Per posar-vos en context envers el títol d’aquest nou article, primer he d’explicar o parlar-vos de la meva família per part de pare. El meu pare Miquel, que era una excel·lent persona, era el petit d’una coneguda família de pagesos de Sant Feliu de Llobregat «Can Oliveras». Com que al segle XIX encara estava en ús allò de «l’hereu» i com que ell no ho era suposo que li van posar sobre la taula l’alternativa d’estudiar, i així ho va fer, després de passar pels diferents nivells, va anar a estudiar a Saragossa i va fer exitosament la carrera de veterinària.
Un cop acabada la carrera es va haver de buscar la vida i m’imagino que va escollir les Terres de l’Ebre perquè era un indret totalment rural o gairebé. Allí va trobar feina, va trobar a la meva mare Adela i va formar una família i es va quedar a viure per sempre al nostre Delta. Per cert, va tenir dos fills, Miquel i jo, que vam créixer a Sant Jaume.
En aquells temps Sant Feliu de Llobregat i la família del meu pare quedava molt lluny. Amb les carreteres d’abans i els vehicles de quatre rodes que hi havia podies trigar com a mínim quatre hores. Al poc de deixar Sant Jaume, també amb les carreteres de llavors, arribaves a Amposta i enfilaves l’N-340 passant lo Pont Penjant.
En uns km et trobaves amb el primer gran obstacle «les costes del Perelló», els més joves no us podeu imaginar que era allò. El problema més greu que recordo era si et trobaves al davant un camió que estava enmig d’una pujada i feia el camí molt a poc a poc. Llavors el nostre cotxe perdia embranzida i es quedava a mitja pujada i llavors era la perícia del xofer l’única que ens podia treure del tràngol. Recordo la imatge de la meva mare baixant a posar aigua al motor després d’una gran escalfada.
Llavors es passava per l’Arc Romànic de Bara, que durant molts anys es va passar per sota seu.
La prova final per al vehicle de quatre rodes i el xofer, era el “Port de l’Ordal” que et deixava fet pols. Era tota una Marató arribar a Sant Feliu. A més, moltes vegades tornàvem el mateix dia.
Una altra opció era anar amb ferrocarril, però també era un viatge llarg i molt incòmode. La màquina era a vapor i si portaves la finestra oberta per la calor, t’anaves tragant l’olor del fum tot el camí.
Llavors podreu entendre que la família de Sant Feliu la veiem en poques ocasions a l’any. Com és natural vam anar creixent arrelats a la família de Sant Jaume, la del meu pare era l’altra família. Si a tot això li afegiu el fet que eren unes persones bastant sèries i al meu entendre molt estricte, va fer que la línia emocional no fos la mateixa que al voltant de la de Sant Jaume, diguem que era una mica més freda. Perquè us feu una idea de la situació, cada vegada que anàvem a veure’ls, el meu pare, el meu germà i jo teníem que anar a cal barber per arreglar els cabells per agradar a la família, estaven incrustats a una altra època, en el passat, tot i que vivien en una població gran a tocar de Barcelona. Penso que en aquella casa hi vivien massa persones grans i es detectava en alguna uns petits tocs d’amargura, que es notava en el tema afectiu. Que consti que no eren monstres, ni molt menys, eren molt bones persones perquè el temps m’ho ha acabat demostrant. Però jo palpava alguna cosa diferent. La veritat és que no m’agradava massa anar a Sant Feliu.
Per no agradar-me massa quan tenia 20 anys, el desembre de 1978 vaig haver d’anar a viure a casa la meva àvia Pepi. Vaig començar a treballar a Sant Vicenç dels Horts. Allí també hi vivien Artur, germà de la meva àvia, i Angelina i Artur, germans solters del meu pare. O sigui que malgrat que el temps casa la meva àvia continuava amb el mateix tarannà, amb persones grans, ara bastant més grans i amb una mentalitat molt estricta i una vida totalment austera. Ja us he dit que era una família de pagesos, tenien camps de fruita, jo mai m’havia menjat un bon préssec totalment sa; a casa només es menjaven els tocats o una mica podrits, els sans eren per vendre. Tinc molt clar que tota aquella austeritat era fruit de l’esforç que feien o havien fet treballant la terra i com no de les penúries de temps passats. Per altra banda, ja sabem una mica la mentalitat de la pagesia catalana.
Vaig viure, més aviat dormint, dos anys, fins que em vaig casar. Va haver-hi un temps que la relació va continuar cordial, però encara freda, fins a un moment en què va passar un petit “miracle”, el germà de la meva àvia va emmalaltir. Un dia que va empitjorar i estava sol a l’hospital vaig reaccionar com crec que calia. Era ja tirant cap a les 20:00 h que vaig marxar cap a l’hospital i vaig estar-hi fins que va morir de matinada, era la revetlla de Sant Pere.
Des d’aquell moment a casa l’àvia, els tres que van quedar van començar a mirar-me i tractar-me d’una manera diferent. El que vaig fer aquella revetlla crec que va fer pensar-los que m’havia fet gran, responsable, etc. No sé. Jo també em vaig començar a sentir diferent i quan anava a casa l’àvia era perquè anava a casa l’àvia perquè jo volia i em sentia bé.
Continuo posant-vos en context. Jo sempre he sigut una persona que dormint he somiat moltíssim. Han sigut somnis de tots colors: bonics, que fan por, alguns una mica rars, altres inexplicables i, fins i tot, de sexuals. Suposo que com qualsevol persona, però lo més bo de tot és que normalment l’endemà me’n recordava.
Ara, casualitat o no, o fins i tot fruit de la malaltia o de la pròpia medicació, acostumo a somiar gairebé res, ni somnis sexuals malgrat la forçada abstinència, i el que considero més sorprenent és que dels que recordo l’endemà mai em veig amb la cadira de rodes ni amb el respirador. Què voldrà dir això? Jo no ho sé.
Fa uns dies he tingut un somni del qual he recordat unes imatges, tot i que el que allí sortia havia desaparegut menys jo. Per una banda, el primer pis de la casa l’àvia que ja no hi és, perquè en morir el darrer Oliveras a Sant Feliu, la tieta Angelina, la vam vendre; i, per altra banda, estaven la meva àvia, el seu germà i els dos germans solters del meu pare, Artur i Angelina. Tots estaven separats l’un de l’altre. Gairebé estaven tots igual que durant l’època que hi vaig viure amb ells, a excepció del germà de l’àvia que estava molt més envellit i portava un bastó a la mà.
De sobte en el somni vaig començar a donar-los unes abraçades immenses com mai havia fet. Vaig tenir els seus cossos tan enganxats al meu, que fins i tot sentia bategar els seus cors. Tots vam acabar plorant.
No recordo que en aquell moment veiés si anava amb cadira de rodes o amb el respirador o qualsevol altre signe que posés en evidència que tingués Ela.
Aquest somni m’ha fet reflexionar una mica i he acabat fent-me alguna pregunta com ara: ha sigut un missatge definitiu de «reconciliació» o “de més apropament” amb els quatre?, o és que els anava a explicar que tenia Ela, ja que ells van marxar abans del meu diagnòstic? O bé és que m’estaven donant la benvinguda allà on eren i la tristesa en veure’m va provocar aquell moment? O simplement és un d’aquells somnis rars que fa temps tenia?
No sé si ho sabré mai, la veritat és que poc m’importa, el que realment conta i em fa feliç és recordar aquell preciós moment, viscut en un dels meus pocs somnis recents.
«Avui és el millor dia»
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls