El dia 11/06/26 es va estrenar l’esperat anunci estiuenc d’Estrella Damm. És un anunci que d’alguna manera dona el tret de sortida a l’estiu. Han posat com a títol de l’anunci «La llegenda del canyut».
Va de la història d’un noi d’un poble d’Interior que mai ha vist el mar. Per motius de feina el traslladen a un poble de la costa catalana. Un dia estava molt a prop de l’aigua fent la seva feina, va arribar una forta onada i el va fer caure a l’aigua i de mica en mica es va anar enfonsant, pensava que no se’n sortia i de sobte es va despertar al costat d’una bonica noia…
Bé, no segueixo, millor que el veieu directament vosaltres a xarxes o TV i jutgeu que us sembla, jo us avanço que és una meravella d’anunci ple de cares conegudes, amb una preciosa llegenda al darrere. Damm ha tirat la casa per la finestra per a celebrar el seu 150 aniversari. I puc dir amb molt d’orgull que el meu fill Dalmau ha format part d’aquest gran projecte a través de l’empresa on ara treballa, Oriol Villar, sota la incombustible tutela dels seus caps directes en Pipo i Paco.
Lligant aquesta bonica llegenda que s’explica a l’anunci amb el mot «canyut», jo tinc alguna cosa que dir envers els canyuts, no té res de llegenda i tal vegada no serà tan bonica ni plena de tantes cares famoses, però contràriament a la llegenda d’en «canyut», aquesta és molt real i, això sí, és història.
Encara recordo les primeres vegades que de ben petit anàvem a l’Aluet, des de fa uns anys coneguda com a platja del Trabucador. Anàvem amb un carro tirat d’una egua. No es veia una ànima, segurament hi havia ocasions que estàvem sols. Teníem un petit gosset, blanc amb algunes taques negres repartides per tot el cos. No recordo perquè li dèiem «perrito». Segurament aquests records em venen d’algunes fotos familiars que he vist, però tinc alguns records visuals, sobretot del “perrito”.
Més endavant ens vam modernitzar i anàvem amb un tractor i un remolc en el qual hi pujàvem tots, fins i tot els més grans de la família. Recordo en una ocasió que també va passar la prova una embarassada. Ja podeu imaginar com estaven els camins; aquesta aventurera només la fèiem un cop a l’any, crec que sempre era el 15 d’agost. El tractor i el remolc eren del pare dels meus bons amics Lolin i Manolo. En aquella època pràcticament estàvem sols. També era una època en què al Delta en general, i concretament a l’Aluet, hi havia infinitat de marisc, hi havia molt de tot i també molts «canyuts».
Passat el temps i a còpia d’anar-se incrementant el parc mòbil de la comarca, molts conductors agosarats amb les seves famílies, es van aventurar a anar passant per la tova sorra, fins que aquesta s’acabava compactant i diguem que quedava un camí per on circular fins a arribar a l’Aluet. Ni molt menys era el Dakar, però segur que algú es va inspirar una mica. Hi havia trams d’un únic carril, en el que hi havia tal quantitat de sorra a les roderes que podies deixar anar les mans del volant i podies seguir circulant, ja que les mateixes roderes feien com la via d’un tren. El problema sortia quan venia un vehicle de cara. Aquí ho deixo, perquè el tema no és aquest, però una lleu pinzellada l’havia de fer.
El meu pare Miquel era de Sant Feliu de Llobregat, no d’interior com en «canyut» de la llegenda, però sí bastant de secà, és a dir, gens de mar, contràriament a la meva mare Adela i iaia Sisqueta, que ho eren molt.
Al moment en què em trasllado ja teníem cotxe a casa, era un 2 CV. Quan arribava el bon temps, els diumenges tocava dia de platja a l’Aluet. Era festa gran.
La vida d’en Miquel, el meu pare, guarda un cert paral·lelisme amb la llegenda d’en ‘Canyut’. Un va marxar de casa seva, era veterinari, i va anar cap al Delta de l’Ebre; l’altre mesurava terrenys i va anar cap a la Costa Brava. Tant un com l’altre es van enamorar del seu destí i de les persones que en cada lloc hi vivien. En canvi, hi ha una gran diferència entre els dos, en Miquel va conèixer una bonica noia, la meva mare Adela, que el va captivar i que va fer que mai més marxes del Delta de l’Ebre, concretament de Sant Jaume d’Enveja. En canvi, en ‘Canyut’, que segons la llegenda encara viu a la Costa Brava, encara està esperant aquella bonica noia. Dues boniques històries, però amb finals molt diferents.
Com veureu una mica més endavant, el lligam entre ‘Canyut’ i en Miquel ens portarà a noves coincidències que fan que el paral·lelisme entre ells, sigui com una mena de guió gairebé fet a mida, per la necessitat d’explicar el camí d’ambdues persones, una de molt real i l’altre un bonic personatge, d’una bonica llegenda d’un bonic anunci. Totes dues molt vinculades al nostre Mediterrani, tot i que en el cas d’en Miquel, com he dit, el mar no era la seva gran passió. Sempre trobava que l’aigua estava molt freda, fins i tot la de l’Aluet que estava tan calenta com si fos la d’uns banys termals. De cap manera em puc imaginar si el destí l’arriba a portar cap al Nord, en lloc de cap al Sud.
Malgrat això, no s’alliberava de passar pel ritual dominical d’anar a la platja. Eren dies d’ensaladilla russa, carn arrebossada i algun meló de tot l’any o meló de moro, vàries neveres portàtils plenes de gel que havíem comprat al d’Eugenio, per tal de refredar els sifons de Carbónicas Albacar Boils; alguna ampolla de vi barat i unes quantes d’aigua. Unes tauletes i cadires plegables, i una mica d’ombra provinent d’un rafalet desmuntable, i poca cosa més, feien que diumenge o qualsevol altre dia fos una festa gran.
Com he dit abans en aquella època al Delta hi havia gran quantitat de marisc que es podia agafar sense cap tipus de problema, igual que ara. L’Aluet era un indret ple de vida. Hi havia molts crancs del terreny, no aquestes bestioles blaves que hi ha ara, infinitat de caxels que quan baixava la marea els podies agafar caminant per la sorra; també hi havia moltes cloïsses, lluentes, ratllats… i molts canyuts.
Aquí comença aquest altre mica de paral·lelisme entre el personatge ‘Canyut’ de la llegenda, explicada a l’anunci Mediterràniament, en Miquel i els canyuts del Delta de l’Ebre.
Tot i que passàvem llargues jornades a la platja i que en Miquel es posava el preceptiu banyador, tal com he dit, l’aigua ni tocar-la, sempre estava freda. El seu esport favorit era agafar una gandula i posar-se a llegir el diari, li agradava tant que jo crec que el llegia íntegrament. Moltes vegades després de dinar, tanta lectura li donava somnolència.
No sóc just del tot amb la meva descripció dels fets, perquè en Miquel sí que es banyava al mar, fent una enorme excepció i bastant comèdia fins que aconseguia remullar-se tot el cos, hi havia una situació o activitat que el captivava i que feia que fins i tot poses tot el cap sota l’aigua, li encantava agafar canyuts i ens va traslladar aquesta enorme passió al meu germà Miquel i a mi.
Agafava la seva petita barqueta inflable (com la dels nens petits), se la lligava amb un cordill a la cintura; dins la barqueta posava un recipient amb sal i es col·locava les ulleres d’anar per l’aigua i amb aigua pel genoll començava la seva activitat preferida al mar. No era massa complicat, però com tot requeria de la seva tècnica. Per sota l’aigua havies d’anar buscant un forat molt especial, tenia una curiosa forma de vuït. Un cop el trobaves havies de treure una mà de l’aigua i deixar que quedes el més seca possible per tal de poder agafar una mica de sal amb els dits. Ràpidament, havies de posar la mà a l’aigua, deixar la sal al forat i esperar un dels moments més especials que he pogut presenciar a la naturalesa. Al cap de res es produïa com una petita erupció d’un volcà, el canyut molest amb la sal, l’expulsava i en res començava a treure el nas. Llavors era el moment en què havies de demostrar la teva habilitat i rapidesa; si fallaves a la primera el resultat era previsible, una captura menys.
D’aquesta, el meu germà i jo vam aprendre a agafar canyuts, Miquel el nostre pare, un home de secà i poca mar, va ser qui ens va ensenyar com podíem gaudir al seu costat, practicant la seva gran afició.
A grans trets aquesta és la vida de dues persones, en Miquel totalment real, i en ‘Canyut’, un personatge de ficció que perfectament podria ser real, ambdós vinculats pel mot canyut, per la seva vinculació a la terra que els va acollir i per una gran aventura d’amor. Quants en veure ‘la llegenda del canyut’ no s’han sentit plenament identificats?
En Miquel, recent acabada la carrera de Veterinària, va arribar a les Terres de l’Ebre, concretament a l’Aldea, i en una de les moltes casualitats que et trobes a la vida, va conèixer a la meva mare i entre ella i el Delta no el van deixar marxar més d’aquesta bonica terra, sovint bastant oblidada per molts. Ell per sempre més, és i serà part de Sant Jaume i del Delta. Va arribar de jovenet per a fer la seva primera feina i igual que en ‘Canyut’ es va quedar per amor, l’amor de la seva vida i un gran amor per la seva professió que, en un ambient rural com era el Delta, va poder exercir a la perfecció.
Els dos indrets on s’han desenvolupat les vides d’en Miquel i en ‘Canyut’ són meravellosos, són la nostra terra i, tot i que sóc conscient que la Costa Brava és única, amb racons irrepetibles i d’una bellesa extraordinària, la costa Tarragonina és un altre espai natural molt bonic i el Delta de l’Ebre és un lloc fascinant, ple de canyuts, albades espectaculars, postes de sol increïbles, una lluminositat com enlloc, uns reflexos com a miralls, una quantitat de fauna aclaparadora, etc.
Sóc conscient que la Costa Brava a priori «ven» molt més que el Delta o altres indrets de la Costa Daurada, però aprofitant l’ocasió voldria llençar un bonic repte a la família Damm @estrelladammcat, per què de cara a una pròxima edició del vostre bonic anunci estiuenc, no sou una mica més agosarats i tireu cap a les nostres terres del Sud? Estic convençut que de la mà dels grans professionals que hi ha a l’agència Oriol Villar, que han fet aquest darrer anunci, si baixeu cap al Sud sabran treure petroli.
Moltes gràcies a tots aquells que quan s’enamoren d’un indret, decideixen tornar o fins i tot quedar-s’hi. Moltes gràcies, Miquel, per haver-te quedat al Delta de l’Ebre i haver viscut la teva gran història d’amor. Enhorabona als responsables d’aquesta bonica llegenda. Moltes gràcies família @estrelladammcat per aquest nou regal estiuenc, mireu de valorar el repte que us he proposat. Finalment, moltes felicitats a totes les cares conegudes que han donat vida a la llegenda.
«Avui és el millor dia»
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls