El Museu Terres de l’Ebre d’Amposta inaugura aquest divendres la mostra ‘Col·leccionar Passions’. L’exposició aglutina més d’un centenar de botelles de sifó de les desenes de fàbriques que hi ha hagut al segle XX a les Terres de l’Ebre. Formen part de la col·lecció del restaurador Lluís Garcia, que en té més de 700, a partir del qual la mostra posa el focus en la figura del col·leccionista. Amb les botelles de sifó es mostra la transformació social del territori. Els gustos estètics, la desigualtat social o les tradicions populars es van intuint i reivindicant en les formes de les botelles, els colors dels vidres o les tipografies i serigrafies a la panxa o els colls dels sifons. L’exposició es pot veure fins al 14 de gener.
Entre els prop de 700 sifons que ja té col·leccionats Lluís Garcia, se n’han escollit un centenar que són de les Terres de l’Ebre. Garcia va començar aquesta complicació quan va trobar els dos primers sifons de les fàbriques d’Amposta en un antiquari. A través del seu restaurant, va continuar adquirint-ne d’arreu del país, fins i tot en té d’Argentina, i en els pròxims mesos farà una nova adquisició que podria ampliar la col·lecció fins al miler. El restaurador té gran inquietud per conservar objectes, i compta amb nombroses col·leccions, de monedes, d’escalèxtrics, de ceràmica i fins i tot de carros de cavall antics.
Les fàbriques de sifons ebrenques
Trobar entre la col·lecció, 110 sifons ebrencs “va ser la primera sorpresa”. Les ampolles de Lluís Garcia configuren un mapa exacte de totes fàbriques ebrenques de sifons que hi ha hagut l’últim segle, algunes de les quals, encara avui, n’envasen i en venen. “A cada poble, gairebé, hi havia algú que feia sifons”, recorda el col·leccionista.
N’hi ha d’Horta de Sant Joan i Gandesa (Terra Alta), de Móra d’Ebre, Ascó o Flix (Ribera d’Ebre), i de gairebé tots els pobles del Baix Ebre i el Montsià. Una curiositat és que de l’únic poble on encara hi ha una fàbrica activa, de Santa Bàrbara, la col·lecció no en té cap ampolla. Les ciutats més importants tenien més d’una fàbrica mentre que els municipis més petits, com les antigues pedanies del Delta de l’Ebre, compartien una mateixa fàbrica de sifons.
L’evolució dels usos
Totes les botelles expliquen també els rituals i les tradicions. Des de com algunes famílies tenien el seu propi tap de sifó a casa (que s’enroscaven), fins a les ampolles fetes de plàstics d’un sol ús que més es comercialitzen ara, passant pel sifó que en algunes cases es recobria amb una malla de metall que minimitzava riscos si el sifó explotava.
D’aquesta malla que es posava i es traïa, es va passar als sifons folrats amb malles de plàstic, fixes i de colors ben vius, diferent per a cada fabricant. Els sifons, que eren de vidre gruixut blanc, blau, rosat o verd (que era el més popular), un cop buits, es retornaven a les fàbriques on els netejaven i els reomplien industrialment amb l’aigua carbònica artificial.
L’art al vidre
En la col·lecció també destaquen “les formes artístiques” i diferents (cilíndriques, còniques i altres) de les ampolles i com ha canviat amb el pas dels anys “el valor del vidre”. “A principis de segle, era una cosa impostant això de tindre un sifó i poder-lo posar a taula i havia de ser un sifó bonic, per dir-ho així”, ha detallat Carme Queralt, conservadora d’Etnologia del Museu de les Terres de l’Ebre i comissaria de la mostra. Les botelles tenien serigrafies amb lletres modernistes, relleus que es marcaven amb àcid, o més tard amb tintes roges, cap a mitjan segle XX. N’hi ha amb els escuts del municipi, el logotip de l’empresa, la patrona del municipi (en el cas d’una de l’Aldea). El tret en comú és que sempre, tots, es poden identificar d’on són.
Garcia celebra que encara hi hagi fabricants de sifons al territori i que alguns encara mantinguin la botella de vidre reutilitzable com a recipient, encara que siguin els de la funda de plàstic, que es va estendre cap als anys vuitanta. El restaurador també apunta que el sifó ha resistit a les taules amb aquesta normalització del segle XXI de prendre el vermut.
Consum i classe social
Com assenyala Queralt, aquest costum de prendre vermut, abans només se’l podien permetre les persones i famílies adinerades i en celebracions molt especials, com la festa major. “Es consumia molt més l’aiguardent que el vermut”, perquè era una beguda més cara, pel seu procés de maceració amb herbes. “Es bevia més misteles, moscatells, vins dolços i rancis i sempre en moments de festa”, recorda Queralt.
La historiadora recorda que el sifó és una beguda que s’està recuperant, però que a principis del segle XX va ser “una beguda molt moderna”, i “econòmica” que acabava amb una oferta molts limitada als vins i aiguardents. “Era fàcil de combinar amb les begudes que es feien aquí, i per això va tindre èxit”, ha apuntat. “A la taula es posava la garrafeta, el canteret o l’ampolla de vi i al costat, sempre una botella de sifó”.
Revolució industrial
Com remarca la comissària, aquesta exposició reivindica que a les Terres de l’Ebre, una regió “molt agrícola”, també va tenir “un procés d’industrialització important” i que també es va produir en el sector de les begudes. “No només teníem cellers cooperatius rellevants i ha sigut molt important el món del vi, també ha passat amb les begudes carbonatades”, ha defensat Queralt.
L’exposició ‘Col·leccionar passions’ inclou altres objectes etnogràfics relacionats amb la cuina popular que també són propietat de Garcia. Ha estat organitzada pel Museu de les Terres de l’Ebre, el Departament de Cultura i l’Ajuntament d’Amposta.
ACN
