Ningú podria endevinar que una convocatòria deliberadament anònima de la celebració del Carnestoltes de l’any 1990 en una classe de 50 alumnes del Curs de Postgrau en Gestió Hospitalària de l’Escola Superior d’Alta Direcció i Empreses (ESADE) de Barcelona, fundada pel jesuïtes, fora permesa en les seves instal·lacions i festejada conjuntament amb els professors i alumnes disfressats. Tampoc ningú podia preveure que 32 anys després l’espurna d’estimació encesa durant aquell curs tingués continuïtat fins al dia d’avui en múltiples i intermitents celebracions i trobades d’estar en grup d’una part significativa d’aquells alumnes, facilitada els darrers 10 anys, amb un estar amb els altres no presencial, però molt útil i emotiu, a través d’un grup específic de WhatsApp.
Aquí expresso, amb caràcter d’opinió personal, algunes experiències de la meva participació en aquest grup informal de llarga durada que com a grup primari es caracteritza per una forta relació d’afectes i amistat entre les persones que el formem amb un alt grau d’intimitat com a grup estable.
Considero el grup com l’espai i el temps en el que tenen lloc les nostres experiències de contacte, que només són possibles en la frontera de contacte entre cadascuna de les persones del grup i la resta del grup, i mostren l’evolució espontània del que succeeix en cada moment que compartim, en l’experiència de cada nou aquí i ara. Estar en grup, estar amb els altres, és el millor lloc per adonar-nos de que el que li passa a cadascú del grup no és aliè al que li passa a un mateix. Això permet, per identificació, aprendre i comprendre moltes i diferents coses de tots nosaltres.
És evident que els esdeveniments i relats que aporta l’energia de cada persona al grup sorgeixen d’un procés o corrent subterrània del propi grup que li donen sentit i actualitat i que més enllà del seu contingut precisa d’un entorn de seguretat i confiança per ser expressats, escoltats i continguts. El sentiment de pertinença al grup i el convenciment en l’autoregulació de les persones en el grup ho fan possible. Ho imagino com un cor en el que les veus individuals aporten harmonia al moviment del grup, en el que hi ha lloc per a tots, i en el que és possible aportar la pròpia contribució individual i ser apreciat per això.
Cada trobada en les distintes etapes evolutives del grup posa de manifest vivències diferents (canvis de feina, pèrdues familiars, naixement de fills o nets, malalties, nous emparellaments, separacions, jubilacions, reconeixements, patiments, projectes, necessitats personals, actualització de temes pendents, innovacions, etc.) i permet el plaer de compartir moments alegres i divertits, la crítica constructiva i l’intercanvi de qüestions personals tenint especial cura en preservar la intimitat i el valor de les persones i del grup.
Veig la cohesió del grup al plantejar plegats alguns objectius comuns i en la voluntat de participar en posteriors trobades i de romandre en el grup, i també en el desig de vinculació al sentir-nos acceptats i valorats per la resta del grup. Necessitem sentir que les altres persones del grup s’adonen de la nostra existència. Necessitem del clima de seguretat afectiva. I ho constatem en les emocions personals i expressions d’afecte que de manera successiva es donen en el grup i en els sentiments positius que ajuden a superar els inevitables sentiments de pèrdua tant en el propi grup com fora.
Benvolguda Núria, ens acabes de deixar, amb una gran lliçó de lucidesa i d’estima, en la recta final de la teva vida, dient-nos que “ha estat un plaer tenir-vos i saber que ens teníem” i “brindeu per mi en la vostra primera retrobada”. Així serà. Formes part de la teranyina d’afectes teixida amb la màgia d’estar en el nostre grup. Eternament. T’estimem!!! Gràcies!!!
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
