14.3 C
Amposta

El Poder i la Banca

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Diumenge tarda de juliol, surto al balcó per aprofitar el garbí de mitja tarda, m’assec a la cadira, entre la fresqueta de la brisa marítima i la llum solar de l’estiu agafo uns d’aquells llibres pendents de llegir, concretament: “El fill del xofer”, de l’escriptor català Jordi Amat.

El cert, que la lectura inicial del llibre em costa i no acabo d’entendre la seva fama, començo a pensar que m’he errat i que prompte potser aquest llibre passi a millor vida, passant a formar part dels llibres que omplin les estanteries per decorar. Tanmateix, arribada l’obra a la dècada dels vuitanta del passat segle, la cosa comença a canviar i un cuquet interior es desperta. La història d’Alfons Quintà pren vida sobtadament.

Ell llibre de Jordi Amat narra la vida del periodista i advocat català Alfons Quinta, les seves ànsies de poder i de diners. Unes ànsies que el converteixen en un deixeble magnífic d’estadista italià, Maquiavel: El fi justifica els mitjans.

Probablement, una de les parts del llibre més interessants és l’arribada del president Pujol al govern de la Generalitat i l’enfonsament de Banca Catalana. Aquesta entitat financera catalana, en gran part propietària de la família Pujol, intentava ser el gran banc català. Una entitat financera que mitjançant els poders fàctics de l’Estat i amb l’ajuda dels articles d’Alfons Quintà i el diari “El País” va ajudar a liquidar. Des de sempre les possibles estructures d’Estat han fet temor.

La veritat, que Catalunya sense una gran banca identificada amb el país difícilment aconseguirà mai la independència. I és que!, ens agradi o no, és una de les famoses estructures d’Estat pendent de crear per si algun dia volem que els nostres somnis de ser un Estat sobirà es formalitzi.

Però, també és cert que des de Madrid han après que passi el que passi i almenys a curt i mitjà termini no permetran que existeixi un grup financer català potent: ni públic ni privat. Un darrer exemple d’aquesta tàctica de desmantellar el teixit financer català ha estat sobretot la deslocalització i fusió de la Caixa amb Bankia. Que després d’aquesta fusió-absorció i canvi de domicili social de l’entitat catalana poca cosa queda de la seva genètica originaria.

Davant l’expressat anteriorment, queda clar, que un objectiu d’aquest govern i com no de la tortosina i secretària d’Economia, Matilde Villarroya, hauria de ser la creació d’un banc català, la qual cosa, i sense ser malpensat hi trobaran tots els entrebancs legals, judicials o els que siguin necessaris des de Madrid per impedir l’existència d’aquest.

Mentrestant, sempre tindrem el Deltebre Dansa, que com sempre recorda el seu alcalde, Lluís Soler, és una estructura d’Estat. Per cert, aquest any tampoc el podrem gaudir per culpa de la pandèmia del coronavirus. Encara que dubto que aquesta estructura cultural valgués com a instrument per proclamar la Independència de Catalunya ni que els poders fàctics es fixen ella per desmantellar-la.

Batiste Forcadell, economista 

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -