Aquest inici de setembre he anat a fullejar les estadístiques de “l’Agència Tributària”,
concretament, les dades de l’Impost de Patrimoni de l’any 2018, que són les darreres
que s’han publicat. Sobre aquestes dades el que més interessa és l’evolució dels
megàrics o dels plutòcrates nacionals. Bé, podríem dir que aquests són aquells que
acumulen un patrimoni de més de 30 milions d’euros, que per cert, si ho passem a les
antigues pessetes, serien uns 5000 mil milions.
En honor a la veritat no sé quina sensació s’ha de tenir quan cada any aquests
contribuents omplen el model 714 que és que correspon als obligats tributaris que han
de declarar el seu patrimoni. També és cert, que si es viu a Madrid, ara mateix, gràcies
a la seva presidenta quedaran exempts de pagar aquest tribut.
En relació, a l’exempció del pagament de l’impost de Patrimoni de la Comunitat de
Madrid, sortia una informació al portal de notícies econòmiques Invertia que el titular
era impagable. Aquest feia referència que els rics madrilenys pagarien 400 euros
menys a l’any que els rics catalans.
Com podeu veure tota una declaració d’intencions. I jo em pregunto: “I els rics de
León, Salamanca i de la resta Espanya buida que passa?” Segurament, més d’un
d’aquests llegint aquest titular devia estar super contents que els seus homòlegs
madrilenys paguessin menys que ells i si els catalans tributaven més, ja era fantàstic.
Maleïda la gràcia, maleïda ignorància.
Bé, independentment de la irresponsabilitat de la presidenta de la Comunitat de
Madrid, les dades que donava” l’Agència Tributària” no eren molt bones per als
megàrics nacionals. Aquests, l’any 2018 varen tenir mal any i passaren a 608 megàrics
dels 611 que hi havia l’any anterior. És a dir, en un any Espanya havia perdut 3
persones que acumulaven una fortuna superior de 30 milions d’euros, tota una
tragèdia que segurament justificava les mesures fiscals de la presidenta Díaz Ayuso.
Mentrestant, la població de Madrid pateix un dèficit sanitari i es veu desbordada per la
manca de recursos per combatre la pandèmia provocada pel coronavirus.
El cert de tota això, pot ser que tots ens hem de preguntar si una societat realment es
pot permetre que una immensa minoria acumuli una immensa riquesa i una gran
majoria visqui en una gran pobresa. Segurament, no hem entès que els objectius de
les societats no és crear una oligarquia que estigui per damunt de la resta, sinó crear
una societat on les desigualtats socials siguin les mínimes imprescindibles.
Suposo que és difícil d’entendre i comprendre que els objectius dels nostres
governants és crear una societat millor on la població sigui feliç i no crear un país on
les desigualtats socials es van incrementant cada any i la fractura entre rics,
plutòcrates o megàrics cada cop és més gran respecte la resta població. Però crec que
ara mateix el nivell polític que ens representa pugui arribar a comprendre res.
Per acabar, només dir que no patiu per aquests tres ciutadans que han abandonat el
club dels megàrics, això només és una situació conjuntural, al moment que la borsa
espanyola reboti i passi els 9000 punts tornaran a entrar dins d’aquest club selecte,
ells 3 i un parell de centenars més d’espanyol que tenen el patrimoni al llindar dels 30
milions d’euros. Mentrestant, Madrid sud es troba col·lapsada per falta de recursos
sanitaris, mentrestant, ningú plora pels més dèbils.
