14.3 C
Amposta

Què comenci la música!

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Una de les biografies que més m’ha sorprès darrerament és la de la cantant, ballarina i vedet nord-americana i nacionalitzada francesa, Josephine Baker. La vida de Josephine és d’aquelles per emmarcar la història de la humanitat. Persones sortides del no-res, de barris marginals sense futur, condemnades abans de néixer a conviure amb la misèria, a no sortir del pou de la pobresa, Però, per algun motiu i contra tot pronòstic acaben brillant en el més alt del firmament.

I és que!, realment comença la música, si no pregunteu-li al meu amic Josep Obiol, mestre de professió i aquest cap de setmana publicava una opinió a un digital del territori sobre la problemàtica de l’inici del curs escolar. Sembla que la música sona forta en un col·lectiu que porta molts anys discriminats i que té pinta que aquest cop seran caps de turcs dels nostres dirigents. Dirigents que neden en nomines amb molts de zeros per acabant improvisant.

El cert que no és fàcil prendre decisions en aquests moments però no cal ser un dotat per entendre que és una aberració obrir les escoles acabades les vacances d’estiu i en plena segona onada de coronavirus. Crec que no passaria res començar el curs escolar a l’octubre tal com es feia a la dècada dels 80. Almenys fins que minori aquesta segona onada.

Tornant a la vida Josephine Baker, aquesta ballarina estava cansada de patir discriminació racial al llarg i ample dels Estats Units, i de ben jove marxa cap a París, allí a part de triomfar en les nits parisenques, aprèn que el color de la pell no és important per ser algú respectable en aquest món.

El fet de sentir-se estimada, apreciada i adorada pels francesos, jueus i bona part dels europeus la fa involucrar com a confident de la resistència francesa contra els nazis. Ella ho tenia clar, al nazisme, al feixisme com qualsevol ideologia que tingués el supremacisme com a base del seu discurs se l’havia de combatre: no es podia estar quieta, impassible i immutable davant d’aquells que exterminaven al poble gitano, mataven als jueus o tractaven com éssers inferiors les races que no foren de color blanc.

Mentre escolto “El Clandestino” de Manu Chau, m’arriba un missatge que per Les Cases d’Alcanar la música no para. Hi ha malestar, ressentiment i desconfiança. Corre el rumor que l’Ajuntament d’Alcanar vol a condicionar l’edifici emblemàtic dels Josepets com centre d’acollida de malalts de la Covid per als temporers de la taronja. No sé si serà cert o no. Però alguna cosa em diu que la música sonarà forta.

Maleïda la gràcia, recordant als temporers de fruita. Aquest virus demostra que coneix les classes socials i ataca a aquells que tenen menys recursos, a aquells que no són considerats ni ciutadans de segona. Com aquells negres que vivien en la ciutat natal de Josephine, Sant Louis, On cada cert temps els blancs es desfogaven amb aquells ciutadans que no tenien cap dret, amb linxaments públics, cremant les seves llars i destrossant tot el que trobaven per davant.

El fet és que la tasca realitzada per Josephine per recavar informació de l’estratègia militar nazi fou de gran ajuda per a la resistència francesa, la qual cosa comportà que l’any 1946 fou condecorada a França amb la Medalla d’Honor de la Resistència i l’any 1961 rebés l’Ordre Nacional de la Legió d’Honor, màxima distinció rebuda a aquest país veí del nord.

Òbviament, davant d’aquells honors i presa de consciència, Josephine Baker, no podria estar amb les mans creuades davant l’atropellament indiscriminats que patien els ciutadans de color del seu país natal. I a partir de la dècada dels cinquanta del passat segle comença a combatre activament la discriminació racial als Estats Units.

Era tan alt el seu compromís en aquesta lluita que fins i tot participà com a oradora l’any 1963 al costat de l’activista pro drets civils, Martin Luther King, en la Marxa sobre Washington. És en aquest acte quan l’activista, Martin Luther King, immortalitza el “I have a dream” com un dels millors discursos de la humanitat.

Per acabar, mentre cada cop sona la música més forta en aquest petit territori, rebo un missatge privat del tortosí més simpàtic de les xarxes socials, Oscar Salvadó, em diu: “que parli sobre els fumadors, que ells no són uns delinqüents, ni uns assassins ni uns torturadors sinó uns malalts addictes al tabac”.

La veritat és que té tota la raó del món i ho dic jo que fa vuit mesos que estic sense fumar i encara avui en dia somio en fumar-me un paquet sencer. Realment necessiten compressió i no pas discriminació per part de la societat, realment necessiten molta ajuda, però que molta. I des d’aquí, d’aquestes darreres línies, esperant que continuï la música, li desitjo ànims i li dono el meu suport en la seva lluita contra el tabac.

Batiste Forcadell, economista

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -