En el nostre dia a dia sembla que pensar críticament i actuar per fer possible un món millor sigui perillós o estigui desfasat i que estar als llimbs ens estalvia somiar en canviar la realitat i no posar més tensió entre el present que vivim i el futur que esperem. Prou sabem que no tenir utopies és caminar desorientats sense l’esperança de progressar i canviar les coses que no ens agraden.
La història de la humanitat ens mostra com cada societat en cada moment i lloc desenvolupa diferents utopies com a expressió idealitzada enfront a les contradiccions, insuficiències, opressions, injustícies i causes socials més crítiques que afecten les col·lectivitats i als individus que les integren, i els permet reflexionar sobre aquestes, generar esperances de canvi i orientar els seus objectius i accions per avançar i transformar-les sabent que mai es materialitzaran del tot. Les societats sense utopies són tristes, limitades i resignades. La utopia és el llevat i ferment imprescindible per imaginar el futur possible i desitjable, i serveix per fer camí.
Molts ideals utòpics s’expressen a través de migracions, moviments i accions humanes per cobrir diferents necessitats bàsiques com l’alimentació, la seguretat, l’habitatge, els recursos per viure, els serveis assistencials, l’abric del fred i de la climatologia adversa, i la millora de les condicions de vida, laborals, socioeconòmiques i mediambientals. En el nostre entorn hi reconeixem una gran diversitat de persones i organitzacions implicades en l’emancipació dels treballadors (cristians, socialistes, llibertaris, comunistes, sindicalistes, cooperativistes, ecologistes, etc.) i multitud de grups, entitats i organitzacions no governamentals afrontant problemes relacionats amb la pobresa, la misèria, l’aïllament, la solitud, les llibertats, les desigualtats, les malalties, les addiccions, les discapacitats, la intolerància, les injustícies, etc. i treballant per valorar i millorar els drets socials, l’acollida, la solidaritat, la democràcia, l’educació, la salut pública, la pau, l’autorealització, la cultura, l’esport, el lleure, la creació artística, l’organització social, etc.
Tinc molt present en el món de la salut com han anat evolucionant alguns conceptes i definicions del model i l’horitzó desitjables: a 1946 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) definia la Salut com “l’estat de complet benestar físic, mental i social i no sols l’absència d’afeccions o malalties. Actualment s’afegeix el benestar emocional, espiritual, sexual i mediambiental i que a més de prevenir la malaltia és important promoure la salut”. A 1976 el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana definí la Salut com “una manera de viure autònoma, solidària i joiosa”. També a 1976 la Declaració d’Alma-Ata va proposar per als governs i la comunitat mundial “l’objectiu de què tots els pobles del món aconseguissin l’any 2000 un nivell de salut capaç de permetre una vida social i econòmicament productiva i per això l’atenció primària de salut era la clau per aconseguir aquesta meta com a part del desenvolupament d’acord amb l’esperit de justícia social”. No cal dir lo lluny que encara hi estem…!!!
Escriptors, poetes i cantants ens han donat a conèixer i ens han emocionat dedicant a les utopies un lloc privilegiat que segueixen sent una referència per a tantes i tantes persones al llarg del temps. En el meu cas m’he sentit ben acompanyat amb: “… / Itaca t’ha donat el bell viatge / sense ella no hauries sortit / … /més lluny, heu d’anar més lluny /…” de Kavafis & Lluís Llach; “… / Cridem qui som i que tothom ho escolti / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible” de Miquel Martí i Pol; “¡Ay! Utopía / cómo te quiero/ porque les alborotas el gallinero / ¡Ay! ¡Ay, Utopía, / que alumbras los candiles / del nuevo día!” de Joan Manuel Serrat; o “… / Imagineu la terra / tota per tothom / Podeu dir que somio / però sé que no estic sol / Veniu doncs amb nosaltres / i viurem com un sol món“ de John Lennon.
Quan la utopia l’hem feta nostra a través de la complicitat amb alguna persona propera i admirada la incorporem de manera transcendent al nostre món quotidià constituint una brúixola que ens serveix per veure-hi i viure en la direcció que sentim com a pròpia i millor. No oblidaré mai el testimoniatge de Joan Nepomucé García Nieto i d’Arcadi Oliveres, dos homes de fe i d’esquerres, austers i solidaris, amb qui vaig compartir la utopia social i política i uns valors de justícia i defensa dels més pobres i desafavorits que encara perduren.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
