Dissabte setze de gener, un matí característic d’hivern com els d’abans, temperatures baixes, però s’han incrementat un parell de graus respecte als darrers dies. Uns dies de temporal: pluja, vent i neu. Neu, sobretot, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. A la gent del Delta poca neu, millor dit: gens. Això sí, una tristor immensa s’apodera de les nostres ànimes. La barra del Trabucador no aguanta el temporal i s’enfonsa sota la mar Mediterrània, com una nova Atlàntida es tractés desapareix de la nostra mirada. Una mica de temor, tristor i ràbia es respira en la gent del delta, un temor que indica com Ulisses, l’heroic grec, no va trobar l’Atlàntida igual nosaltres mai més veiem el Trabucador. De qui és la culpa? De tots, de ningú o d’algú en particular.
Dissabte de matí, un sol d’hivern il·lumina i escalfa els carrers i les terrasses dels nostres pobles i ciutats. Fa bon estar. Aprofito aquest bon estar i aquest solet d’hivern per asseure en la terrassa, beure un vermut rapitenc i llegir una estona el darrer llibre d’Irene Vallejo “L’infinit dins d’un jonc”. Reconec que és una obra mestra, un llibre imprescindible, un pou d’erudició, una mar de saviesa.
Mentre devoro insaciablement les pàgines d’aquesta obra mestra, sorgeix entre les seves pàgines la gran pensadora, filosofa i matemàtica hel·lenista, Hipàtia. Una revolucionària en els seus temps on les dones un cop casades només podien quedar-se eternament als seus gineceus. Segurament, per això, Hipàtia, enamorada i apassionada de la ciència renuncià durant molt de temps a tenir un amor en la seva vida. La independència i el saber era una màxima que no podia perdre’s per a res del món. Això devia pensar aquella alexandrina a la vora de la desembocadura del riu Nil, filla del matemàtic Teó. I és que com em deia la diputada de JuntxCat, Mònica Sales, les dones gregues per davant de tot: Safos, Aspàsia, Lisístrata, Medea o la mateixa Hipàtia. Totes elles enfrontades al sistema establert masclista i misogin a la vegada. Totes elles ànimes lliures en un món on eren discriminades pel simple fet de ser dona.
Tanmateix, al nostre Delta Ebre, com hem dit abans, el Trabucador després de segles s’enfonsa dins la mar, de la mateixa manera com es va enfonsar el far d’Alexandria. La veritat que la deixadesa de l’Estat espanyol enfront del nostre delta és de jutjat de guàrdia, sobretot, si tenim en compte que fa més de quaranta anys que ja havien estudis sobre el fet que la reducció de sediments per culpa dels pantans provocaria una regressió de l’espai deltaic del riu Ebre.
El cert que la construcció dels pantans van crear una externalitat negativa que fins avui ningú encara ha assumit. Mentrestant, les companyies elèctriques propietàries dels pantans i paradís dels consells d’administració dels ministres no han assumit cap cost en el seu balanç de resultats sobre l’externalitat negativa que ha provocat la seva activitat hidroelèctrica. Solucions a la regressió del delta de l’Ebre hi ha i les administracions públiques han d’actuar dins del marc de les seves competències. Només hem de veure les explicacions del director de Ports de la Generalitat, Joan Pere Gómez, que davant els estralls que va provocar el temporal Glòria als ports de les Terres de l’Ebre es van invertir milions d’euros per la seva millora. Milions que han demostrat ser la millor inversió que s’ha fet al nostre territori des de fa dècades. El resultat de la inversió ha estat que el temporal “Filomena” no ha causat cap dany considerable als nostres ports ebrencs.
Tal com ha demostrat Ports de la Generalitat, el camí a seguir està clar, només fa falta voluntat. Esperem que no tinguem el mateix final tan tràgic com va tenir la pensadora Hipàtia Un final com tan bé ens va narrar el director de cinema espanyol, Alejandro Almenavar, en la seva pel·lícula “Àgora” en què una turba de fanàtics cristians a les ordres del prefecte eclesiàstic Ciril varen arrestar, despullar, humiliar i finalment assassinar a la ment més lúcida d’Alexandria, la pensadora i matemàtica Hipàtia.
Per acabar, a part de ser indigne que les companyies elèctriques que siguin les causants de la regressió del delta de l’Ebre no aportin ni un euro a la seva conservació, a més a més, i d’acord amb una sentència del Tribunal Constitucional és l’Estat espanyol qui té l’obligació i la competència de protegir l’espai costaner o com diu la sentència l’espai marítim costaner. Davant d’aquesta sentència, només podem esperar que de la mateixa celeritat que va actuar per treure el “Xiringuito de la Costa” facin el mateix per evitar que la barra del Trabucador es converteixi en una nova Atlàntida, en un record de la nostra memòria, en un nou far d’Alexandria.
Batiste Forcadell, economista
