14.3 C
Amposta

La maleta misteriosa

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

L’any 1995, el director de cinema mexicà, Benjami Tarver, rebia una herència una mica estranya. Un objecte que a principis de la II Guerra Mundial, viatjava de París a Mèxic, i per alguna raó inexplicable mai va arribar al seu destí. L’objecte de l’herència era una simple maleta.

La pregunta que ens podríem fer és que contenia l’interior aquella maleta? Una maleta que a principis de la II Guerra Mundial arribava al consolat de Mèxic de París, i que aproximadament, cinquanta anys després, el cineasta mexicà la rebia com a llegat d’una herència. La sorpresa quan va obrir la maleta fou monumental, dins el seu interior hi havia 4000 negatius de fotografies. Gràcies, a la seva afició a la fotografia, va observar que aquells negatius podrien pertànyer al fotoperiodista més famós de tots els temps: Robert Capa.

Curiosament, aquella maleta encara tenia algun secret per desvelar, un misteri mai resolt, una sorpresa final. L’any 2008, l’Internacional Center of Photography de Nova York, fundació que vetlla per l’obra del fotògraf hongarès va adquirir aquell llegat fotogràfic. Un cop analitzades les fotografies, la sorpresa final fou que una part dels negatius no eren de Robert Capa, sinó de la seva companya, Gerda Taro. Havia renascut una heroïna de les cendres de l’oblit de la història.

Gerda Taro era la companya sentimental de Robert Capa, d’esperit indomable i família jueva que als seus 23 anys, concretament, el 18 de març de 1933, tastava els barrots de les presons alemanyes per repartir propaganda del partit comunista. Realment, els agents de la SA, buscaven als seus germans, però com que no el van trobar, es van emportar a aquella menuda rossa. Durant el poc temps que va estar empresonada es va guanyar l’amistat de la resta de presoneres. El que demostrava que el seu esperit indomable connectava amb la gent del seu voltant

Tan prompte va sortir de la presó i vist com l’ambient antisemita que es vivia als carrers de l’Alemanya nazi, va creure convenient exiliar-se a París. Allí, després de viure les penúries i les misèries d’una exiliada, jueva i dona: la sort es va girar de cara. Gràcies, a la seva amiga que varen marxar juntes d’Alemanya va conèixer a un home que li marcaria la resta de la vida. Ell era jueu, exiliat i es dedicava a la fotografia o millor dit al fotoreportatge. Ell més jove que ella, el seu nom era André Friedmann. Més conegut, més endavant com el fotorreporter: Robert Capa.

La relació entre ells va traspassar els límits d’una relació amorosa i professional. El foc de la passió i de la guerra es mesclaven pujant la temperatura ambiental allí on estaven. Que més donava una platja del Mediterrani, un saló de París o al mateix front de batalla. La passió de viure al límit i les espurnes de la joventut marcaven el seu dia a dia fins que la sort un dia es va acabar. I el 25 de juliol de 1937, un any abans de començar la batalla de l’Ebre, amb la retirada de les forces republicanes de la batalla de Brunete, Gerda Taro, trobava el seu final, esclafada per un tanc de fabricació russa T-6, després d’un bombardeig de l’aviació enemiga contra les tropes republicanes.

Diuen les cròniques que Robert Capa mai més va tornar a ser el mateix, la pèrdua de Gerda Taro el va afectar per a sempre. El foc de seu interior per ella mai es va apagar, les seves fotos foren internacionalment conegudes, el seu prestigi no parà de pujar, mentre el de Gerda va desaparèixer incomprensiblement del món de les arts fins que un dia misteriosament va aparèixer una maleta. Una maleta que el destí li guardava una última sorpresa, quan un arquitecte mexicà, Benjamí Tarver, va rebre com a herència aquella maleta misteriosa. I a partir d’aquell dia, l’estrella de Gerda Taro, és tornar a encendre al firmament i des de llavors brilla amb tot esplendor en l’univers de les arts fotogràfiques.

Veien la història de Gerda, t’adones que existeixen una gran quantitat de biografies femenines que varen tenir molta rellevància durant el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil i que moltes vegades han estat silenciades incomprensiblement. De vegades, perquè la història l’escriuen els vencedors, altres per algun motiu casual i moltes vegades, pel simple fet de ser dona.

Batiste Forcadell, director del COMEBE

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -