A partir de la segona quinzena d’abril els pagesos del nostre territori comencen a plantar les solanàcies més típiques de l’estiu: tomateres, primentoreres, meloneres de tot l’any, meloneres de moro, i així unes quantes més. És el que té la primavera que tot ho canvia, i l’horta ebrenca per descomptat també.
El cert, que durant aquesta època de l’any, des de la tradició familiar, sempre hem tingut el costum de plantar tomateres de penjar. Tradició que fa dècades que practiquem i això que darrerament ho estan ficant difícil: quan no és la tuta, és el míldiu i com no alguna altra plaga portada per la globalització. Tanmateix, no perdem l’esperança i cada any continuem mantenint la llavor de casa, llaurant solcs, suant la camisa i el rostre, per preservar aquesta preuada tomatera, cada cop més buscada per experts gurmets. El seu sabor agredolç, la seva sensació de salada i dolça, les seves olors mediterrànies, la fan diferent de la resta de tomates.
Aquest any, després de llegir un grapat de llibres d’agricultura ecològica per tal d’usar la menys quantitat de fitosanitaris possibles, se m’ha creat un dilema bastant curiós i després de veure que l’alfàbega serveix per frenar l’expansió del míldiu i la menta funciona com a repel·lent del pugó, dues plagues que arruïnen fàcilment una plantació. La veritat, no sé què plantar entremig d’aquestes tomateres de penjar. Si alfàbega o menta? Mentrestant, les olors d’aquestes herbes aromàtiques es desperten dins dels meus plaers olfactius.
Mentre decideixo que faré amb aquestes plantes ornamentals i també medicinals, un mar de colors verds, vermells, violetes i altres en recorden que estem a la primavera, venint a la memòria, curiosament, la pel·lícula “Big Eyes”. Aquesta pel·lícula dirigida pel gran director nord-americà, Tim Barton, narra la història d’una pintora, Margaret Keane. Inicialment, aquesta artista, les seves obres eren signades per l’aprofitat i pocavergonya del seu home fins que un dia ella es revela i decideix lluitar per ser reconeguda com a dona i com artista. Una lluita personal que arribà fins als tribunals, guanyant finalment i essent reconeguda l’autora indiscutible dels quadres. Certament, aquesta història em recorda bastant a la de l’escultora francesa: Camile Claudel .
Una altra història d’injustícia masclista o excés de zel neuronal masculí que ens toca més a prop, és l’escriptora catalana de principis de segles XX, Caterina Albert, que havia de signar les seves obres sota el pseudònim de Victor Català si volia publicar els seus llibres. El fet, que era una altra època i altres temps. Per sort, avui en dia les dones ja poden signar amb el seu nom per poder publicar les seves obres literàries o vendre els seus quadres o exposar les seves escultures.
Per acabar aquest article d’opinió i com ens apropem al dia de St. Jordi, us proposo un grapat de llibres d’autors i autores ebrenques: el primer de l’escriptora senienca, Marta Tena, “una lluna a la finestra”, un llibre per estar al dia de la nostra història recent. El segon és una obra prima, provocativa i que promet bastant, “Amore”, l’autor és el canareu i mosso d’esquadra, Miquel Bort. Tercer, torna a ser una escriptora, Elena Solé, aquesta recomanada per la meua amiga del Perelló, Marta Fucho, me l’ha venut tan bé que un no pot renunciar a llegir-la. El relat en concret és “Tots són el secret d’algú”. Per últim, que tampoc no podem oblidar és l’assaig de la filòloga i diputada de Jesús, Mònica Sales, anomenat: “Confi(n)ada”.
I per avui ja està bé, esperant el dia dels enamorats per farcir la nostra llibreria d’autors ebrencs.
Batiste Forcadell, economista
