L’amic Josep Obiol, rapitenc exiliat a Sta. Barbera per amor, mestre de primària i amant de l’escriptura em planteja un projecte literari. Un assaig entre ell i jo sobre qüestions que poden afectar o afecten la gent que viu al territori ebrenc. La idea és molt senzilla a través d’un partit polític fictici, virtual imaginari es convoca als dos una terrassa emblemàtica de cada municipi ebrenc i ens fa un pregunta la qual hem de parlar, teoritzar i analitzar sobre el que pensem.
La idea la trobo fabulosa. Contrastar dues versions sobre la mateixa realitat d’un mateix problema des de visions tan contraposades pot ser molt interessant i fer-ho des de la terrassa d’un bar, taverna o tasca emblemàtica de cada poble ebrenc potser espectacular.
La veritat que no em puc negar davant d’aquesta proposta indecent per part de Josep Obiol, entre altres coses, perquè em recorda la iniciativa realitzada pel filòsof anarco-hedonista francès, Michey Onfray, amb el seu cafè filosòfic. Per cert, una iniciativa d’aquest pensador, que intentava portar món de les idees a les classes populars, i en la que va ser un gran èxit d’assistència.
La primera pregunta d’aquesta iniciativa, que ben bé podríem dir “Canyes ebrencs a les terrasses ebrenques”, tracta sobre el turisme a les Terres de l’Ebre. Un tema evidentment candent i actual després que les nostres terres s’han posat de moda aquest estiu on la pandèmia causada per la Covid no deixava anar molt a lluny.
Parlant de la pandèmia en la qual estem vivint, actualment un dels sectors que realment se ho estan passant molt malament i es troben en un moment crític és el sector de la música. El coronavirus els ha donat una estocada de mort. Un fet que m’ho recorda la senienca i escriptora, Marta Tena, per cert la seva darrera obra “Una lluna a la finestra” un llibre indispensable per llegir, per conèixer en més profunditats aquestes terres de cruïlla, terres entre les comarques del Maestrat, els Ports i el Montsià, terres amb una idiosincràsia i cultura comú. Terres separades per fronteres abstractes i administratives però la realitat del dia a dia tenen una vida en comú.
El cert, que pensant una mica no s’entén com és possible els impediments que les administracions públiques estan posant al món de la cultura quan representa una gran part del Producte Interior Brut. Un sector en què la precarietat que viuen molts artistes siguin músics, actors o actrius és abismal, la qual cosa, els fa molt vulnerables en moments de crisi sanitària i econòmica com les actuals.
Més prompte o més tard les administracions públiques hauran de regular i aprovar mesures per tal que aquest sector vital per l’economia, vital per donar vida als pobles, vital per crear una societat millor deixen de viure amb aquesta precarietat.
Segurament, uns dels regidors de les nostres terres que s’ha esforçat per donar vida i mantenir una programació cultural estable dins de la normativa vigent ha estat el regidor d’Amposta, Ramon Bel, dels pocs que han entès que el món musical viu amb una precarietat inacceptable, i que s’ha de fer un esforç per tal que en aquests moments de crisi i penúria puguin subsistir de la millor manera possible fins que vingui altres temps en què la música torni a alegrar la vida de les nostres places i festes majors.
I és que al final de tot t’adones que de vida només hi ha una i com diu el filòsof francès, Michel Onfray, aquesta s’ha de gaudir al màxim, no sé si al jardí Epicur o a l’hort del tio Guatxes, escrivint un assaig amb l’amic Josep Obiol, llegint la novel·la de Marta Tena, escoltant a Pepet i Marieta o conversant tranquil·lament amb Ramon Bel, però el que tinc clar que no hem de renunciar als plaers que ens dóna la vida i la música és un d’ells, com diria el saxofonista rapitenc, Joan Martí.
Batiste Forcadell, economista
