Fa uns dies el sector pesquer de la demarcació de Tarragona va paralitzar la seva activitat en senyal de protesta. La seva reivindicació tenia a veure amb l’aplicació de noves mesures a càrrec de la Unió Europea, mesures que no fan més que empitjorar la situació d’un sector que està patint les conseqüències d’unes polítiques desencertades. Però, per una d’aquelles paradoxes de la vida, tot i ser un sector bàsic en l’economia catalana, gaudir d’una tradició que es remunta als inicis de la història i malgrat que existeixin famílies i pobles sencers dedicats a la tradició pesquera, la seva reivindicació no va aconseguir fer-se amb grans espais informatius en els mitjans de comunicació.
No sóc pescador, la meva família no s’ha dedicat mai a la pesca i posats a dir veritats, confesso que em marejo quan pujo a una barca. No obstant això, diferents qüestions m’han portat a tractar i treballar prop dels pescadors i he de confessar que com més els conec, més els admiro, per la seva tenacitat, pel seu esforç per tirar endavant, per la seva valentia davant les adversitats i per haver-se lliurat al seu treball d’una manera responsable i compromesa. I és que ells són els primers interessats a prendre les mesures necessàries perquè als caladors, hi hagi pesca. Mostra d’això, ho és, per exemple, la decisió que van prendre d’establir vedes biològiques de dos mesos per protegir els processos de reproducció de les espècies.
Em consta que, si no es prenen mesures, el sector està abocat a una mort lenta, però això no genera el més mínim escàndol entre tots nosaltres, encara que hi hauria, perquè el de la pesca no és només un sector econòmic. La pesca també acumula rere seu, una tradició cultural cada vegada més ofegada per les noves normatives que van sorgint. No és d’estranyar doncs, que a Catalunya, des de l’any 2000, el nombre de pescadors i de barques registrades s’hagi reduït en un 50 per cent, passant dels 6.000 pescadors en actiu en aquell any, als 3.000 actuals.
Els pescadors catalans tenen un gran compromís amb la font del seu treball, compromís que han evidenciat amb la implementació de mesures com les ja citades vedes biològiques, la reducció dels horaris de pesca i la proposta de zones de tancament, amb la qual es pretén preservar algunes espècies amb elevada mortalitat. Ha estat en va. Els seus esforços per protegir el recurs pesquer no han evitat que la nova normativa imposi un mes i mig de veda biològica que, sumat al temps de veda que ja complien, fa que s’enfrontin a un total de tres mesos i mig d’inactivitat. Quina activitat econòmica seria capaç de resistir a un cessament de producció així? Està clar que la pesca, no. No hi ha dubte que el sector pateix una llarga agonia la sentència de la qual, llevat que es prenguin mesures, és clara: la mort de la tradició pesquera.
Sembla evident doncs, que el sector, que forma part de la nostra cultura i la nostra economia, està en perill. Perquè no es tracta de solucionar aquesta qüestió potenciant a les grans marques dedicades a la venda de peix a l’engròs o congelat. Es tracta de salvar a aquests pescadors que porten anys sortint a la mar, complint en la majoria de casos amb una tradició familiar i contribuint a potenciar la nostra economia, des del desenvolupament de la seva pròpia activitat i des del suport a altres sectors, com el del turisme, perquè és evident que la tradició pesquera atrau el turisme cultural i gastronòmic també.
Per tot, el sector mereix ser escoltat en les seves reivindicacions. Demanen, per exemple, que es posi al dia la normativa sobre potència de motors en lloc d’establir una gestió per jornades de pesca. També demanen una major assignació de quota de tonyina vermella i permetre limitadament, les captures involuntàries d’aquesta espècie, entre altres qüestions. Proposen alternatives amb coneixement de causa i des del compromís amb el recurs que els (o, més ben dit, ens) dóna de menjar.
Sembla lògic escoltar-los i donar-los suport, interessar-se per la seva situació i intentar entendre-la. Serveixi aquest article com una petita mostra de suport. Una cosa així com el flotador d’auxili que porten les barques que, si tot segueix igual, difícilment veurem sortir a pescar.
Antonio Martínez
Empresari
