En plena pandèmia de la Covid-19, estem assistint a un interessant debat sobre els nivells competencials, legals o possibles, entre diferents autoritats i territoris per diagnosticar el que està passant en el nostres sistema de salut i d’atenció social i per prendre en cada moment les corresponents millors decisions. La controvèrsia, els resultats i les conseqüències, les podem contrastar amb el que està passant en altres països desenvolupats: amb sistemes majoritàriament privats on la població més desafavorida no té cobertura sanitària pública (Estats Units d’Amèrica); amb sistemes majoritàriament públics (Regne Unit); o amb una organització estatal federal (Alemanya) o centralitzada (França).
La Generalitat de Catalunya té les competències exclusives sobre salut (Departament de Salut) i sobre els establiments residencials per a gent gran (Departament de Treball, Afers Socials i Famílies) i mai ha arribat a integrar ni gestionar el conjunt del sistema sanitari i de l’atenció sociosanitària i social en un mateix Departament indistintament de les forces polítiques governants i dels pressupostos disponibles. Ara hem constatat el greu desajust real entre aquests dos àmbits que demana urgentment una atenció sociosanitària (social i sanitària) més integrada en general i especialment als centres residencials que cada dia atenen a més persones, més grans d’edat, amb més patologies cròniques, amb més discapacitat, i amb menys autonomia.
El model sanitari català depèn de les directrius, planificació i pressupost del Departament de Salut. La cobertura pública de l’atenció primària de salut i de l’atenció hospitalària especialitzada i sociosanitària la contracta el Servei Català de la Salut (CatSalut) a proveïdors de serveis de cada una de les 7 Regions Sanitàries de Catalunya, una de les quals, la Regió Sanitària Terres de l’Ebre cobreix una població aproximada de 180.000 habitants de les comarques del Baix Ebre, Montsià, Ribera d’Ebre i Terra Alta.
L’atenció primària de salut del territori, compta amb 11 Equips d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) a 21 Centres (CAP) i 49 consultoris. L’atenció hospitalària especialitzada compta amb 4 hospitals: l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta de l’ICS, l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, l’Hospital Comarcal d’Amposta i la Clínica Terres de l’Ebre de Tortosa. L’atenció hospitalària sociosanitària compta amb 3 centres d’internament: l’Hospital de la Santa Creu de Jesús a Tortosa, l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre i l’Hospital Comarcal d’Amposta.
El nostre sistema sanitari, gratuït i universal, està reconegut com un dels millors del món. És finançat majoritàriament a través d’impostos i ha patit durant els anys 2008-2013 una disminució anual mitjana de l’1,4% en la despesa pública sanitària per càpita fruit dels requisits del programa d’estabilitat per reduir el dèficit i el deute que varen imposar Alemanya i la Unió Europea. En anys posteriors ha crescut però no s’ha remuntat i és així que ha donat lloc a un significatiu deteriorament molt patent en les nostres infraestructures i equipaments sanitaris i també en el nombre, motivació, confiança i condicions laborals dels professionals del sector. Tot i això seguim tenint uns costos moderats al costat d’uns bons resultats.
El nivell de competències sanitàries que exercim s’apropa a les que podríem tenir en un estat federal però la nostra gestió la considero molt marcada els darrers anys per l’absència de prioritats i lideratges sanitaris, per l’austeritat pressupostària, per la progressiva burocratització i funcionarització, i per continus condicionants polítics, econòmics i de funció publica de caràcter partidista, localista o curtterminista.
Sort en tenim que, en circumstàncies crítiques com ara, hi ha professionals, sanitaris i no sanitaris, que a costa d’assumir un risc elevat per a la mateixa salut, davant les mancances d’equipaments de protecció individual (mascaretes, guants, bates, etc.) i d’altres recursos materials o humans, utilitzen la seva voluntat i intel·ligència, la màxima dedicació, i la seva capacitat d’innovació i creació, per actuar el més correctament possible afrontant les successives adversitats que sorgeixen per aconseguir tenir espais, estris i recursos mínimament adequats per atendre clínicament i humanament les múltiples exigències de cada moment amb cada pacient. El valor de les seves aportacions no tenen res a veure amb el que succeeix davant de càmeres ni espectadors. Penso que no reclamen reconeixement pel qual fan deixant-se la pell, la família o inclús la vida. Saben que la millor manera de què tingui sentit tot això seria que “l’Estat de Benestar” tornés a tenir prioritat i es dotessin els serveis públics dels recursos necessaris per atendre de la manera més correcta i oportuna les necessitats d’atenció ordinàries i també de les excepcionals com l’actual.
També és una sort que existeixin responsables de centres i serveis de salut que des del primer moment van assumir responsabilitats per anticipar-se i preveure, una mica de temps abans, que calia fer accions i gestions sense esperar que des de fora, si escau, algú els hi digués el què, quan i com s’havien de fer les coses. On hi ha gestors, clínics i professionals que varen començar a actuar, sense regles, ordres ni protocols, uns dies o hores abans que es declarés l’estat d’alarma ha estat possible que molts professionals i molts ciutadans no hagin estat directament afectats per la pandèmia.
Del valor, aportacions, iniciatives i reconeixement dels professionals del sistema sanitari n’hem de parlar.
Enric Nin Julve
Metge. Director gerent de la Clínica Terres de l’Ebre (2007-2018)
