El Ministeri per a la Transició Ecològica està impulsant els atermenaments al Delta l’Ebre; és la segona proposta que presenten, sembla que calcada a la primera, segons ells per fer una identificació dels límits entre la costa i les propietats privades i per protegir el medi ambient de la zona davant la regressió, la subsidència davant l’impacte del canvi climàtic que en aquesta zona és molt gran.
Les raons de l’estat per a fer la delimitació de la costa marcant quina part del litoral és de domini públic, per tant, de l’estat, és per aturar que el mar s’endinsi de manera continuada terra endins, per fer una bona gestió davant el canvi climàtic; això els ha de permetre la planificació d’on es pot intervenir o no abans de començar les obres de protecció del Delta. L’estat està alerta amb les inversions que diuen que faran a tota la costa i que encara no han fet; se’n parla molt, però estem igual que el primer dia, només amb una variant i és que han aconseguit emprenyar a tots els col·lectius del territori. Les principals queixes pel rebuig del territori són la inseguretat jurídica perquè els propietaris i l’Ajuntament de Deltebre entenen que la delimitació que l’estat vol fer posa en risc la titularitat de les propietats consolidades; sembla que, jurídicament, és una interpretació que ells fan vàlida com la de l’estat i que haurà de dirimir un jutge. Una altra queixa és que amenaça a l’agricultura; aquest atermenament s’endinsa molt a l’interior i afecta directament els arrossars i infraestructura i, finalment, es reclama que abans de fixar els límits administratius es facin les obres corresponents per frenar l’erosió i poder salvar el Delta.
L’atermenament es fa quan existeix una discordança sobre on va el límit d’una llera pública; en aquest cas són propietats privades i l’Estat, es tracta d’un atermenament de costes; també n’hi pot haver d’altres com aigües, termes municipals, vies pecuàries o muntanyes. Cada un té una legislació específica, pot ser demanat per l’organisme públic, en aquest cas l’estat o per instància de part. En zones d’especial protecció o domini públic, com en el cas de Deltebre, els atermenaments de l’administració pública poden reduir el terreny privat útil sense cap indemnització i és normal que provoqui el rebuig dels propietaris. La llei especifica que si no hi ha un acord amigable el procediment s’haurà de resoldre per via judicial; és difícil en aquestes condicions que hi hagi bona fe; prenen un tros de finca sense cap indemnització qui pot anar de bona fe després d’aquest acte. Tret aquest cas que és molt clar, quan hi ha dues parts el consens ha de ser molt treballat, però ho és més quan s’hi barreja la política. Els actes de bona fe no són polítics, poden ser de propietaris, però no polítics i més quan les parts són de diferents colors perquè es diversifiquen les raons havent d’imposar la raó un tercer, en aquest cas un jutge.
Les entitats ecologistes també han donat la seva opinió pel que fa als atermenaments; veuen en aquesta mesura una eina necessària per evitar que l’urbanisme destrueixi ecosistemes fràgils, a més de garantir el lliure accés públic a la platja. Som davant d’una situació semblant als camins reals molts d’ells tancats per propietats privades quan han estat públics tota la vida; davant d’això cal que l’administració hi posi ordre. Reclamen que les lineals de domini públic no són suficients i reclamen a l’estat que faci nous atermenaments al Delta de l’Ebre sense l’aplicació de mesures per assenyalar que el nou traçat ha de tenir en compte la inundabilitat futura evitant que aquests atermenaments siguin només tràmits burocràtics sense cap visió ecològica i, per acabar, exigeixen que es valori la morfologia del terreny i que sobretot s’escolti als ciutadans abans de modificar els límits. Cada part involucrada en aquests atermenaments té la seva visió i opinió de com s’haurien de fer; el més difícil és crear una situació de trobada per a tots els actors que hi treballen per produir un debat conjunt que arribí a acords positius pel territori i s’acabin fent els atermenaments amb el consens de tots. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental