Recordo perfectament el meu pas forçat per l’exèrcit d’aviació. És un breu record de la mili. Prèviament, havia deixat els estudis de COU per unes oposicions, que no van anar bé. Amb la família vam decidir que faria la mili, llavors obligatòria, i així me la trauria de sobre i podria continuar pensant en el futur.
Dit i fet. Vaig escollir Saragossa. Amb poc més de 18 anys me’n vaig anar a l’aventura militar. Tot allò era molt nou per a tothom. Recordo molt bé tot el temps que vaig passar a la Base Aèria de Garrapinillos, però molt especialment el període de recluta. Cada dia tocava instrucció i assajos de desfilades per a preparar-nos pel gran dia. Quedàvem rebentats, era una literal matada. Quina manera de perdre el temps i fer gastar els diners a casa. En aquesta etapa de la vida hi ha multitud d’anècdotes, però a Saragossa les deixo.
Bé, havia dit que tot el que va passar a la mili quedava a Saragossa i no explicaria res, però m’ha passat una cosa curiosa mentre anava recordant alguna anècdota, m’han començat a venir a la ment imatges de molts companys d’aquella època, fins i tot el nom de molts que no he tornat a veure mai més i he pensat que potser això era algun tipus de senyal. Llavors he pensat que no estaria malament recordar alguna de les coses viscudes, moltes altres quedaran a Saragossa, tal com he dit.
Per començar, quan vaig anar a passar la revisió prèvia a la incorporació a files, va ser a la caserna de San Lamberto, a les afores de Saragossa. Una de les coses que van demanar era persones amb carnet de conduir amb molta experiència. Jo em vaig presentar voluntari, feia uns dos mesos i mig que tenia carnet. Vaig fer una petita prova amb un 600 estil furgoneta. Amb prou feines vaig poder entrar, era com una capsa de llumins. Res, que em van escollir i tot orgullós ho vaig explicar al meu pare; em va caure una mini esbroncada, perquè em va explicar que era molta responsabilitat conduir un vehicle militar. Un detall important sobre això, tot i que vaig estar destinat a la Unitat d’automòbils, mai vaig conduir un vehicle en tota la mili i aquesta destinació em va permetre passar a casa la meitat dels dotze mesos que vaig arribar a fer, per tant, la decisió de presentar-me voluntari al final no va ser una mala opció.
En aquella època estaven fent la mili a San Lamberto com a mínim Felipe, Conrado i Benigno, amics de Sant Jaume. Vaig pensar que seria excel·lent arribar i tenir amics a la caserna. Arribem el primer dia tota la fornada de nous reclutes i comencen a separar-nos en dos grups. Vaig pensar que hi havia alguna cosa que se’n sortia del guió. Al meu grup ens van portar fins a uns autocars militars. El meu neguit anava en augment davant tant misteri. Abans que els vehicles es posessin en marxa, un dels caps va explicar que anàvem cap al nostre destí, la caserna de la base aèria de Garrapinillos, situat a 14 km de Saragossa i sense cap comunicació pública entre els dos llocs. Aquest era un bon escull que hauria de salvar. Aviat va estar resolt, fer amistat amb altres persones que estaven fent la mili que tinguessin cotxe.
El més complicat era anar a la caserna des de Saragossa, sobretot els diumenges quan tornaves de cap de setmana. L’autocar de la Hife arribava entre les 20:00 i 21:00 h, parava just darrere de la Pilarica i havies d’anar fins a l’altra punta de Saragossa, al mercat del peix, i esperar a algun soldat amb cotxe que anés cap a la caserna i que et convidés a pujar.
Hi havia un xofer de la Hife que es deia Juanito, que era del Poble Nou i coneixia molt al meu pare; el dia que li tocava fer el trajecte fins a Saragossa i jo també tornava de cap de setmana, era una bicoca perquè casualment tancava el vehicle a un garatge que hi havia al costat del Mercat del Peix i llavors.
Amb bastant d’orgull puc dir que mai he provat les drogues i la mili és un indret on fàcilment se’n podia aconseguir. Un dia per dins de Saragossa anàvem amb el cotxe d’un dels companys, crec que erem cinc, i un d’ells diu «tengo un regalalito para vosotros, sacad un cigarrillo que vamos a divertirnos» (jo en aquella època fumava). Va treure unes paperetes que estaven impregnades com d’un oli i les va repartir dient «tenéis que frotar en el cigarrillo hasta que el papel quede bien empapado«, així ho vam fer tots, jo també. Jo no les tenia totes i un moment abans d’encendre la cigarreta em vaig dir «què estàs fent?», vaig obrir la finestra del cotxe i vaig tirar la cigarreta, l’amic proporcionador em va dir «pero qué has hecho polaco?» jo era el polaco perquè era català i afectuosament així ens identificaven els aragonesos.
Abans de passar a la nostra destinació final havíem de passar tant sí com no el període de reclutes de dos mesos. En arribar a la caserna tens la sensació que t’estan portant a una lleonera en la qual tots els veterans estan esperant carn fresca i això, davant les anècdotes que t’havien explicat, feia una mica de respecte i feia que sempre estiguessis pendent per veure quina en podia caure.
Jo devia estar de sort perquè només recordo que ens van fer una sola reclutada: jurament de bandera o desfilada d’elefant. Una nit van entrar una colla de veterans al pavelló on dormíem i ens van treure dels llits i ens van dir que ens havíem de quedar en boles davant les lliteres. Quan ja estàvem tots a punt ens van dir que ens havíem de posar en fila índia. Seguidament, ens van dir que havíem de doblar el cos cap endavant i havíem de passar un dels nostres braços per sota les cames cap el darrere fins trobar el penis del company i l’havies d’agafar amb la teva mà; tothom havia de fer el mateix amb el company que tenia al darrere. Quan tothom estava «acoplat» posaven música i començava la desfilada.
Tot i que va ser una mica humiliant, va tenir el seu toc d’humor, sobretot amb les barbaritats que havies sentit explicar. Cap vegada més vaig sentir parlar d’alguna nova reclutada.
Una de les coses curioses que recordo dels primers dies és que la meva mare Adela, com a bona previsora que era, va fer que se’m compliqués bastant la vida. Tot va passar arran de la quantitat de mudes que em va preparar, hagués pogut vestir per dins a tots els companys del pavelló i la taquilla era molt petita, no podia absorbir tal quantitat de roba i, a més, la gran bossa que portava. El sergent, amb una mica de mala manera, tal com acostumen a fer els militars per a marcar territori, ens va dir que no volia veure res fora de les mini taquilles. Què faig?, vaig pensar. Sort que la mare del company de taquilla no va ser tan previsora, cert que ell era de Saragossa i ho tenia molt fàcil. Allí va néixer una bona amistat.
Per sortir de la caserna no podíem fer-ho vestits de civil i per entrar molt menys. Un cop fora de la caserna, a pocs quilòmetres i a tocar de la carretera, hi havia una casa vella mig en runes i totalment abandonada, en la que entràvem amb el cotxe en una mena de porxo i, allí, ens trèiem la roba militar i ens posàvem guapos per a passar la tarda a Saragossa. A la tornada desfèiem el camí fet.
Normalment, anàvem a un lloc on estava ple de bars, molts estudiants i sobretot molts militars, es deia La Zona. La veritat és que unes quantes cervesetes anaven caient. Un dia recordo que vam allargar massa la tarda i vam decidir canviar-nos a la ciutat, però, on? Se’ns va ocórrer fer-ho en el replà d’una escala d’un edifici. Vam trucar el timbre d’un dels pisos, no sé quina excusa vam donar, però ens van obrir.
Ens vam posar al replà del segon pis i vam començar la nostra peculiar mutació a militars. Entre aquella patètica escena, la mica de cervesa que portàvem dins que demanava pas per a sortir fora i que de sobte des de dins d’un dels pisos del replà vam començar a sentir veus que deien «papá ahí fuera hay alguien, oigo voces«, la cosa es va anar embolicant a base de bé. Amb una miqueta d’imaginació segur podeu fer-vos la pel·lícula d’aquell moment: dos soldadets de l’exèrcit d’aviació en el replà de les escales d’un edifici de Saragossa en roba interior, pixats de riure, recollint tota la roba per canviar de planta i poder continuar amb el nostre ritual. Un cop a la nova planta, vam seguir la nostra tasca, però el soroll que fèiem era incontrolable, seguíem rient pels descosits. Tot plegat va fer que els nous veïns també van sentir el soroll del nostre striptease en plena escala, llavors va passar el que havia de passar, tant de riure i tanta cervesa que feia estona que demanava pas, allà enmig de l’escala es va produir el petit, molt petit, miracle… Que consti que va ser molt petit i vam poder contenir el pitjor desenllaç.
Com vam poder ens vam acabar de vestir de militars, volíem sortir seriosament al carrer, però les darreres escenes viscudes en aquella escala, ens impedien tornar a la normalitat. Per més que dèiem prou no hi havia manera de parar el nostre riure desenfrenat. Cada vegada que ho penso, em trasllado al moment, ara fa 50 anys, i em pixo. Tot això em passava amb el meu bon amic Andrés, era de Binèfar i tenia un Citroën 2 CV de color blau.
Les escales del Mercat del Peix de Saragossa era el lloc on pacientment esperaves que passés algun vehicle que anés cap a la base aèria. Hi havia dies que estaves de sort, però n’hi havia d’altres que podies estar bastant temps esperant. No passava ningú o el vehicle anava ple.
