14.3 C
Amposta

Jocs Olímpics de Munic 1972. Records (2 de 4): Glòria i dolor

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

­Olympiaturn, és el nom de la torre olímpica dels Jocs Olímpics d’Estiu de Munic 1972. És l’edifici més alt de Munic, i de Baviera. Té el rècord situat en 290 metres d’alçada. El va aconseguir molts anys abans que el Comitè Olímpic Internacional designés Munic com la seu dels Jocs. Des del seu mirador, a prop del cel, es veia una immensa extensió de terrenys al seu voltant, alguns amb les runes d’edificis destruïts pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, on es podien desenvolupar projectes immobiliaris. Construïda inicialment com a torre de telecomunicacions va ser la torre de ràdio i televisió durant els Jocs que va permetre la transmissió dels senyals i, per primera vegada, imatges en color, arreu del món. Al seu costat va fer-se realitat un impressionant llac artificial amb les seves costaneres acolorides de verd i les noves i magnífiques instal·lacions esportives del Parc Olímpic de Munic 1972 (Olympiapark).

Tres d’aquestes instal·lacions eren l’Estadi Olímpic (OlympiaStadion), el Pavelló Poliesportiu (OlympiaHalle) i la Piscina Olímpica (SchwimmHalle). Estaven enllaçades a través d’una gran plaça, zona de passeig, esbargiment, restauració i comerços, molt concorreguda a totes hores. Per garantir molta llum natural a les instal·lacions per a les transmissions televisives, i també ombra a les zones de la plaça, es van construir uns sostres transparents constituint una espectacular carpa de cristall acrílic translúcid i una mica gris. Va ser una de les estructures més simbòliques i innovadores de Munic 1972. Era fàcil arribar a tots aquests llocs des de les zones d’aparcament, els transports públics, la Vila Olímpica i les àrees d’entrenament i escalfament dels atletes i la Ciutat de la Premsa. La zona de plaça facilitava l’accés, la circulació, la trobada i les interaccions entre el públic en general, el personal que prestava serveis diversos als establiments i instal·lacions, els atletes i entrenadors, i els professionals dels mitjans de comunicació.

Flanquejant tota aquesta zona hi havia el fantàstic llac artificial, lloc perfecte per a les persones que aprofitaven les parts costeres, terrasses esglaonades i platges a prop de l’aigua per al seu descans, esbarjo, recreació, comunicació i d’una manera especial per veure divertidament i tranquil·la els espectacles musicals, teatrals i d’entreteniment que contínuament se’ls oferia als escenaris a la riba del llac disposant de molta visibilitat mercè als desnivells i pendents circumdants.

Una ciutat dins d’una ciutat: La ciutat dels atletes. Això era la Vila Olímpica, construïda per albergar 12.000 persones, on podia distingir-se una gran àrea residencial per als atletes, que eren majoria (més de 6.000), una altra de menor extensió i alçada dels edificis per a les atletes (més de 1.000), i una zona central comuna per als serveis comercials, de restauració, de trobada, d’oci i d’entreteniment. La Vila estava molt ben delimitada territorialment i els seus accessos específics eren dels més vigilats durant els Jocs. Tot i això la realitat, que coneixíem els que estàvem, a prop o a dins, era la facilitat amb la qual moltes de les persones amb targetes d’identificació, i accés permès o no a elles, hi accedien quotidianament per gaudir d’alguns dels llocs de trobada més apreciats. Recordo molt bé a alguns companys, sense permís autoritzat per estar-hi, explicar les seves aventures amb atletes residents de la Vila a la sensacional discoteca, estrella dels punts de trobada i comunicació singular i grupal de la Vila, a més d’altres llocs comuns com el cinema i els establiments de menjars, begudes i comerç. Entre els productes més demandats hi estaven els gelats i iogurts, les begudes refrescants i sucs de fruites, les peces de roba, els preservatius i estimulants, i les insígnies, gorres i records específicament relacionats amb els Jocs que eren objecte d’intercanvi i mercadeig continus. Les imatges més preades a la Vila eren obtenir una fotografia amb alguna estrella d’elit.

Els accessos habituals de control de les entrades de persones a la ciutat dels atletes existia, però no evitava que molts dels seus residents quan tornaven a hores intempestives de viure algunes estones de gresca i diversió a fora de la Vila, com no estaven oberts o volien utilitzar una drecera feien ús dels seus dots musculars i vestimentes esportives per saltar alguna tanca per accedir-hi. Era tan comú aquest fet que ningú s’adonà, o donà prou importància, a un grup de persones que després de saltar una tanca d’uns 2 metres d’alçada van anar al lloc on la nit del dia 5 al 6 de setembre de 1972, tocades les 4 de la matinada, van trencar el son de la petita delegació esportiva d’Israel. El forcejament de 2 dels membres dels equips israelians en defensar-se de la brusca irrupció als seus dormitoris de persones amb vestimenta esportiva, encaputxats i amb armes militars va provocar la seva mort.

Als instants posteriors s’iniciava un seguit d’accions que varen permetre que amb el pas de les hores anessin circulant informacions als mitjans de comunicació, verídiques o no, de què alguna cosa greu podia estar passant en un edifici concret de la zona residencial d’homes de la Vila. Al mateix temps que s’iniciaven les converses del grup assaltant de la seu israeliana, format per palestins de “Septiembre Negro”, amb els seus interlocutors de la policia es feia públic que es tractava d’un segrest amb la intenció principal d’alliberar més de dos centenars de presos palestins detinguts a Israel. Entretant les càmeres d’algunes televisions enfocaven amb llum diürna les terrasses i finestres properes al lloc de l’assalt i ho transmetien en obert. Les converses entre el grup palestí i les autoritats es van trencar en adonar-se els segrestadors que les imatges televisades que veien des de les mateixes habitacions dels segrestats eren un parany respecte al que havien parlat i van reconduir-se a una situació que significà treure en helicòpter a segrestadors i segrestats per portar-los a un aeroport proper i prosseguir les converses a un altre país. La proposta permeté guanyar temps i sobretot treure de l’escenari de la Vila, i dels Jocs, el focus informatiu que al matí del dia 6 ja era seguit pels mitjans de comunicació mundials. De fet fins a les 15.30 hores del mateix dia 6 no es van aturar totes les competicions esportives i per a la majoria de persones i atletes aquest va ser un dia pràcticament normal, ja que només es van restringir parcialment els moviments en una zona d’homes de la Vila i es van incrementar discretament la vigilància i els controls generals.

Al voltant de les 22 hores, en el moment crític en el qual arribaren a l’aeroport els 2 helicòpters amb els 8 segrestadors i els 9 segrestats, i estaven pendents de passar a l’avió que presumptament havia de traslladar-los a Egipte, ja es coneixia i es comentava entre alguns periodistes, amb bona informació, que Israel havia decidit que no negociaria res en cap cas per no crear un precedent, i que Avery Brundage, President del Comitè Olímpic Internacional, i els responsables dels Jocs estaven tranquils en haver aconseguit desplaçar l’escenari i el focus de la crisi fora de la Vila Olímpica i dels Jocs, condició desitjada i necessària per continuar-los. Van encertar els qui van pronosticar aquella mateixa nit del dia 6 que això s’acabaria de manera immediata. Així va ser. Un grup de franctiradors, no especialment ensinistrats de la policia, els esperava a l’aeroport militar. No van aconseguir inicialment abatre encertadament a tots els segrestadors i aquests van respondre posant fi a la vida dels 9 segrestats i un policia. Van morir 5 dels segrestadors i els altres 3 van ser capturats. Era just la mitja nit del 6 al 7 de setembre. S’acabava així la no negociació. El mateix dia 7 es convocà i realitzà una cerimònia en honor a les víctimes, amb 80.000 persones a l’Estadi Olímpic, on Avery Brundage decidí públicament que “Els Jocs han de continuar”. I així va ser. Immediatament. Només es varen interrompre una trentena d’hores.

Tot i la consternació i el dolor, seguiré parlant dels Jocs Olímpics de Munic 1972, en el vessant esportiva…

Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -