrquics hi havia “Juancarlistas”, avui no hi ha Juancarlistas, hi ha monàrquics. Cal diferenciar la persona de la institució. No es pot condemnar la monarquia per un acte puntual i individual del rei emèrit. Ni la monarquia, ni la cort ni la corona tenen cap culpa de fets puntuals.

És tan puntual la situació que en temps dels primers Felipes (el Segon i Tercer) corria per la “villa i corte” un tal F punto Gomez de Sandoval, Duque de Lerma. El tal Duque va comprar terrenys a Valladolid a preu raonable, posteriorment va traslladar la capital a Valladolid, amb la consegüent pujada del preu del sol. Un precoç “pelotazo”. Aconseguida la plusvàlua la cort va retornar a la ciutat del Bernabeu. Poc temps despres Espanya es va declarar en bancarrota .

Van venir altres reis altres governs, altres Condes, altres com el Conde Duque de Olivares.

Ferran VII no va canviar de capital, senzillament va vendre el país a Napoleon, ell i Godoy. La villa i cort reunia a toreros, tonadilleres, cançons i salsa rosa. “Maria Cristina me quiere governar” li cantaven a l’última dona del difunt Ferran VII. El seu nou marit A “punto” Fernàndez era comissionista del tràfic d’esclaus a Cuba.

Emilo Castelar i altres historiadors defineixen a la filla (Isabel II) com la reina més corrupta de la història. El pobre fill, Alfons XII va morir sense temps de conèixer els voltants del Bernabeu, ni les pràctiques de la vila i cort.

El net, Alfons XIII, el rei del Cabaret, envoltat de toreros i tonadilleres va sortir cap a l’exili en proclamar-se la Republica. Valle Inclán va dir. “no lo echamos por anticonstitucional sinó por ladron”.

En temps de Pandèmia, el Palco del Bernabeu ha tornat a ser la “cuna del pelotazo” com en temps del Duque de Lerma. Florentino, ha volgut canviar la capitalitat i l estructura del futbol per diners creant una Superlliga al costat de banquers, jeques, oligarques i una concepció del futbol i de la vida lligada als diners i al poder. Una concepció que ha donat al Palco del Bernabeu 13 Champions comprades i poc prestigi futbolístic i nul prestigi cívic. Una concepció proposta que ens retrotrau a temps lamentables on els poders de pocs converteix en súbdits a molts.

Una concepció contestada dèbilment per la perifèria de la vila i cort. Clubs modestos de gent honrada. Atlètic de Bilbao, Betis, el Rayo Vallecano, Deport, Osasuna, l’afició del Manzanares i tantes altres, etc. representants de la diversitat i de la poca roba Representants d’una conscient o inconscient resistència a la poderosa institució que és al Palco del Bernabeu.

Un concepte de diferència i resistència que per molt temps va liderar (volen o sense voler) el Barça amb la seua voluntat de ser més que un club.

Un concepte que Laporta ha abandonat sense cap consideració, amb l’estadi buit i en plena pandèmia. Ha passat de proclamar-se més que un club a ser teloner de Florentino al “Palco del Bernabeu: Ganas de volver a veros”.

I heus aquí el “Palco del Bernabeu”. Heus aquí el rei, els fills de toreros i tonadilleres, los Bose i els grandes d’Espanya, Godoy, Manolete i Paquirrin , el Duque de Lerma, el tribunal Suprem, Punto Rajoy i el Conde Lequio, les clavegueres de l’Estat i la Superlliga, Ayuso i la llibertat, Ribera , Arrimadas i la plaça de Colon, Abascal, Pocholo i els Franco Martinez Bordiu, Sálvame i Ferreres, les filtracions judicials, Antonio David el guàrdia civil, Ana Rosa, Pedro Alcázar, Villarejo i Pedrin, El Castor i La Corina. “El hijo predilecto de la Iglesia que se lava la negra dentadura con el agua bendita y toma clases de inglés y democracia”. El Rei emèrit paradigma de la transició amic de jeques propietaris de clubs i Simbad i Ali Baba. L’Espanya eterna.

El Bernabeu és el gran centre, la cristal·lització de la història, la nova capital del Conde de Lerma. La cort dels Borbons, la cleca del “a por ellos “, el gran centre del poder aquest país possiblement molt per damunt dels Parlaments, del futbol i…. de la gent.

Que fa Laporta al Palco del Bernabeu? Que fa el Barça “més que un club” a la Superlliga de Florentino?

Qualsevol dia es fa de nit.

Francesc Sancho i Serena, metge jubilat

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -