14.3 C
Amposta

Ma solitud, l’ombra que m’acompanya. Miscel·lània

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Si la solitud és l’ombra que ens acompanya podem relacionar-nos amb ella a través de les pròpies experiències, bé siguin de patiment, bé siguin de plaer, amb el propòsit de viure millor amb nosaltres mateixos, amb les altres persones i amb el món que ens rodeja. Aquí, escric una miscel·lània, amb diverses referències a la solitud que ens acompanya.

Sols, estem sols. Estic sol. Sempre he estat sol. I vostès, ¿creuen que estan millor?. Observin al seu voltant. Ningú està acompanyat. No s’enganyin. La solitud no es resol. Es dissimula. I l’amor és la manera de disfressar la solitud” va escriure l’any 1992 el reconegut professor i psicoanalista argentí Alberto Goldin. Encara avui em ressonen les seves paraules…

Les meves primeres experiències assistencials, l’any 1976, van ser a la Unitat de lactants i prematurs de l’Hospital Infantil de Sant Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat i a la Unitat de Cures Intensives de l’Institut Policlínic Platón de Barcelona. Al bell mig d’aparells i equipaments, el personal d’infermeria i mèdic cuidàvem dels nadons, i dels més grans, per millorar la seva salut i, amb les nostres paraules i carícies, no se sentissin sols. Així, els cuidadors tampoc ens sentíem sols…

Amb la família o amb els amics. Malalties agudes o cròniques; deteriorament físic o mental; pèrdues per mort, abandonament o separació; situacions crítiques amb patiment, temor, tristesa o manca d’autonomia. Pèrdues de feina, de parella, de fills, d’intimitat o de relacions socials. Desigualtats d’origen o socioeconòmiques per ser vistos, escoltats, atesos o recuperats… 

Les solituds personals i les solituds socials, bé com a causa (ex: solitud per la mort d’un familiar molt proper), bé com a efecte que pot agreujar la causa (ex: una depressió que s’acompanya d’aïllament i solitud) posen a prova les limitacions i els recursos disponibles en cada moment per a cada persona, família o comunitat per disminuir el sofriment de les solituds no desitjades. Una atenció primària, comunitària, psicològica i social accessible i ben dotada és primordial per millorar la salut dels ciutadans i disminuir l’automedicació i la prescripció cada vegada més preocupant i esbiaixada de psicofàrmacs. La relació terapèutica precisa d’un contacte íntim, empàtic i compassiu. Qualsevol teràpia psicològica hauria de fer que el pacient superi la sensació de sentir-se sol i que pot confiar amb una acollida i comprensió que no el deixarà sol en la lluita contra el seu patiment…

Una compulsiva connectivitat virtual i un ús inadequat de les xarxes socials de persones cada vegada més joves està reduint les seves experiències i dinàmiques interpersonals en l’aprenentatge d’habilitats relacionals, d’intimitat o de confrontació, de participació o de competència, de plaer o de dolor, de coratge o de por, necessàries per afrontar les diferents realitats que es trobaran a la vida. La necessitat de no estar mai sols acaba facilitant la ciberdependència. Inclòs el cibersexe…

L’aparent hipersociabilitat que proporcionen les xarxes socials afavoreix que persones, amb dificultats relacionals i amb un desig compulsiu d’agradar a molts i de rebre reconeixements virtuals, interactuïn constantment, moltes vegades a través de missatges i imatges enganyoses, afavorint la fugida d’una solitud que fa que la persona es trobi més sola i allunyada d’atendre inquietuds lligades a l’autoimatge, la vergonya, la necessitat d’afecte, la intimitat relacional…

Hi ha persones que no poden estar bé quan estan soles i necessiten la presència, l’ajut o la protecció d’altres persones. La por és el símptoma predominant d’alguns trastorns obsessius, posttraumàtics i de personalitats dependents i aquesta es pot arribar a convertir en pànic, angoixa d’abandonament i desesperació extrema. És evident que els patiments, les pors, les fòbies, etc., només es poden afrontar i superar personalment, i que ningú pot fer-ho per nosaltres, tot i la presència tranquil·litzadora i protectora i l’ajut que ens ofereixen amb bona intenció i que sovint alimenten o empitjoren el problema. La bona notícia és que actualment tenim professionals formats i competents, i procediments terapèutics validats, que ens ajuden a gestionar les expressions problemàtiques de patir la solitud sense eliminar-la si acceptem la seva companyia com l’ombra que ens permet transformar-la de límit en recurs i on podem refugiar-nos en els pitjors moments de la nostra vida per recuperar forces i reprendre el nostre camí…

Per acabar, amb bones notícies, recordaré que la solitud, l’escollida en alguns casos, i la no desitjada en altres casos, també és una via per trobar, desenvolupar i elevar les nostres capacitats i situacions creatives, intuïtives, meditatives, científiques i transcendents que afavoreixen el plaer, la plenitud, i d’altres situacions virtuoses, al temps que poden disminuir les doloroses. Escriptors, artistes, religiosos, genis, místics, filòsofs, psicòlegs, etc. en donen compte, però, i de manera especial, penso que les persones que han travessat períodes de dol, de patiment i de pèrdues significatives fent del seu patiment un patiment madur, conscient i amb creixement personal, ens proporcionen un exemple quotidià de la importància de cuidar-se un mateix, de cuidar als altres i de cuidar el món on vivim. Qui sap estar sol amb la seva solitud, sap estar amb la solitud dels altres. Qui sap estar amb la solitud dels altres sap cuidar de la seva solitud…

Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

1 COMENTARI

  1. Magnífico artículo para comprender un poco más la soledad. Lo bueno y lo no tan bueno. La soledad pertenece al individuo. La soledad puede ser elegida o no pero ser consciente que qué es algo innato en la persona ayuda a comprenderla mejor.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -