En l’escenari per acabar amb l’escalfament global els discursos que es fan servir assumeixen que el seu origen és provocat per les persones, pel consum sense límits que hauríem de reduir per poder ser més eficients energèticament. Aquesta visió de com hem arribat aquesta situació s’ha produït per la indiferència dels governs, fins no gaire no tenien el medi ambient en un lloc privilegiat de l’agenda, la negació d’aquest fenomen ha estat així durant molts anys i la cosa s’ha anat agreujant fins a arribar on som ara, al límit. Per tant, les persones no ens podem sentir culpables de tota aquesta situació, només d’una part petita, que hem d’anar esmenant.
En un recent estudi al nostre país sobre la petja de carbó, els tècnics han pogut comprovar i alhora constatar que el consum és el 70% de les emissions de gasos efecte hivernacle, però no es tracta d’evitar el consum el que haurien de fer els governs és orientar-lo cap als sectors que tenen una gran reducció d’emissions de gasos, fins ara no hem pogut ser part de la solució, d’acabar amb el canvi climàtic, però si som part del gran problema. En l’àmbit individual està bé fer aportacions pensant que som consumidors com una opció moral que a la fi es manifesta en els valors i preferències de la gent a l’hora de consumir. No ens enganyem, els grans percentatges de gasos efecte hivernacle i acabar i mitigar el canvi climàtic no són responsabilitat exclusiva de la gent. La societat dels països són molt complexes i la responsabilitat són dels seus governs que tenen la capacitat de reduir i complir els objectius signats en els acords sobre el clima, però fins avui van amb molta calma, com si el clima no anés amb nosaltres, hauríem d’estar per sota dels indicadors almenys un grau i no és així, ens anem despertant lentament i esperem que no sigui massa tard. El perquè aquests acords sobre el clima no avancen tal com estan projectats, de teories n’hi ha moltes, a mi em sembla el gran negoci dels combustibles fòssils que ara com ara són la sang dels mercats econòmics i que patim les conseqüències d’aquesta energia bruta és la societat en forma de malalties, o pujada de la temperatura. El gran negoci d’aquests combustibles impossibilita aquests acords.
El més Kafkià de tot el problema és que els responsables de garantir aquest model capitalista i de creixement amb energies brutes són els exèrcits, un membre de la teoria dels quatre poders del món, entre el 25% i el 50% de les guerres estan relacionades amb l’extracció de combustibles fòssils mentre els militars diuen que la crisi climàtica implica un augment de conflictes socials que justifiquen les intervencions militars, un discurs fals dels exercits que són els més grans negacionistes del canvi climàtic i el fan servir d’excusa per intervenir qualsevol país. En els informes de l’OTAN i el Pentàgon posen el canvi climàtic com un entorn estratègic i operatiu a tot el món, fent-lo servir per assegurar el flux del capital fòssil per aquest motiu els exèrcits ho denominen riscos climàtics que els incorporen a les estratègies militars. Del que deduïm que si els exèrcits són el sistema immunitari que defensa el “seu” model de creixement, el seu objectiu no és defensar la societat, és assegurar l’extracció i transport de combustibles fòssils fins als centres de consum, apuntalar el capitalisme salvatge on tot val, sempre que hi hagi grans guanys.
Voler vertebrar un discurs a favor del canvi climàtic posant als exèrcits com a garants del nostre benestar és una opció equivocada, que fan servir països que tenen les guerres com un negoci. Els països exportadors d’armes com Espanya, són els responsables del 68% de les emissions a l’atmosfera i representen el 35% de la població mundial, la concentració de tota la despesa militar del món és d’un 83%,l’impacta ecològic d’aquesta activitat, posa en risc a tothom, m’entres que els elevats beneficis econòmics es concentren en el paraigua de l’extractivisme per garantir l’extracció dels recursos naturals que desestabilitzen tots els ecosistemes. Una solució a l’escalfament global que patim seria la retallada dels exèrcits de tot el món, ens posaria en la bona direcció, però la solució hem d’admetre que és difícil de gestionar sobretot en els països que de les guerres en fan rebost per casa seu. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental
