El Parc Natural del Delta de l’Ebre ha presentat aquest dimecres les xifres del l’últim cens hivernal d’ocells aquàtics al delta de l’Ebre, que confirma la tendència a la baixa en la població iniciada ja el 2014. Concretament, la xifra d’exemplars d’enguany arriba als 233.170 individus de 91 espècies, enfront dels 238.716 de 92 espècies de l’any passat.
Els anàtids continua sent el grup més nombrós, amb 98.307 exemplars, el 42% del total. El segon grup és el dels limícoles, amb 82.629 individus, un 35% del total, seguit de 28.375 gavines i xatracs; 21.238 cigonyes, capons, becplaners i flamencs; 19.515 fotges; 6.980 ardeids; 1.799 corbs marins; 1.009 cabussons; 957 rapinyaires, i 91 blauets.
La davallada més significativa correspon als xatracs i fumarells, amb un 61% menys d’exemplars respecte de la mitjana 2005-2010, seguit dels ardeids, amb un 46% menys; els cabussons, amb un 42% menys; grues i fotges, amb un 31% menys, i anàtids, amb un 18% menys.
El recompte d’enguany ha comptat amb la participació de 34 persones del personal tècnic del parc natural, agents del Cos d’Agents Rurals i persones voluntàries, i es va dur a terme entre el 7 i el 29 de gener; per tant, el gruix dels treballs es van dur a terme abans del pas del temporal Gloria (19-21 de gener), que va inundar gairebé la totalitat dels arrossars. S’integra dins del International Waterbird Census (IWC), el cens que registra la població anual d’ocells aquàtics que hivernen en més 80 països d’Europa, Àsia i nord d’Àfrica. Les dades obtingudes permeten conèixer a escala global l’estat de conservació d’aquestes espècies i, a escala local, avaluar la capacitat d’acollida hivernal de cada zona humida.
La recollida de dades es fa especialment difícil al delta de l’Ebre, la principal zona humida de Catalunya, tant pel que fa a la diversitat d’espècies i d’hàbitats (arrossars, llacunes, riu, salines, badies i aiguamolls), com per la gran quantitat d’ocells presents.
El cens, al detall
Pel que fa a anàtids, enguany es troben representats sobretot per l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), amb 58.483 exemplars; el xarxet comú (A. crecca), amb 16.626 exemplars, i l’ànec cullerot (Spatula clypeata), amb 13.135 exemplars. Tot i que en global aquest grup ha mostrat un valor molt inferior a la mitjana anterior, hi ha diversitat de resultats en funció de cada espècie. Algunes, com ara l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), l’ànec griset (Mareca strepera) i l’ànec blanc (Tadorna tadorna), han mostrat valors significativament per sobre d’aquesta mitjana (11-20%), mentre que altres han presentat contingents hivernals molt per sota, com l’ànec xiulador (Mareca penelope) (-58%), el xibec (Netta rufina) (-45%), l’ànec cuallarg (A. acuta) (-31%), el xarxet comú (A. crecca) (-31%), i el morell de cap roig (Aythya ferina) (-28%). La fotja vulgar (Fulica atra), per la seva banda, amb 19.515 exemplars, ha presentat un valor força baix (-17%), molt allunyat de les 30.000 – 40.000 fotges que es recomptaren entre 2010 i 2017.
Pel que fa als limícoles, en termes generals la població global durant aquest hivern ha estat força superior (28%) en comparació amb el nivell de referència. Tanmateix, una anàlisi més detallada mostra una gran variabilitat entre espècies. Mentre que algunes han mostrat increments superiors al 15% (com ara, el territ variant (Calidris alpina) o el bec d’alena (Recurvirostra avosetta), altres han patit davallades que superen el 40%, com ara la fredeluga (Vanellus vanellus) o la daurada grossa (Pluvialis apricaria).
Quant als ardeids, la disminució notable d’efectius ha afectat especialment algunes de les espècies més abundants a l’hivern, com el martinet blanc (Egretta garzetta) (-76%), l’esplugabous (Bubulcus ibis) (-40%) i el bernat pescaire (Ardea cinerea) (-32%).
Així mateix, destaquen particularment les xifres significativament baixes de corb marí gros (Phalacrocorax carbo), amb només 1.799 exemplars (-52% en relació al nivell de referència), i, en sentit contrari, el màxim històric del capó reial (Plegadis falcinellus) (amb 10.678 exemplars).
Finalment, algunes espècies abundants de làrids altament gregàries com, per exemple, la gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus) o el gavià argentat de potes grogues (Larus michahellis), només es poden recomptar cada quatre hiverns. Els resultats del gener de 2020 indiquen un decrement significatiu de la gavina, la qual ha passat d’uns 41.000 – 54.000 exemplars en el període 2006 – 2009 a uns 19.000 – 24.000 exemplars en els darrers anys (2016 – 2020).
Efecte de l’assecament d’arrossars
L’assecament hivernal dels arrossars constitueix des del 2011 un instrument de lluita contra el cargol poma que ha comportat la pèrdua de la inundació hivernal com a mesura agroambiental en el darrer Programa de desenvolupament rural (2014 – 2020). Els arrossars inundats són hàbitats d’un grup important d’espècies d’aus.
La sèrie temporal de dades entre el període d’inundació generalitzada (2005 – 2010) i el període amb limitacions de la inundació (2011 – 2020) serveix per analitzar estadísticament les conseqüències d’aquest canvi. La diferència entre els valors globals (incloent-hi totes les espècies) dels dos períodes és molt petita (5%), però els valors actuals s’allunyen força dels màxims històrics (amb més de 300.000 ocells) que s’assolien quan s’inundava la pràctica totalitat de la superfície d’arrossars.
Les diferències són força evidents si es consideren separadament els valors d’aquelles espècies que empren els arrossars inundats com a hàbitat gairebé exclusiu d’hivernada respecte d’aquelles espècies que trien preferentment hàbitats naturals. Les primeres han patit una davallada del 15% i les segones han augmentat un 22% entre ambdós períodes. Les espècies més dependents dels arrossars i que mostren decrements més importants pertanyen a grups molt variats, com ara els anàtids, limícoles i ardeids.
Enguany, a començaments de gener de 2020 només el 47,1% de la superfície d’arrossars restava inundada, per bé que el pas de la tempesta Gloria (19 – 21 de gener) va provocar la inundació de gairebé la totalitat dels arrossars. Amb tot, aquest fenomen meteorològic no ha tingut una rellevància significativa en els resultats del cens hivernal, ja que en aquelles dates la gran majoria dels recomptes ja s’havien efectuat.
Des d’una perspectiva global i a llarg termini, la disminució significativa de la superfície inundada d’arrossars a l’hivern repercuteix en la capacitat d’acollida del delta de l’Ebre, una de les zones humides més importants de la Mediterrània occidental.
Redacció – T. R.
