De vegades acompanyar un fill no és fàcil, hi ha edats en què comencen a forjar la seua identitat, i sovint qui s’aparta dels estàndards convencionals ho té una mica més difícil.
Entenem “acompanyar” com estar presents, fer-lo sentir bé, validar les seues tries i creure en allò que vol fer.
El nostre fill un dia va dir que ell volia ballar, que volia fer breaking i ser un B-boy, i des d’aquell dia l’hem anat acompanyant.
En un principi la idea em va transportar als anys 90, a la meua joventut, quan a les Terres de l’Ebre grups de joves aprenien moviments de ball gairebé impossibles fora de les acadèmies de ball, lluny d’espills i lluny de sales condicionades; ells ho feien al carrer, sovint damunt de cartons enganxats a terra amb cinta adhesiva i buscant espais resguardats a les places per a fer els primers trucs, acompanyats d’un radiocasset per a posar música.
Ser un B-boy o una B-girl és ser un ballarí que practica el breaking, un estil de dansa urbana i esportiva que va començar formant part de la cultura hip-hop i que l’any 2024 va aconseguir l’estatus d’esport olímpic.
Per parlar dels B-boys o les B-girls ens hem de remuntar als anys 70 al Bronx. Allà va nàixer esta paraula que descrivia el moment del ball que feien noies i nois quan els DJ reduïen la part instrumental de les cançons i quedava sols la bateria o la percussió (els breakbeat).
El breaking es compon principalment de quatre parts fonamentals: el toprock (ball de peu), el footwork (passos de terra), els freezes (postures congelades) i els power moves (moviments acrobàtics giratoris), però també són molt importants els go downs (baixades) i els tricks/flips (salts mortals o girs acrobàtics de major dificultat).
A Catalunya i en concret a les Terres de l’Ebre este moviment ha anat perdurant en el temps gràcies a la tossuderia d’uns pocs.
Quan veiem als nous B-boys i les noves B-girls no veiem sols acrobàcies, veiem la culminació de dècades de suor anònima, veiem que aquell noi que ballava sol anys enrere, avui és el referent d’una generació que ha convertit l’esforç en destresa.
Els B-boys i les B-girls de les Terres de l’Ebre s’han de sentir orgullosos, ja que de vegades s’han d’esforçar el doble per la distància de les capitals, és la cultura de l’esforç K0: entrenar en solitari, sense grans infraestructures, impulsats únicament per la passió i el ritme que marca el cor.
Cal destacar que les batalles de breaking i el ball dels B-boys i les B-girls es defineix per uns valors de respecte al rival i a la comunitat, ja que aquestes batalles sorgiren com a alternativa a la violència de les bandes de carrer, per això sempre es respecta a l’oponent i els jutges s’encarreguen de valorar l’originalitat i la capacitat de crear un estil propi.
Les batalles solen constar de diverses rondes en què els participants van passant filtres; quan un ballarí acaba la seva rutina, un altre inicia el seu ball, normalment responent o atacant els moviments del ballarí anterior, perquè, a la finalització de les rondes, els jutges (sempre imparells, 3 o 5) avaluïn aspectes com la tècnica, l’originalitat o el sentit de la música.
Cada competició o exhibició es prepara amb el cor, ja que per als joves ballarins no existeix cap freeze que no els hagi costat un bon blau, o un flare (moviment fonamental i acrobàtic on el B-boy o la B-girl fan rotar el seu cos a l’aire recolzant-se alternativament amb els braços, amb les cames obertes dibuixant cercles amplis), que no hagi passat per un esgotament extrem.
Però, les famílies també juguen un paper fonamental, l’acompanyament en la disciplina, en l’esforç i en l’ajuda a trobar la seua identitat mitjançant el ball.
Quan veig al meu fill, veig els rostres dels quals van obrir camí. Avui dia hi ha tutorials i sabatilles d’última generació, però quan comença la música i ell es llança a terra, l’essència és la mateixa que fa trenta anys, la mateixa lluïssor als ulls, la mateixa frustració quan un pas no surt i la mateixa eufòria quan després de centenars d’intents la gravetat pareix rendir-se per un segon.
El pas del temps ha transformat el breaking en un esport respectat, però per a les famílies que estem a la grada o a la porta del centre cívic, continua sent alguna cosa més: és veure als nostres fills aprendre que caure és obligatori, però aixecar-se és una lliçó de vida.
Perquè, al final, el breaking no tracta de girar més ràpidament, sinó de mantenir-se en peu quan la música s’atura, i d’això de mantenir-nos dempeus la gent de les Terres de l’Ebre en sabem molt.
El ball pot fluir de forma constant igual que el riu Ebre, imparable i capaç de modelar als breakers amb el temps.
Com a mare, no hi veig només un ball, veig el fill que s’esforça i que aprèn que l’èxit sols ve després de la constància.
Però, mentre ell balla, natros l’acompanyem.
Alba Panisello, Historiadora de l’Art i especialista en Desenvolupament Rural