“Un dels nostres” és el títol d’un interessant llibre de Toni Cruanyes, on reflexiona sobre el conflicte català i el paper de les identitats personals i col·lectives, i també el d’una magnífica pel·lícula de Martin Scorsese del més genuí cinema negre sobre una història real a Nova York als anys trenta.
“Un dels nostres” és una expressió molt habitual per mostrar la nostra possible identificació personal o cultural amb la família, l’equip, l’escola, la professió, els interessos, el territori, la llengua, etc. És a dir, amb qualsevol tema que ens permeti sentir-nos, i sentir als altres, més a prop o més lluny, amb més comoditat o amb més estranyesa, amb més indulgència o amb més contrarietat, amb més estima o amb més aversió, amb més confiança o amb més inseguretat.
Els sentiments de pertinença ens fan sentir vinculats a alguna persona o algun grup i ens predisposen a ser proactius en la seva defensa i suport. Aquest vincle de pertinença ens agrada i ens fa sentir acceptats, valorats, i a expressar-ho positivament. Tot i això les relacions, els interessos i les desconfiances personals i grupals es manifesten de manera contínua, sigui als mitjans de comunicació, sigui als jutjats, sigui als diferents processos electorals. Per exemple la vigent pandèmia per la Covid-19 ha posat de manifest múltiples diferències d’opinió i controvèrsies públiques entre professionals i científics experts i diferents càrrecs de representació política responsables de la salut pública.
Les eleccions als governs locals, autonòmics o estatal, possibiliten relleus de càrrecs representatius i el nomenament discrecional de nombrosos càrrecs de confiança amb caràcter temporal que prenen decisions importants en la gestió de cada institució o àrea de serveis públics. Així, els professionals responsables de la gestió d’aquests serveis públics passen a dependre successivament de persones i de forces polítiques distintes i fins i tot contradictòries. És en aquesta interfície o espai fronterer entre els límits de les decisions polític-administratives i les de gestió i execució dels professionals responsables dels serveis on ser o no ser “un dels nostres” pot resultar més conflictiu o més creatiu.
Com es pren cada decisió controvertida, com es gestiona i què se’n fa d’aquestes diferències determinarà la manera més positiva o no de mantenir el clima de col·laboració i compromís en les tasques de servei públic. Moltes vegades la impossibilitat de mantenir aquest clima dona lloc a la desconfiança i la por que es tradueix en silencis o en expressions emocionals dures i en pensaments i possibles expressions d’allunyament provisional o definitiu verbalitzades amb “no és un dels nostres”. Llavors la disjuntiva personal basada en el respectiu nivell de confiança, en el compromís amb uns valors ètics i en el compliment dels acords tàcits o explícits inherents a les tasques de servei públic de l’entitat poden conduir a la pèrdua d’excel·lents i valuosos professionals que cerquen un nou lloc amb més sintonia i amb acords i compromisos acceptables.
Altres vegades si les lògiques diferències no afecten valors ètics i a la dignitat humana podem assumir un nivell de contenció i de consciència allunyada de la resignació, la negació, la confrontació o la fugida. I amb la humanitat, la tendresa i la profunditat de Raimon, “un dels nostres” en la defensa dels drets nacionals i dels drets socials, també podem dir-nos: “Jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg / Jo vinc d’un silenci / que no és resignat / Qui perd els orígens / perd identitat”.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
