La gran escassetat d’aigua dolça és un repte molt gran similar al canvi climàtic que la humanitat haurà de gestionar , menys del 3% de tots els recursos d’aigua i el 70% d’aquesta no és disponible per aquesta congelada als pols, només ens queda l’1% d’aigua dolça. Aquesta aigua és la que necessiten els humans per satisfer les seves necessitats de supervivència, agricultura , industrial o serveis. Estem en un moment de dèficit crònic d’aigua a causa de causes meteorològiques que ens ha portat a una situació d’estrès hídric ,juntament amb la pressió del consum per habitant que fa que es sobreexplotin els ecosistemes dels quals s’extreuen i que posen en perill la capacitat de la seva renovació. D’altra banda, la contaminació provoca l’augment de malalties en llocs de molta aigua dolça per no poder-la consumir i les sequeres cada cop es fan més llargues en zones que sempre havien tingut aigua. Les capçaleres dels rius si no tenen les precipitacions d’aigua necessàries deixen als rius en una situació compromesa pels seus ecosistemes i pel flux d’aigua que afecta també a l’aigua de boca.
Segons l’OCDE ( Comissió Mundial de l’Aigua ) els problemes que tenim amb l’aigua no són únicament geogràfic, climàtics o demogràfics dels països la manca de recursos econòmics genera desigualtats a l’hora de fer front aquest problema, els països industrialitzats han desenvolupat més d’un 70% d’amalgamatge d’aigua en embassaments o dipòsits m’entres que els països en vies de desenvolupament gairebé arriben al 20%. És important aquest tipus de previsió per quant els canvis de meteorològics ens deixen sense l’aigua dolça que necessitem; així i tot, el gran consum que encara fem d’aquest recurs natural ens du haver de patir tot i tenir reserves. En algunes zones del planeta anomenen l’aigua dolça com, l’or blau, per ser vitalment necessari i escassa combinació perfecta per les tensions, conflictes i problemes entre pobles. L’accés a un bé necessari i vital com és l’aigua és d’una importància molt gran per les persones, segons l’OMS cada una necessita diàriament 5 litres per beure, 20 litres per neteja (salubritat de la llar) 15 litres per higiene personal i 10 litres pel menjar són les necessitats bàsiques i no estan incloses les activitats agrícoles, serveis o industrials que eleven el consum a més de 100 litres diaris per persona.
La gestió i el control de recursos hídrics no sempre la presideix la cooperació, l’accés a l’aigua provoca conflictes en essència, conflictes per la supervivència no per ambicions comercials ni interessos econòmics ,es tracta de sobreviure de la viabilitat dels pobles. No fa molt ho hem pogut constatar ,el ple de l’Ajuntament de Tortosa s’ha negat a la cooperació d’aigües del riu Ebre amb les del Ter Llobregat, sembla que com sempre es diu la unitat fa la força, fa país i no és així s’ha renunciat al principi de solidaritat pel de l’essència que el podríem mal anomenar, egoisme. És cert que els territoris de Catalunya estan passant per una gran sequera que mira de gestionar el govern amb molts dubtes,l’ACA confirma que si continua sense ploure s’aplicarà abans que acabi el gener l’estat d’emergència per la sequera, les conques internes estan al 16,57%, el llindar d’emergència és el 16%. El consell de l’ACA pel consum d’aigua és rebaixar-lo a 90 litres o menys per habitant, l’últim any algunes ciutats han reduït el consum amb més d’un 10%, però on hi ha el problema greu és a Barcelona i ciutats de l’entorn on els consums oscil·len entre 130 i 180 litres per persona, sembla que si no es penalitza aquest consum desmesurat no es podrà aturar i en rebrem les conseqüències tots. Val la pena que el govern hi treballi a fons, també en altres àmbits com fugues en les xarxes on es perden milers de litres d’aigua, en comptadors intel·ligents i molta pedagogia, els ciutadans han d’entendre que el que paguen en el rebut de l’aigua no és l’aigua, són les xarxes, el seu manteniment i el transport perquè ens arribi a casa, el fet de pagar no vol dir que tinguem el dret a malgastar aquest recurs renovable i finit com és l’aigua dolça. Pensem-hi.
Joan Cunill, tèncic superior mediambiental
