No sé si coneixeu la història de Maurice. Doncs resulta que aquests dies França està consternada perquè s’ha mort Maurice, No s’ha mort de Covid, la qual cosa és molt difícil ara per ara, sinó d’una infecció respiratòria bastant comuna que afecta les aus.
Maurice era originari d’una petita illa de França. D’aquella França rural, conservadora, anti cosmopolita on el temps va quedar aturat fa molt de temps. I les tradicions ancestrals encara perduren arrelades a la població autòctona. La naturalesa conviu en harmonia
amb la petjada de l’home, respectant-se mútuament. En resum llocs idíl·lics per passar l’estiu de relaxament, reflexionant i llegint alguns llibres d’aquells que queden pendents damunt de la tauleta del dormitori.
Certament ell, Maurice, sempre era puntual a la cita, no fallava mai, puntualitat de rellotge suís valgui la redundància. Matinador amb els primers raigs de llum de sol, el primer que feia quan s’aixecava era cantar amb tota la seva força i tonalitats. Bé, que semblava tot
un Pavarotti, això sí de matinada quan la majoria de veïns encara estaven viatjant pels mons dels onírics i els turistes navegant per les onades dels llençols del llit.
Pel que sembla, algun veí de Maurice, d’aquells que a certa hora del matí encara estava concentrat gaudint dels seus somnis no li acabava de fer el pes els concerts que oferia de manera gratuïta i altruista als seus conciutadans, el tal Maurice.
Realment, no és que no li feia gràcia, que fins i tot al final el va denunciar per irrompre constantment els seus somnis quan estava gaudint de les seves vacances a aquella illa de l’oest de França, aquell lloc idíl·lic on un pot gaudir de la naturalesa a tot esplendor.
El fet, que a través d’aquesta denúncia, Maurice, es va convertir el gall més famós de tota França, reunint més de 140 mil signatures a favor seu. El jutge va dictar a favor seu i Maurice va poder cantar tots els matins quan sortia el Sol fins a la setmana passada en què
ens va deixar.
La veritat, que no volia parlar d’aquell ocell amb plomes i cresta més famós de tota França, sinó de la fi de ‘Pax Ebrenca’. I és que sembla que la crisi sanitària hagi canviat als nostres representants, i en aquell lloc de Catalunya, ancestral, idíl·lic i on la natura viu amb harmonia amb la petjada de l’home quelcom està canviant.
Una ‘Pax Ebrenca’ que ha durat força anys, bé jo diria que des de temps immemorable de quan els Baus, Marcel·lí, Bladé es tiraven els trastos per aquestes terres banyades pel riu Ebre.
Sembla que comença una guerra sense treva, almenys fins a les eleccions autonòmiques. Una guerra política entre les dues forces sobiranistes ERC-Junts per Cat. La darrera batalla
d’aquest enfrontament polític la tenim en les darreres declaracions de l’alcalde d’Alcanar, Joan Roig Castell invitant, en un estil no gaire romàntic, a un cara a cara al Delegat del Govern,
Xavier Pallarès per discutir sobre les ajudes del temporal del 2018.
Tota una declaració d’intencions, entre esperem que el Delegat contesti o no a aquesta declaració d’amor propi, potser anem comprant mongetes perquè tot indica que la cosa no acabarà aquí. Una nova fornada de polítics joves ebrencs amb estil propi volen ballar a la seva música i no a la dels altres. I com Maurice volen passar a la fama per defensar allò que consideren just per al seu poble. I el cert de tot és que a aquest pati ebrenc ja més d’un gall cantant amb la seva música.
