La sequera ha fet canviar la manera de treballar d’aquells sectors que necessiten l’aigua dolça com l’agricultura o les persones amb l’aigua de boca i la forma d’utilitzar-la, restringint la poca aigua que tenim emmagatzemada que ha de servir per coses diverses, consum, reg o per apagar incendis l’afegit a la manca d’aigua que estem petin. El dret a l’aigua dels ciutadans és dins les normes internacionals de drets humans que comprenen obligacions específiques d’accés a l’aigua potable, la resolució 64/192 del 28 de juliol del 2010 de l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer expressament el dret a l’aigua i al sanejament a les persones dient que són essencials per la realització de tots els seus drets i dins l’article 12 especifica que ningú serà objecte d’ingerències arbitràries en la seva vida privada, família, domicili o correspondència, l’accés a l’aigua per part dels ciutadans és universal, integral, equitatiu i sostenible, aquesta garantia és un deure de l’Estat.
A Catalunya la sequera ens ha portat a les restriccions especialment en les conques interiors on l’aigua embassada és del 26% el mínim perquè el govern pugui activar les restriccions, demà quedarà tancat el canal d’Urgell i a les Terres de l’Ebre l’aigua es reduirà a la meitat. L’Urgell tancarà el reg a 50.000 hectàrees agrícoles de les 70.000 que abasteix, les reserves del sistema Oliana – Rialb està a mínims un 26% de la seva capacitat i només pot subministrar aigua de boca a 77.000 persones dels municipis de la zona, decisió que comportarà la pèrdua de la collita agrícola i demanaran a la CHE la declaració de Zona Catastròfica per pal·liar les pèrdues econòmiques provocades per la sequera, les reserves d’aigua potable que depenen de la CHE estan al 33% de la seva cabuda. M’entres els canals del Delta de l’Ebre, disposen de la meitat d’aigua disponible per la campanya de reg que comença aquesta setmana per omplir els camps d’arròs, i ens porta a reflexionar sobre els criteris de la CHE, són justos? Mai els regants de Terres de l’Ebre havien tingut tan poca aigua per regar i que posen en perill els cultius fonamentals per l’economia del Territori creant un gran impacte molt gran a la zona. La sequera fa que el consum de boca dels ciutadans es diversifiqui amb l’aigua de l’aixeta i d’ampolla, aquesta no és més sana i neta que la de l’aixeta i és una font de molts perjudicis socials i ecològics, el 85% de les ampolles acaben llençades com residus al medi natural, les Nacions Unides ens avisa que les empreses d’aquest sector s’estan bevent els recursos naturals com aqüífers, embassaments o fins i tot l’aigua dels rius. Les campanyes d’aquesta aigua per la seva venda les centren en la seva puresa, tirant per terra l’aigua de l’aixeta, el Greenwashing per a vendre producte saben que el que és, una prevaricació de llibre.
Els criteris pel consum humà de l’aigua estan en el Reial decret 140/2003 del 7 de febrer, accepta que l’aigua tingui clor, trihalometans, plom, arsènic, mercuri o pesticides amb paràmetres que defineix el RD i que són perillosos per l’efecte acumulatiu, per tant, aigua potable pel consum humà no vol dir que sigui saludable ni sostenible. Cada any ens empassem 121.000 partícules a l’any de l’aigua d’ampolla i 6.000 de l’aixeta. Una altra qüestió són les aigües residuals que si troben vint tipus de fàrmacs que acaben afectant aqüífers, fonts o rius. Com saber si l’aigua és bona pel consum, segons l’OMS ha de tenir una proporció de gasos i sals dissoltes, ha de ser incolora, inodora i de sabor agradable i sense contaminants. Els paràmetres indicatius per saber si l’aigua és potable són, el clor no pot superar 1 mg/l com a paràmetre indicatiu, físics com el color o químics com el pH, els que no s’avaluen són el coure, níquel i plom. Els paràmetres haurien de ser més estrictes per tenir la seguretat que al beure aigua potable no ens estem perjudicant la salut, fins que no es canviïn els paràmetres ens estem contaminant.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental
