Reconec que les tardes del dissabte m’agrada estar assegut al sofà amb algun llibre fent-te companyia. També que sóc d’aquells que necessito llegir quatre o cinc llibres al mateix temps. Hi ha dies, moments, estones que entra un tipus de lectura i altres vegades t’apeteix quelcom diferent. És a dir, ja dies que prefereixes assaig i altres per exemple novel·la històrica, tot depenent del dia, del temps o simplement de com es troba el teu estat anímic.
El cert, que aquestes tardes de tardor em té atrapat la darrera novel·la de l’escriptora senienca, Marta Tena, titulada “Una lluna a la finestra”. La novel·la tracta sobre la troballa d’un mort en una falsa paret d’una casa heretada per la protagonista de l’obra, la mossa d’esquadra anomenada, Jana, i el seu company d’investigació, Gerard, un veí de la Pobla que coneix la Jana i l’ajuda a descobrir la història misteriosa d’aquell hoste inesperat sorgit en la foscor de la història d’aquells indrets màgics dels territoris fronterers banyats a estones pel riu Sénia.
Sense voler desvelar la intriga, el primer que faria és anar a la Pobla a foter-li dues galtades a Gerard perquè s’espavili en l’intent de lligar-se a la mossa d’esquadra, que per cert, ha de ser complicat i arriscat.
Per altra banda, dins la trama, surt uns dels maquis més famosos d’aquestes terres
frontereres, La Pastora. Recordo de la Pastora històries difuminades contades pels
vells dels nostres pobles quan jo era menut. Fins que un dia, a finals dels vuitanta, vaig
llegir una entrevista del mític maqui a la revista “El Temps”. Llavors, tot va agafar
forma i moltes llacunes que s’havien creat sobre aquell guerriller de Morella es
desvelava dins meu.
Un dia qualsevol, t’adones que és la història dels incompresos, dels humiliats, dels
diferents que són maltractats per les societats ultraconservadores pel simple fet de no
ser igual a la resta. Al final, aquests s’adhereixen a una causa en particular, pel fet
perquè allí són respectats pel que són. Un patró que es compleix una vegada rere
altra. Un patró que podem veure també a la pel·lícula del Joker, amb la gran
interpretació que fa Joaquin Phoneix.
Curiosament, tots aquests personatges que durant la seva vida són maltractats dia si dia també, després són adorats com herois per la memòria col·lectiva. Herois que naixen en terres on la misèria i la pobresa impera per damunt de tot i la manca d’oportunitats per viure dignament és el pa de cada dia.
La veritat és que el nostre territori, les Terres de l’Ebre o també els Ports a la banda nord de Castelló i com no El Maestrat, són uns territoris on l’escassetat d’oportunitats és un fet indiscutible, sobretot, quan més a l’interior es tracta i més allunyat del mar se situen.
Així i tot, algunes vegades les circumstàncies o un fet aleatori casual pot fer canviar el panorama general. Una causa aleatòria actual és per exemple la pandèmia del coronavirus que afecta globalment a la humanitat. Un fet que tots els experts arriben a la mateixa conclusió: que un cop superada s’obriran noves oportunitats, sobretot, en diversos sectors econòmics com les noves tecnologies, les energies renovables i empreses biotecnològiques.
La veritat, que les Terres de l’Ebre podríem especialitzar-se econòmicament a ser una gran indústria en energies renovables ja sigui eòlica, solar, etc… Però no només en producció sinó també en manteniment, recerca i investigació. Donant la possibilitat de retenir talent dels més joves per poder viure a les nostres terres. Terres que no hem d’oblidar any rere any perd població i que a més gaudim de les rendes més baixes de Catalunya, exceptuant és clar dels municipis propers a les Nuclears.
Tanmateix, sempre hi ha algú que no veu clar, allí on algunes persones veuen oportunitats de creixement altres veuen especulació. Com aquella plataforma de la Terra Alta que s’anomena com el mític maqui dels Ports. La setmana passada feia un comunicat en què criticava al Govern per la nova implantació de parcs eòlics.
No sé si tenen raó, igual sí. Però, curiosament, un dels parcs que posaven en llum vermella era un destinat a Batea. No sé si ho sabeu, però, Batea ara mateix, és un dels municipis de més de 1000 habitants de Catalunya amb la renda més baixa. No sé per què, però intueixo que si les coses no canvien, ho continuarà essent.
De fet i per acabar, em sorprèn que en aquest territori ebrenc on vivim, on cada cop els joves marxen i no tornen per falta d’oportunitats, i curiosament, on existeixen un grapat de plataformes en defensa del territori que salten de seguida per aturar qualsevol iniciativa econòmica, i després callin i no diguin res quan les administracions competents es gasten 18 mil euros en “pals selfies” o 12 mil euros en comptadors de turistes. Potser, arribes a la conclusió: el que busquen és un territori despoblat on només viuran 4 funcionaris, 3 jubilats, 2 cabres i algun bou.
Batiste Forcadell, economista
