Jo més aviat sempre havia sigut una persona, diguem, una mica vergonyosa o poc atrevida, és a dir que segons quines coses no m’atrevia a fer-les pel què diran. En definitiva, era poc llançat.
De jove possiblement em va marcar una mica el fet de pertànyer a la família a la qual pertanyia i que consti que no és cap mena de retret. Jo m’estimo infinit als meus pares Miquel i Adela, morts ja fa uns quants anys, als meus avis materns Ildefons i Sisqueta, i mai m’he avergonyit de la meva procedència o dels orígens.
No obstant és ben cert que el fet que el meu avi havia sigut, fins a la seva mort als 62 anys, metge de Sant Jaume d’Enveja, que el meu pare va ser molts anys veterinari interí, també a Sant Jaume, i que la família era bastant religiosa, possiblement va fer que sempre anés amb molta cura en fer o deixar de fer alguna cosa; sempre condicionat a no fer res que pogués donar què parlar o et poguessin assenyalar amb el dit.
Potser vaig tenir una educació un pèl rigorosa, ho he de reconèixer, que va impedir que pogués gaudir d’algunes coses de la joventut. Tanmateix, ara que ho veig des de la distància, no em sembla malament del tot perquè ells ho feien pensant que era el millor per a mi i, a més, penso que no m’ha anat tan malament, crec que no he sortit cap bitxo estrany ni amb cap trauma; bé, és cert que amb la mascareta potser sí que semblo un astronauta o fins i tot un elefant; és normal que moltes persones pel carrer em mirin una mica entranyades, sobretot els més petits però els grans també.
Al llarg del temps he anat perdent la vergonya a fer segons què i a mesura que m’he anat fent gran la meva desinhibició i l’atreviment han anat en augment, tot plegat potser pel fet de sentir-me més segur i no tenir tants prejudicis com abans. Sión, quan algú diu que alguna cosa li fa vergonya, sempre recorda la frase “vergonya de fer coses mal fetes”, i la veritat és que ara jo també la faig servir sovint. Sobretot els darrers anys des que l’Ela ens acompanya.
Com deia, he anat desinhibint-me bastant, per no dir molt, segurament la maduresa fa que sigui més fàcil arribar a aquest estat, però sense dubte l’Ela ha tingut un paper determinant en aquesta actitud. El canvi ha sigut radical. No vull dir amb això que ara soc capaç de tot, però poc se’n falta.
Des que estic diagnosticat hi ha una frase que sempre repeteixo (a banda d’avui és el millor dia) que diu així: Si no xutes no es fan gols. I aplicar-la, m’ha ajudat molt a tirar endavant els nostres projectes solidaris, perquè m’ha permès poder-me apropar a persones influents, famoses o com millor les vulgueu definir, cosa que mai hagués pensat que podria haver fet. El NO sempre el tens, cal anar a buscar el SÍ.
La incertesa de saber com respondran a la teva petició d’ajuda et fa viure moments de nervis, de preguntar-te si et faran cas o no… A banda de comprovar que t’han contestat, que és el moment sublimi de la jugada, n’hi ha un de previ que també és indescriptible, és quan veus que el receptor està llegint o ha llegit el teu missatge i em dic “l’ha llegit” o “contestarà?”, les possibilitats que et responguin augmenten exponencialment. No us podeu imaginar que és el que se sent quan veus que hi ha resposta i, a més, et diuen que SÍ.
D’aquesta manera he conegut i tinc bona relació, amb Manel Fuentes, Nina, Bruno Oro, Pep Plaza, Txell Sust, Àlex Corretja, Ramon Mirabet, Xavier Grasset, Sergi Mas, Xavi Coral, Òscar Dalmau, Javier Camara, Mónica López, Santi Balmes, Miriam Nogueras… i tants i tants altres que, sense tenir tanta relació ni contacte, també vaig rebre un Sí a la meva petició de col·laboració com ara de: Quim Masferrer, Marta Bosch, Laia Sanz, Carlos Sainz, Carles Checa, Toni Bou, Aïna Clotet, Carles Francino, Llucià Ferrer, Marta Farrero, Samanta Villar, Salvador Illa, Ada Colau, Jéssica Albiach, Artur Mas, Espartac Peran, Mishima, Dàmaris Gelabert, Carlota Flaneur, Soc un Bohemio, Ferran Palau, El Pot Petit, Maria Hein, Jaume Collboni, Luis Enrique, Carles Puyol, Dr. Clotet, Andreu Buenafuente, Berto Romero, Miguel Ángel Roman, Gerard Piqué, Gerard Romero, Raul Romeva, Jordi Puigneró, Isidre Esteve, Nani Romà, Danae Boronat, Toni Robledo, Marc Márquez, Àlex Márquez, Laia Argelaguet, Ada Parellada, Mercedes Mila, Joan Maria Pou, Maria de la Pau Jané… i algun més.
Vaig xutar infinitat de vegades i en moltíssimes ocasions la pilota va passar fregant el pal, però en unes quantes, com podeu veure, vaig fer gol. Vaig xutar amb rosca, de xilena, amb l’exterior del peu, amb l’interior, de puntera qualsevol de les formes són bones si aconsegueixes fer el gol, però si al moment no el fas tampoc cal entrar en pànic, el que cal és tornar-ho a intentar, algun dels xuts segur que arriba al fons de la xarxa.
També hi ha els casos de Xavi Torres, Pilar Calvo i Judit Neddermann, amb els qui tinc molt bona relació, però aquesta ha arribat per altres vies. En el cas de Xavi a través del documental d’Unzué, Pilar la vaig xutar a la roda de premsa del partit Barça – City i a Judit a través de Nina. Pel que fa a Joan Pons, El Petit de Cal Eril, és una relació molt diferent i amb un origen especial, perquè és el tiet de Sol, la parella del nostre fill Pol.
La meva família en alguna ocasió m’ha de parar els peus, perquè quan surt l’ocasió intento aprofitar-la; també és cert que en poques ocasions ho aconsegueixen. Quan em proposo poder apropar-me a algú per parlar de la realitat d’aquesta malaltia, demanar-li que ens ajudi a fer difusió de l’Ela i els nostres projectes, ho faig i a vegades surt bé i moltes d’altres no. Però almenys per mi que no en quedi.
Tot plegat em fa pensar que possiblement pel poc atreviment de la joventut, vaig deixar de fer coses que, segurament, haguessin sigut boniques i, tal vegada, plenes d’emocions com ara m’està passant. Què farem!, ja és aigua passada i el passat està escrit tal qual va ser.
Els meus xuts, la desinhibició i el meu atreviment m’està regalant reiterats moments impensables, tan sols uns anys enrere i molt menys en els darrers cinc anys i escaig amb l’Ela. Que poc em podia imaginar que l’esdevenir seria com ha sigut, quan em van dir que aquest seria bastant dur, que ho és. No puc negar que, malgrat tot, em sento una mica privilegiat.
La meva reflexió final seria que, sense fer cap bogeria de la qual ens puguem penedir, cal que siguem atrevits, que siguem decidits, que siguem valents en fer coses que ens omplin i si a la vegada serveixen per donar un cop de mà als altres, molt millor, però tampoc cal que això darrer hagi de ser un objectiu obligatori, no cal que ningú pugui sentir-se angoixat si no ho feu. No obstant us asseguro que si ho feu, us farà sentir molt plens. La sensació o sensacions que esdevenen quan ho fas són brutals, potser hi ha una mica d’egoisme, no ho nego, però la satisfacció que dona pensar que estàs fent alguna cosa per als que vindran i que això tindrà, sens dubte, alguna repercussió a futur, et fa sentir bé, molt bé.
Això, en bona part, fa que les males estones que et fa passar aquesta cabrona malaltia, quedin una mica diluïdes amb el bon gust de boca que et queda, en pensar tot el que amb la família estem fent. I això darrer és molt important, perquè la malaltia fa que plegats passem molts moments complicats (són els que normalment no es veuen), però a la vegada en família vivim grans emocions, moments irrepetibles, impensables… malgrat tenir constantment l’Ela al costat nostre.
Amb tot això no vull dir que me n’alegri de tenir Ela, ni de bon tros, però com que hi és i ningú se la podrà endur, estem aprofitant les coses bones que se’ns presenten pel camí de la millor manera possible, evidentment les dolentes venen i no podem fer massa al respecte, però sobre les bones tenim oportunitat de dir o fer alguna cosa. No estic segur si la balança queda molt equilibrada, però si ens quedem immòbils veient-les venir, segur que la desproporció mai podrà quedar compensada.
Fem-ho ara mentre puguem, tal vegada més endavant no hi serem a temps. Si no xutes no es fan gols. L’atreviment que m’ha vingut des de fa uns quants anys, entre altres coses, ha fet possible que estigui portant la malaltia d’una manera molt diferent. He marcat alguns gols i després d’aquests gols ha arribat una mena d’extraordinària i màgica bogeria, tal com es desferma després de marcar un gol decisiu en un partit decisiu.
Soc molt conscient que el tema s’està complicant pas a pas i que cada vegada serà més difícil gaudir de moments tan especials, però sabeu que us dic? Què em treguin lo ballat!
“Avui és el millor dia”
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls