La narrativa oficial diu que la peça clau per a accelerar la transició energètica és el biometà i que al nostre país ja és una realitat, amb una infraestructura gasista de més de 60.000 kilòmetres amb 72 plantes al país. Biometà que té característiques similars al gas natural i que permet la seva utilització en llars, indústries, comerços i transport. La seva fiabilitat i la capacitat d’adaptació el converteixen en un element essencial, ara com ara, per l’avenç cap a un futur més sostenible i verd. El país és el tercer de la UE amb més potencial per produir-lo encara que està a les beceroles de la seva implantació, necessitant tot el suport possible de les administracions; aquesta energia ens permetrà descarbonitzar el 100% del consum domèstic i el 62% de l’industrial a més d’evitar l’alliberament de 8,3 milions de tones de metà a l’atmosfera, amb un estalvi pels consumidors de més de 4.000 milions d’euros. El relat oficial ens diu que aquest model contribuirà a resoldre la gestió eficient dels residus i el repte demogràfic generant més de 20.000 llocs de treball directes i més de 40.000 d’indirectes, lligats directament a les plantes; a més de 35.000 llocs directes i 460.000 indirectes associats a la construcció d’aquestes plantes. Aquest desenvolupament requereix rigor ambiental, seguretat reguladora i una bona, i gran, planificació territorial per garantir la seva implementació sostenible i la seva contribució a la transició energètica inclosa en l’agenda de la UE.
La viabilitat d’aquestes plantes depén del model de negoci que tinguin, l’escala de la instal·lació i dels ingressos addicionals que generin, tot i que les administracions donen subvencions per a la inversió, quan entra en funcionament l’autosuficiència s’hauria de recolzar en els següents punts: venda de l’energia generada, ingressos per la injecció de biometà a la xarxa o vendes d’electricitat als mercats, gestió de residus, cobrament d’una porta d’entrada a indústries agroalimentàries o municipis pel tractament de la fracció orgànica, bio fertilitzants per la transformació de purins en fertilitzants orgànics d’alt valor o l’autoconsum per explotacions ramaderes intensives, l’ús de biogàs per abastir el consum propi entre d’altres. Amb tot això, n’hi hauria d’haver prou per a la seva rendibilitat i deixar de dependre de les subvencions públiques. A les Terres de l’Ebre la planta de biogàs principal en funcionament és Biometagàs la Galera, al Montsià, amb instal·lacions de gestió de residus a Mas de Barberans, Camarles i diverses plantes d’assecatge Sansa a la comarca. També trobem projectes en tramitació per a la seva construcció a Campredó per produir 93 GW h/any de biometà, amb gran oposició i malestar de la ciutadania i organitzacions aquest tipus d’energia a les comarques del Baix Ebre i el Montsià.
Aquest malestar de la ciutadania i l’oposició a aquest tipus d’energia ha portat molts maldecaps al govern de la Generalitat per seguir l’agenda EU de la descarbonització amb la implementació d’aquesta energia, amb la qual Catalunya va a la cua. Per poder seguir l’agenda, el Govern ha canviat Democràcia per Partitocràcia; la Democràcia és el sistema polític d’organització social en què el poder resideix en el poble que l’exerceix directament a través dels seus representats elegits en unes eleccions; la Partitocràcia és la política feta pels partits polítics en lloc de per als ciutadans, forma de govern en què les oligarquies partidistes assumeixen la sobirania efectiva deixant de banda als ciutadans. Per garantir tots els projectes de biogàs, el Govern de la Generalitat presidit pel Sr. Illa ha optat per declarar-los projectes estratègics pel país, mesura amb criteris de seguretat per garantir l’abastament energètic, la gestió de residus i la seguretat alimentària, accelerant tots els tràmits burocràtics a través de l’Estratègia Catalana de Biogàs. Aquesta qualificació implica el següent: Agilització administrativa reduint la tramitació urbanística, les avaluacions ambientals, la seguretat ambiental i territorial; els projectes s’han d’ubicar obligatòriament en municipis considerats vulnerables per la contaminació de nitrats o amb una qualitat de l’aire deficient entre altres qüestions, una burocràcia ràpida que ens portarà encara més impactes d’indústries qualificades de contaminants. Energia estratègica pel país en què la ciutadania queda fora del marc reivindicatiu. El govern no deixa fer al voltant d’aquesta energia cap manifestació de rebuig i la defensarà amb els cossos de seguretat del país, a més podran executar les finques que no estiguin d’acord a vendre per fer-hi una planta de biogàs, un pas enrere de la democràcia; en aquest cas el partit del govern defensant els interessos de les oligarquies enfront dels de la ciutadania que queda amb una indefensió total.
Per què aquesta oposició frontal cap a aquesta energia per part de la ciutadania? Perquè dia si i dia també ha estat enganyada tant per l’administració com pels empresaris que gestionen aquesta energia, essent els danys col·laterals dels impactes ambientals que provoca. Catalunya va al darrere de la transició energètica i en el futur necessitarem molta energia per a poder-nos adaptar a les disfuncions de l’Antropocé i les incerteses climàtiques motiu pel qual els polítics ens volen reemplaçar el coneixement científic per la política. Les mentides en la ciència no es poden permetre i de manera particular en la branca de la física que estudia l’energia i les seves transformacions; hem de tenir present que ens estan venent la circularitat en aquesta energia, la producció de biogàs i el digestat no tanquen cap cercle, són eslògans polítics, Greenwashing; el biogàs no és economia circular i aquesta energia no té sentit si no tenim un decreixement de macrogranges i escorxadors com deia el físic Jorge Wagensberg. Hem de tenir en compte que l’engany arriba als ciutadans en forma d’impactes com l’atmosfèric o odorífic, fruit de gestions dolentes de l’empresariat que no fa els manteniments de les plantes, canvis de filtres o el tancament de les basses de residus. Si no hi posen de la seva part, ja podran ser empreses estratègiques que, al final, els ciutadans tindran l’última paraula. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental