La llei 1/1970 del 4 d’abril de caça té una funció de conservació, reguladora i de foment de la riquesa de l’entorn, essent necessari que aquestes accions s’executin amb el consens dels diferents interessos afectats. Els interessos afectats, segons la interpretació del text legal, són que el territori català es considera cinegètic, apte per la caça i és d’accés lliure per les persones caçadores sense cap necessitat de consentiment de les propietats privades on vulguin anar a practicar la caça. Aquesta llei es va fer en el temps de la dictadura i encara és vigent a Catalunya. Així, Catalunya no té una llei pròpia sobre la caça; tant de temps des que la Generalitat va ser restablerta i encara queden moltes coses a fer, com ara la llei de caça tota vegada que encara ens regim per la llei franquista del 1970.
Els períodes de mitja veda també son a favor segons la lleis dels caçadors. La veda son els mesos de l’any en què està permesa la caça; s’inicia el primer diumenge d’octubre o el 12 del mateix mes coincidint, com no podia ser d’altra manera atenent al període d’aprovació, amb la festa de la Hispanitat, i es tanca el mes d’abril. No obstant, entre el final de la veda i l’inici de la següent s’habiliten uns dies a l’agost perquè els caçadors puguin capturar aquelles espècies que , amb l’arribada de les migracions, se’n van a un altre lloc; aquest és un aspecte molt negatiu per la fauna perquè hi ha molts ocells volant i son més vulnerables, a més les espècies que van més tard encara estan criant. Sigui com sigui, el tarannà de la llei obeeix als que la van promoure, els feixistes. Caldria la unitat de tots els sectors que estan al voltant de la caça per a crear una nova llei i poder deixar enrere aquesta, vigent encara a Catalunya.
Segons la Generalitat està permès caçar en el 90% del territori que és considerat espai cinegètic, i el nombre total de persones que la practiquen representa un 0,06% de la població total. No fa gaire s’han produït manifestacions de caçadors amb una frase com la caça és la nostra forma de vida; impressionant, i anaven, a més, envoltats d’altres consignes com que la cinegètica és un dels principals motors de l’economia local. Tal i com expliquen molt bé i de forma molt encertada Ecologistes en acció, les activitats principals de l’economia rural son l’agricultura i la ramaderia i no la caça. El camp, per recuperar el paisatge i l’economia, necessita ramaders i pagesos i no pas caçadors. La caça és una activitat excloent que ocupa la major part del territori i el seu número de llicències fa més de dos anys que està en declivi i cada cop genera més rebuig social; poca entesa per a una societat moderna que condemna el patiment i el maltractament animal, sensibilitats cada cop més incorporades al cos legislatiu, com la recent iniciativa que rebutja que els animals siguin considerats com a coses; anem avançant.
La Generalitat, equivocadament, contracta caçadors per a regular l’expansió de la cabana de senglars al territori. Saben que aquesta pressió fa créixer els ramats. Dos terços dels porcs que cauen morts a les batudes són femelles; la seva desaparició intensifica la procreació entre els animals més joves al desregular la jerarquia dels grups. Resulta paradoxal les administracions i alguns actors del món rural tinguin la caça com a primer remei per frenar la super població, i aquesta tingui al final efecte contrari. La matriarca mana i controla la reproducció del grup; quan està morta la resta de femelles reproductores entren en zel com a mecanisme de supervivència i la productivitat dels senglars creix molt depressa. Un altre factor pel qual es desenvolupen depressa és el menjar; segons el biòleg i investigador de la UB sr Jordi Serra si es cacen senglars en vindran d’altres llocs; el que cal fer, segons ell, és tallar l’accés al menjar per controlar l’augment de la seva població. La veritat de la caça és que en el s. XXI qüestiona el protagonisme econòmic i social, en el pla econòmic no genera pràcticament llocs de treball, els vedats de gestors i propietaris que tenen guanys però sense cap repercussió a la societat, i en l’àmbit social cada vegada la societat rebutja més aquest tipus de violència cap als animals. Encara que els discursos de qui l’exerceixin semblin molt macos, la pràctica és la mort amb condicions desiguals; només aquesta dada hauria de fer pensar als legisladors i acabar d’una vegada amb la cinegètica. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental