Ascrivim en català rapitenc a l’estil Jon Gras para asplicar-vos que ia tenim a les mans, i a les llibreries, l’antologia poètica més salvatge del sudrealisme deltaic. Lo llibre SOM UN I VERS és la segona entrega de la Col·lecció Singladures, d’Edicions Poètica. I lo podeu trobar a La Ràpita (Gràfiques Castellà i Llibreria La Pau); Amposta (Espai Guaix i La Romàntica); Tortosa (La 2 de Viladrich); Deltebre (Llibreria Catalana); i Barcelona (Llibreria Documenta, també online). Lo llibre no només conta en part de la millor poesia de Jon Gras sinó també en les seues espectaculars il·lustracions de diferents estils i en una performance de ciencia ficció a la contraportada. A més, esta antologia situa tota la seua obra a partir de l’anàlisi de Nereida Gras i d’un servidor. I conta en col·laboracions artístiques d’Isabel Val, Guillem Font i Noelia Domenech.
SOM UN I VERS arriba «Via fora» para dibuixar uns cabells que dansen «com fullatge desbocat, no pel clima, no pel vent, sinó per la llibertat». Para recordar que els artistes «rupestres» «també somiaven i’s necessitaven, també s’anlloraven per necessitat» i «tampoc comprenien de les circumstàncies quan s’anamoraven i’n prenien mal». Al cap i a la fi, eren tan humans com natros, que ancara no som humans. Menos humans que la dona velleta, la «Dona que remenda»: «Io sóc alfabeta» -me dia molt trista la dona velleta- «pero veig les coses» […] «Io sóc alfabeta, només sé de remendar, la sàrsia qu’algun dia, als peixos més grossos caçarà».
Si alguna de les lectores o dels lectors de Jon Gras interioritza que «lo palillo que s’amaga entre les dents del vagabundo més brut de l’astació més remota d’este metro també és poesia» potser tot això ia haurà valgut la pena: «per tu… Poesia». «Aixequem los punys i juntem les mans! No busquessem ser més que el nostre propi germà. Avui és lo dia dels invertebrats i tot està ple d’insectes mutilats». Perquè mentrestant a l’ «Univers delta» anaven «passant coloraines entre fenòmens salvatges» i a Jon Gras no li quedava més remei «que callar, ascolta’l silenci i mastegar la sensació de proximitat; tanca’ls ulls, sent i assaborix uns xills que criden pa ser ascoltats».
La cosa ia no és lo que era… «Tirant de repertori»: «Los vells cantadors de jota me dixaven assorat en l’exercici tan noble com la rosada implorant. Gent de cant, lletra menuda, en molt de coniximent rebatien mil problemes en lo seu xorro de veu. An t’astà avui la queixa? I la veu del meu poble? A qui li queda talent quan tirant de repertori van caent a plom los fets?». Lo més bonic no és que Jon haigue inventat este «Joc de sobretaula», lo millor és q’haigue «asgarrat les instruccions» donant- mos una oportunitat: «la d’haver-les d’inventar». Una història de «Llepolies» la de Jon Gras: «Pagaria mil condemnes pa retindrem al teu cel».
Per què les demostrem les coses amic Jon? «Perquè natros astem vius, i no canviarem per talons, lo futur dels nostres fills. Abans la sang que l’aigua, que l’aigua… del nostre riu». Perquè «l’amor se sustenta en actituds més planes o més profundes, i tu ets la pedrera tan llisa com la seda, que descalç me porta, costereta amunt, a la gola… del volcà».
Lo nom de Jon «és xeic» i lo seu rebost «de pobre» està ple: «los bessitos no saben de pobres, ni les abraçades de mans foradades». És per això que «en una carícia la nostra despensa seguix implacable». I quan volem fugir de la veu de la raó, sempre podem fer-mos la pregunta que es va fer el poeta: «qui sóc io pa qüestionar quan ancara dormo en posició fetal». Tenim prou en ser «del país de la barraca, del fang i l’aigua, del mill, l’arròs, del gorret de palla, dels jornalers, de la rondalla. D’una colònia que fa bona aulor, del Delta». Una colònia a on conviuen lo amarg i lo dolç: «sóc d’una colònia que viu entre’l saqueig i la seda».
Mentrestant un proverbi xino: «quan lo savi senyala la lluna, lo bobo mira la mà». I esta podria ser la raó per la qual podem acabar a una càmara de gas dels nazis dels nostres temps: «És com si ara, per una d’aquelles, les cucaratxes s’aixequessen… i mos arruixessen, en insecticida, a natros». En conclusió: «desafiem, afilem, desgarrem… Ia vindria sent hora d’incorporar-mos i començar a caminar».
«A vegades lo camí més fàcil
no és la línia recta,
a vegades cal pegar la volta
pa puguer arribar».
Dit d’una atra manera, diuen «que’l roce fa’l carinyo»; No obstant, Jon Gras va rossar molt i al final se li va fer «llaga». I no per això va dixar de creure en l’amor. És més, para evitar lo dictat de la línia recta va dibuixar un «tirabuixó»:
Josep Juan Segarra. Edicions Poètica