La celebració del dia de Sant Jordi, cada 23 d’abril a Catalunya, posa de manifest, amb el regal de milions de roses i de llibres, la importància que tenen per a nosaltres les persones que estimem. Extraordinari moment per valorar els qui fan possible l’escriptura, l’edició i la lectura dels llibres com a mostra viva de les arts i de la cultura des de fa segles. Moment també molt singular per actualitzar l’amor, en moltes de les seves diferents expressions. Entre elles el de les persones que han decidit conviure en parella. Aquí faig avui algunes reflexions sobre llibres, amors i desamors.
L’any 1964, el psiquiatra canadenc Eric Berne va escriure el llibre “Juegos en los que participamos”, un autèntic best-seller amb plantejaments diferents als de la psiquiatria tradicional llavors i va desenvolupar alguns dels supòsits bàsics de l’Anàlisi Transaccional com són: per naturalesa els éssers humans tendeixen i són capaços de viure amb harmonia amb ells mateixos, amb els altres i amb la naturalesa (jo estic bé, tu estàs bé); les persones amb dificultats emocionals són éssers humans complerts i intel·ligents; les persones actuen a través de tres estats o formes del “Jo” denominades “Pare”, “Adult” i “Nen”; una Transacció simple és un Estímul i una Resposta entre dos estats del “Jo”; les unitats de comunicació interpersonal són “Carícies positives” o “Carícies negatives”; els problemes repetitius entre les persones són “Jocs”; la manera de viure basades en decisions primerenques són “Guions”; la majoria de problemes emocionals es poden curar a través del coneixement adequat i un plantejament apropiat en breus terminis de temps.
L’any 2019, Antoni Bolinches, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, Psicòleg Clínic i Terapeuta de Parella a Barcelona, va actualitzar l’edició del llibre “Amor al segon intent” un dels seus tretze llibres escrits. Amb 45 anys d’exercici de terapeuta ha realitzat reconegudes aportacions a la psicologia humanista enfocat en el tractament de conflictes de parella, els problemes d’autoestima i el creixement personal. Com a psicoterapeuta ha desenvolupat un mètode propi, la Teràpia Vital, l’any 2004, basat en continguts dels models terapèutics de Sigmund Freud, Alfred Adler, ViKtor E. Frankl, Carl R. Rogers i Eric Berne.
Antoni Bolinches reconeix que la lectura del seu llibre ha servit, des de la primera edició de l’any 2006, perquè algunes parelles se separin, altres es reconciliïn, i altres se suportin millor. El llibre s’adreça a totes les persones susceptibles d’enamorar-se i per tant de patir per amor i de manera especial a les persones adultes que han tingut amors amb els que han decidit conviure de manera estable tot i que després el conflicte i la desil·lusió els hagi portat a la dissolució. Les següents línies representen un tast d’alguns dels seus continguts que estimo de valor per transcriure’ls.
Una majoria de les primeres parelles amb qui hem escollit conviure ho són fonamentalment perquè ens ha agradat mútuament fer-ho així, desconeixent com funcionaria la possible estabilitat quant al tipus d’acoblament sexual, l’escala de valors, el projecte de vida i la compatibilitat de caràcters. D’acord amb Eric Berne en el caràcter, entès com el comportament conscient autoregulat, coexisteixen tres elements: el “Pare” que aporta les normes socials que hem interioritzat; el “Nen” que manté actives algunes demandes d’origen infantil; i el “Adult” que decideix les pautes de relació amb el món extern intentant conciliar les necessitats del “Nen” amb les limitacions que el “Pare” imposa a la seva satisfacció.
Antoni Bolinches explica que quan s’educa a un nen de forma excessivament permissiva, sense marcar límits a la satisfacció dels seus desitjos, entra a l’adultesa sent un “immadur” I quan se l’educa de forma autoritària i amb poc calor afectiu, entra a l’adultesa sent un “reprimit”. Així és com tot jove s’inicia com adult amb un determinat grau d’immaduresa o de repressió en funció del qual poden evolucionar cap a la “maduresa” o la “neurosi”, segons sigui la seva capacitat de gestionar adequadament les coses que els hi vagin succeint, la magnitud i freqüència dels seus problemes i les habilitats que desenvolupi cadascun d’ells per resoldre-les.
Una convivència de qualitat pot ser l’àmbit idoni per al gaudi sexual, l’estabilitat emocional i el desenvolupament personal de la parella. Inevitablement hauran d’afrontar els problemes d’un mateix, els problemes de l’altre i els conflictes de relació generats per la interacció, intentant diferenciar quins són els problemes i quina és la forma en que es viuen. Sempre hi ha un marge de maniobra per afrontar-los, i el caràcter més “madur” o més “neuròtic” de cadascú, condicionarà una resolució, més o menys consensuada, de la qual sempre en són corresponsables. Qui desitgi madurar, més que buscar culpables, ha de buscar solucions, perquè el que ajuda a millorar és descobrir els propis errors per rectificar-los, no descobrir els aliens per criticar-los. La pregunta a fer-nos és què podem aprendre de cada situació sabent que sempre és bo en totes les relacions crear un bon clima de comunicació, millorar com a persones i relacionar-nos des de l’autenticitat.
En qüestions d’amor tot és significatiu i res és irrellevant. És bo anar sumant reforços positius i restar els negatius, i amb el anys intentar no habituar-nos massa a les coses bones ni cansar-nos o saturar-nos de les dolentes. Moltes parelles valoren el que tenen però noten a faltar alguna cosa. La relació no els omple lo suficient i dona lloc a la insatisfacció i la desorientació. Ens queixem al mateix temps del que tenim i del que trobem a faltar. Ho evidencien els conflictes i les crisis associats a problemes amorosos (enamoraments alternatius i infidelitats) i a problemes relacionals (la gelosia, les mentides, la incomunicació, la rutina i la saturació).
Ens trobem amb patiments amorosos amb formes de viure’ls i graus d’afectació personal dependents del paper que cadascú juga en el conflicte i de l’estil d’interacció entre les parts que poden plantejar la possibilitat d’una separació. No és el mateix deixar que ser deixat. Així podem trobar que ja no estimes i et segueixen estimant, que no t’estimen i segueixes estimant, o que ambdues persones estan vinculades a una relació no constructiva. I no és el mateix patir perquè s’acaba una relació que patir perquè no saps acabar-la, ni és el mateix ser la part activa que la part passiva en el conflicte, ni es reacciona igual dependent del caràcter de cadascuna de les parts implicades en la crisi. L’experiència mostra que quan les persones som més madures, menys patim i menys fem patir; que quan més neuròtics estem, més patim i més fem patir; que quan el nostre grau d’immaduresa és gran, més necessitem que ens estimin i més patim quan ens deixen d’estimar; que quan estem reprimits, la relació de parella ens farà, o bé créixer, o bé patir; i que exceptuant alguns casos la majoria de persones superem la crisi i, després d’un temps, reconeixem que quan una relació no funciona el millor que podem fer es desfer el vincle encara que això doni lloc a un determinat grau de patiment que hem de suportar durant un cert temps.
Antoni Bolinches ens proposa ajudar-nos nosaltres mateixos en els casos de crisis amoroses per vàries raons: que per madurar s’ha de patir, que és segur que l’amor ens farà patir i que també ens pot fer madurar, i que gràcies a la maduresa adquirida en aquest patiment podem incrementar la nostra capacitat de superar els conflictes produïts per l’amor. Proposa aplicar el diàleg interior entre les tres parts del “Jo” per millorar la congruència i enfortir el “Adult”, i les conductes d’autoafirmació durant un temps suficient amb una actitud adequada per millorar el grau de coherència personal i optimitzar la capacitat de resistència a la frustració. Es tracta d’aprendre a patir millor per després patir menys. Qualifica de patiment productiu el que serveix per deixar de patir i madurar en base a acceptar el patiment, autocriticar-se, recuperar aficions, iniciar nous projectes, evitar conductes destructives i buscar suports i ajudar-se un mateix.
La separació de la parella es produeix quan el motiu, per saturació d’insatisfacció o per acumulació de desig, es converteix en motivació. Per fer realitat aquesta el desig és el major estímul i la necessitat l’enforteix. En l’origen de les separacions de parella podem diferenciar les separacions per defraudació de les expectatives (més freqüents entre parelles joves), les separacions per saturació i acumulació de conflictes no resolts (més freqüents en les edats mitjanes de la vida), i les separacions per divergències en els projectes de vida (més freqüents en parelles de més edat i persones més madures). La majoria de les persones no se separen perquè ho decideix el “Adult” madur sinó perquè ho necessita el “Nen” immadur, o bé ho exigeix el “Pare” rígid. Els demés no ens estimen per la nostra necessitat de ser estimats, sinó per la nostra capacitat de fer aportacions positives a la convivència.
Moltes vegades plantejar, o actuar, com si la separació fos cautelar és preferible ja que una separació provisional acordada per ambdues parts pot fer possible un període de reflexió, una distensió del conflicte, una clarificació dels sentiments, una millor elaboració de les pèrdues, i fins i tot una possible regeneració de la parella. L’evolució i desenllaç de cada procés de separació pot variar segons que la intenció i plantejament de la mateixa sigui una separació activa, una separació reactiva, una separació defensiva o una separació reflexiva. Hi ha evidència en que el model reflexiu permet que les parelles se separin millor i al separar-se millor se separin menys parelles.
Les propostes contingudes en el llibre “Amor al segon intent” d’Antonio Bolinches poden ser vàlides per a parelles del futur i també serveix per parelles en crisi que vulguin concedir-se una segona oportunitat. Algunes pistes poden ser útils: Aprengui a escollir, sense por a comparar i valorar com se sent amb la seva parella i tingui en compte sentir-se mútuament amb comoditat relacional i sentir-se orgullosos socialment pels respectius valors i comportaments dignes d’estima, amor i admiració. Aprengui a construir el projecte de futur amb il·lusió i compartint suficients coses en cada moment present. Aprengui a corregir acceptant la possibilitat de cometre errades que poden requerir una rectificació positiva per perviure.
Una de les satisfaccions màximes que la vida ens pot oferir és la de formar part d’una parella que, gràcies a la maduresa obtinguda, sàpiga conviure en harmonia i enriquir-se recíprocament.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
