La banda nord-americana de rock Indie, Gossip, publicava al març de l’any 2012 un senzill anomenat “Perfect Word”. La lletra d’aquell senzill parlava sobre el desig d’un món millor, d’un món perfecte. En poques paraules, tancant els ulls podríem imaginar un món meravellós. El problema de tot plegat és que al final aquell món perfecte era imaginari. La realitat és que més d’una dècada de l’edició d’aquell senzill de Gossip la situació d’un món perfecte continua estant als somnis dels simples mortals.
El fet és que després de més de trenta anys, hem entrat en un procés inflacionari. Un procés que ha provocat que moltes famílies hagin conegut per primera vegada les conseqüències d’aquest fenomen econòmic. És a dir, no havien viscut una època on els preus dels béns i serveis s’havien tornat bojos. Tan bojos que han provocat que alguns béns han apujat el seu preu al voltant de dos dígits.
El problema derivat de l’alça de preus descontrolat és, sobretot, perquè el darrer a adaptar-se aquestes pujades són les nomines dels treballadors i dels pensionistes. Això provoca que fins a l’increment dels salaris a principis d’any pactat entre els agents socials: govern, patronal i sindicats, els assalariats i pensionistes han de fer mans i mànigues per quadrar el pressupost mensual.
També és cert, que un cop iniciat el procés inflacionari no és tan fàcil aturar-lo i els simples mortals, és a dir, aquells que els seus ingressos són una nòmina mensual de classe mitjana o baixa pateixen les conseqüències durant un grapat d’any fins que la inflació torna a estabilitzar-se. Durant aquest període de transició, la classe mitjana accelera el seu procés d’empobriment i la plutocràcia dispara els seus beneficis.
Mentrestant, no arriba aquell moment d’estabilitzar-se la inflació, tanquem els ulls i ens imaginem un món perfecte, i segurament, el meu amic, Josep Villa, s’imaginarà el dia que li vaig dir de comprar accions del Banc de Sabadell. Curiosament, aquell dia va marcar el seu mínim històric, a partir de llavors: va començar a pujar al mateix ritme que la inflació, al mateix ritme dels beneficis bancaris, al mateix ritme de la riquesa d’aquells que al final sempre guanyen.
Batiste Forcadell, economista