Un dels dies d’aquesta llarga i monòtona espera, ja que en aquells solitaris indrets no es movia ni la teva pròpia ombra, al cap d’una bona estona va parar un cotxe, crec que era un Seat 600 i dins només hi anava un soldat que anava cap a la Base. Em va preguntar si pujava. No ho vaig dubtar ni un segon. Era tard, molt tard, la nit avançava i cada minut que passava les probabilitats de trobar a algú que anés en la meva direcció anaven minvant. Vaig pensar que m’havia salvat pels pèls, però que poc m’imaginava que poc després viuria, sense haver-ho demanat, un dels moments més estranys i delicats de la mili, que em van fer sentir molt malament per tot el que va acabar passant.
La Base Aèria era un lloc de grans dimensions, a tocar estava la base americana. Un cop superaves la barrera de control, hi havia un bon tros fins a arribar a la caserna. A mig camí hi havia una zona en la qual hi havia moltes naus, que era on pràcticament tots els soldats teníem el nostre treball.
Quan vam arribar a aquell indret el company/soldat es desvia i em diu que havia de passar un moment pel lloc on estava destinat per a recollir una cosa. Ho vaig trobar estrany, però no li vaig donar més importància. Ara encara no em puc creure com m’ho vaig empassar. Em va dir que baixés del cotxe i que esperes que ell tornés; vaig veure que va parar davant d’un petit sortidor de benzina i vaig pensar que allí havia d’estar destinat. Quan va tornar li vaig preguntar què havia anat a fer i tan tranquil em va dir com si res: he anat a posar una mica de benzina al cotxe. Es va quedar més panxo que l’una. No podia acabar de creure’m el que havia passat.
Amb el temps vaig poder anar veient algunes altres situacions que posaven de manifest que allò era un petit exemple del que passava dins l’exèrcit, almenys on jo estava fent la mili. Alguns feien coses semblants o se n’aprofitaven de la seva situació o del seu càrrec.
El lloc on em van destinar era la Unitat d’automòbils de l’exèrcit d’aviació a Saragossa, per tant, la immensa majoria de vehicles amb algun problema passaven per allí. Era un lloc molt gran en el que també hi treballaven civils. Hi havia diverses seccions: mecànica, xapa, pintura, torneria, tapisseria, etc. És a dir, un cotxe destrossat podia sortir d’allí completament nou. Com he dit allí es reparaven els vehicles de l’exèrcit, però també vaig veure bastants vehicles privats d’oficials o sotsoficials que eren reparats o pintats.
Hi havia un rumor que corria, bé més que un rumor una clara realitat. La caserna cada mes tenia un oficial de cuina que es cuidava de la intendència i que en funció de la seva honestedat i bon que fer, al menjador de la caserna hi havia mesos que es menjava de conya o d’altres en els que ens donaven autèntica «brossa», per dir-ho suau. Qui ha fet la mili estic segur que ho podrà ratificar. També es donava una pura coincidència, molt pura crec que no ho devia ser, perquè l’oficial que havia estat al càrrec de la cuina el mes que s’havia menjat de pena, casualitat o no, coincidència o no, el mes següent el veies amb un vehicle nou. Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió. I que consti que sortosament no tothom era així.
Vaig acabant. Quan vaig arribar a la caserna hi havia una llegenda militar, en aquell moment no sabia si era certa o no, però es deia que els soldats que estaven destinats a cuina molts dies feien barbaritats amb el menjar, sobretot per al sopar. Cert o no això feia que molts de nosaltres anéssim a la cantina, que la portaven uns civils, però al darrere crec que devia haver-hi algun militar.
Al cap de poc vaig poder constatar que la llegenda no era tal i que a vegades a la cuina es passaven 10 pobles. A la nostra Unitat, cada mes hi havia un dels companys que li tocava baixar a cuina i havia de netejar els estris on s’havia fet el menjar, per això li deien El Perolas. Un d’ells feia poc que estava en aquesta nova tasca i un dia em diu «Ildefonso, esta noche no vayas a cenar al comedor, esta tarde en la cocina casi todos iban pedo y entre otras cosas se han puesto a mear en la sopa que van a servir en la cena«. No vaig tornar mai més a sopar al menjador de la caserna. Dinar era una altra cosa, normalment hi havia l’oficial de cuina, passaven altres coses, però com aquestes no.
Va arribar el dia en què em llicenciava. Normalment, quan arriba aquest moment i estàs format, tots els de la promoció quan ordenen trencar files diuen «la última» y tiren la gorra en el aire«, referint-se, per exemple, que és la darrera nit que pernoctes a la caserna. Es va donar el cas de què de tots els que estàvem formats només vaig ser jo el que va poder llençar la meva gorra i dir fort el crit, només em llicenciava jo. Curiós però cert.
Colorin colorado, estàs estas breves historias de la mili se han acabado. Tot això m’estava passant amb només 18 anys. Encara penso que la mili va ser una autèntica pèrdua de temps i que si no tenies el cap mínimament moblat, era un lloc on podies perdre el rumb.
“Avui és el millor dia”
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls