14.3 C
Amposta

Interdependents: jo, tu, nosaltres

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Quan naixem som totalment dependents. Quan creixem aspirem a ser independents. Quan ens fem grans valorem ser interdependents.

Primer m’adono de qui soc jo gràcies a tu. Després et reconec a tu com a un altre diferent i a poc a poc, tu i jo prenem consciència de la recíproca dependència entre nosaltres.

Quan som petits, gràcies a tots els tu (pares, avis, germans i altres persones properes) podem alimentar-nos, abrigar-nos, rebre atenció i afecte, i sentir-nos segurs i reconeguts. Amb la vostra presència, mirada, paraules i carones, ateneu els nostres somriures, plors, gestos i emocions. Som xiquetes i xiquets molt dependents i si ens ateneu oportunament i correctament és que vosaltres també sou aleshores dependents.

Amb el temps, noies i nois, creixem i aprenem de tot i de tots els que estem en contacte en les successives i canviants situacions i entorns en què ens és possible viure compartint temps i espai. Reconeixem progressivament als altres com a diferents i així prenen forma les nostres identitats i els nostres projectes. Ens podem sentir més autosuficients posant en qüestió moltes dependències físiques, econòmiques, emocionals o polítiques prèvies i podem prendre diferents decisions vitals a qualsevol edat.

Amb més autonomia i independència, de manera diversa i continuada, podem conformar universos d’estudi, de treball, de convivència i d’afectes. Això comporta una intensa i extensa interrelació humana en múltiples vessants on les interdependències de tota mena són ineludibles i necessàries per sobreviure o viure millor.

Vivim infinites interaccions i tenim en cada moment la nostra identitat i manera de veure i viure les coses amb més o menys flexibilitat i autosuficiència. Amb més interdependència podem trobar diferents maneres d’establir contacte amb els altres i prendre consciència personal de les nostres necessitats en cada situació i dels recursos al nostre abast per ajustar creativament possibles solucions que no siguin meres repeticions de les anteriors.

En les relacions d’igualtat i de reciprocitat mútua podem aprendre a demanar. Demanar pot ser un regal per a l’altre o altres als qui elegim contactar i als qui comuniquem les nostres necessitats o desitjos al mateix temps que mostrem les nostres limitacions i ens allunyem de l’autosuficiència (jo sol puc, jo controlo, ja ho conec, jo ho faig millor, no necessito ningú, etc.). Els hi dipositem la nostra confiança en considerar-los capacitats, necessaris i importants en tant ens activem i assumim, ben acompanyats, les nostres pròpies responsabilitats amb més tranquil·litat, llibertat i seguretat. La interdependència, i la vida en comú, ens ajuda a créixer i madurar, a les persones i als grups. Millor construir ponts que torres de marfil.

Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -