Avui vull parlar-vos d’algunes anècdotes o situacions viscudes en el meu pas pel món laboral. Començant a una caixa d’estalvis (què és això?, diran alguns) i acabant a un banc, no dels de seure.
A la meva vida, penso que com a la de qualsevol altra persona, també hi ha hagut forts moviments emocionals, en el meu cas els més greus fruit de l’impacte que representa haver patit quatre atracaments seguits en només quatre mesos. No us podeu imaginar com et pots quedar després de passar per una experiència com aquesta. Va haver-hi un temps que només veia atracadors arreu. Era un mal viure. He de reconèixer humilment que era tanta la por que vaig arribar a tenir, que en alguna ocasió, en veure una cara desconeguda que havia entrat a l’oficina, m’aixecava del meu lloc de treball i m’havia tancat al lavabo.
VA DE FURTS.
Però abans de començar a parlar d’aquest tema, vull explicar-vos que em va passar al cap de pocs dies d’incorporar-me a treballar a Caixa Penedès, el desembre de 1978 amb 20 anys.
Hi havia una norma NO escrita que deia que, abans d’obrir les portes al públic, calia obrir la caixa forta i treure tots els diners a excepció dels bitllets «esquer» i poca cosa més, d’aquesta manera si hi havia un atracament el botí era petit. Tot el gruix dels diners els amagàvem en capses de cartó i a mesura que se’n necessitaven, els anàvem a buscar.
Un d’aquells primers dies de treball, van venir a l’oficina un parell de pintors a reparar el color d’unes parets. L’oficina no era massa gran, amb el qual el seu material i estris el posaven en un petit habitacle que feia d’arxiu i que era on teníem «amagat» el gruix dels diners. A més, per aquest petit arxiu s’hi passava per accedir al lavabo.
Un d’aquells dies, en realitzar el quadre de caixa al final de la jornada, ens vam trobar amb què ens feien falta 100.000 pessetes (601 € d’ara) i no hi va haver manera de trobar la diferència. Va coincidir amb el mateix dia que els pintors van acabar la seva tasca. Pura coincidència, però una mica sospitós.
Vam repassar-ho tot una vegada i una altra, però no hi va haver manera de veure on podia estar el nostre error. Al final vam arribar a la tràgica conclusió de què, possiblement, els pintors havien pogut agafar, sense voler, un paquet de 100.000 ptes. del nostre amagatall. Era el més coherent, però no ho podíem demostrar, a més ja havien marxat de l’oficina.
Davant d’aquesta important situació no sabíem que fer i tota la resta de companys veterans tenien molt clar que, si comunicàvem una diferencia tan gran a SSCC, les conseqüències podrien ser molt dures i així m’ho van fer saber. Llavors vam decidir que, entre tots i a parts iguals, restituiríem les 100.000 ptes. que ens havien faltat. Érem sis treballadors, per tant, vam sortir a 16.666,67 ptes. cadascú, és a dir 100,17 € d’ara. Us preguntareu on veig el drama? Doncs, molt clar, el meu primer sou va ser de 13.400 ptes., és a dir 80,54 €. Vosaltres mateixos.
Recordo que el meu pare Miquel m’havia dit que si entrava a treballar a una caixa tenia el futur assegurat. Jo vaig pensar que millor no podia haver començat i quin futur m’esperava si sempre havia de ser igual. Sortosament, no ha sigut així, va ser un cas molt aïllat.
VA D’ATRACAMENTS.
Ens situem a principis de la dècada dels 80, m’havien traslladat d’oficina i dins del nou destí vaig anar a fer una suplència a una oficina més petita. Tenia un polsador per a deixar accedir als clients, ja que havia tingut bastants atracaments. Per a mi tots els clients eren desconeguts, per tant, el polsador tenia poca garantia, sobretot quan estava sol a l’oficina.
Un dia, una parella molt ben vestits i amb ulleres de sol, van prémer el timbre i jo els vaig obrir, per a mi eren uns clients més. A més, l’altre empleat era el director i estava tancat al despatx amb un client. Van esperar el seu torn i quan els va tocar, sols a l’oficina, ell va treure un revòlver de pam i va dir que era un atracament.
La noia va passar a l’altra banda del taulell i em va dir que obrís el calaix i li donés ràpidament tots els diners. Vaig obeir, però reconec que vaig ser hàbil, perquè li vaig donar els feixos de bitllets de 100 i 500 ptes. amb el qual, el botí va ser immaterial pel que hagués pogut ser. Amb tot això, el director no es va assabentar de res, estava al seu despatx amb la visita.
Primer ensurt vinculat al món dels violents, dels que volen fer diners de forma ràpida sense cap esforç. Jo havia vist moltes pel·lícules de lladres i atracaments que m’havien agradat molt, però això era real i no em va agradar gens. Ha passat molt temps, però encara recordo la cara de la persona que em va amenaçar amb la pistola.
Estem a la vigília de Reis, l’oficina estava a vessar plena de persones que venien a retirar diners per la data en què estàvem. Jo estava atenent dret al taulell a una persona gran que tenia un dubte. De sobte entra una persona jove amb una pistola a la mà cridant molt fort «Esto es un atraco y va muy en serio, tengo el mono y soy muy peligroso«.
Es va adreçar cap a mi i va agafar al client pel coll i li va posar la pistola al cap i em va donar una bossa de plàstic i em diu «llénala«. El client es va pensar que algú li feia una broma i va reaccionar violentament. Va anar de pèls que tot acabés en tragèdia. En aquella ocasió el botí va ser molt suculent per al lladre. Per cert, aquesta oficina era on habitualment estava destinat, érem set treballadors i el director no es va assabentar de res, estava al despatx amb un client.
Segon ensurt en pocs dies, en aquest cas el nivell de risc va pujar bastant i tot s’hagués pogut complicar una mica. No sabré mai si la pistola de l’atracador era real o simplement una imitació. Sigui com sigui la sensació de vulnerabilitat és immensa i ningú dels molts allí presents va voler fer-se l’heroi.
Un matí del mes següent, l’oficina estava tranquil·la, eren al voltant de les 9:00 h del matí i no hi havia cap client. En un moment donat aixeco la mirada cap a la porta i veig una persona entrant, quan vaig reconèixer que era el mateix atracador del mes anterior ja havia fet un salt al taulell i m’estava apuntant amb una pistola i em demanava que li omplis la bossa i així ho vaig fer. El botí va ser bastant superior al de l’anterior. El tio havia trobat un filó i això no era gens bó.
Per cert el director, que era el mateix del mes anterior, tampoc es va assabentar de res perquè estava al seu despatx amb una visita. Punyeter, quins mals tràngols es va estalviar!
Aquest tercer ensurt, que per ràpid no ens va deixar de colpir, va ser un vist i no vist i el lladre suposo que va analitzar bé el moment d’actuar, un moment en què l’oficina estava buida i podia fer la seva feina en pocs minuts. I tant que la va fer.
Al cap de poc temps després d’aquest tercer atracament, vam rebre una citació d’una comissaria de policia d’una població propera a on treballava. Es demanava que un altre company i jo havíem d’anar a fer un reconeixement de persones possiblement vinculades amb el segon i tercer atracament.
Va arribar el dia i vam marxar a la comissaria de policia. Pel camí li vaig dir al meu company “escolta E…..o per molt que una de les persones que hi hagi sigui l’atracador, nosaltres no reconeixerem a ningú. T’ha quedat clar? No vull que ens compliquem la vida, perquè si el detenen en pocs dies estarà al carrer i llavors tindrem un problema i gros”. Jo havia tingut algun amic que havia rebut amenaces posteriors que no et deixen dormir, un d’aquests va ser el benvolgut Joan F.
Vam arribar a la comissaria i a l’entrar vam veure nombroses persones que vaig pensar que perfectament podien ser parents/amics de l’atracador. Ens van fer entrar a una sala fosca en què hi havia un gran vidre i, com a les pel·lícules, a l’altre costat hi havia cinc o sis persones amb un número cadascun. Abans que el poli ens donés les primeres instruccions, el vaig veure, era ell la persona que sol havia comès els dos darrers atracaments. No em podia creure el que veia.
Quan em van preguntar, després de fer moure a tots els presumptes delinqüents per veure’ls des de diferents posicions, vaig dir que no reconeixia a ningú. Possiblement no vaig semblar molt convincent, perquè em van preguntar si estava segur, vaig contestar que allí no reconeixia a ningú. Així va quedar i en sortir de la sala de reconeixement, vam veure que les mateixes persones seguien allí i la seva mirada ens va anar seguint fins que vam sortir. Vosaltres mateixos.
Encara no havia passat un mes del darrer atracament, devia ser un començament de mes perquè l’oficina estava plena de clients amb unes cues significatives. De sobte sentim un fort crit que deia que allò era un atracament. Jo vaig pensar «ja hi som» i efectivament ja tornàvem a repetir un altre atracament, però en aquesta ocasió eren tres persones ben armades, n’hi havia una amb una escopeta de canons retallats.
Mentre un va saltar el taulell i em va demanar que li omplis la bossa, els altres dos es van quedar intimidant els clients, fins al punt de què vaig veure com li robava els diners a un d’ells. També es van permetre la frivolitat de flirtejar amb una de les clientes. S’estava desmadrant el que passava a l’oficina i el botí cada cop era més gran. El director tampoc se’n va assabentar.
Bé, quart ensurt consecutiu i la cosa no parava, la sensació de risc augmentava, el botí també, fins i tot el nombre d’atracadors, a més tant els hi donava que l’oficina estès buida o plena a vessar. Havien trobat la mina d’or i, com he dit abans, aquesta rutina no era gens bona. Per cert, suposo que us haureu adonat que en tots els atracaments sempre vaig ser jo l’encarregat d’omplir les bosses. Tot i que això pugui donar què pensar, és pura coincidència.
Estàvem en Carnavals i un dia amb l’oficina plena de gom a gom, veiem que entren tres persones amb armes a les mans i amb mascaretes per tapar-se la cara i de sobte sentim «esto es un atraco«, no em podia creure el que estava escoltant. Al moment es van treure les màscares i van dir «tranquilos que es carnaval”. La mare que els va parir!. Aquí ho deixo, però només ens feia falta aquesta.
Davant l’augment desmesurat d’atracaments, l’entitat va decidir contractar els serveis d’una empresa de seguretat i al cap de pocs dies ens van assignar un agent de seguretat. El nostre neguit de sobte va minvar, ens sentíem protegits, però a la vegada feia una mica de respecte tenir a una persona armada tot el dia, amb el que això podia comportar en cas de sorgir algun conflicte.
Feia uns dies que teníem l’agent de seguretat, malgrat tot encara teníem el recel de tot el que havíem passat i sempre estaves pendent de la porta automàtica per veure qui entrava.
Un d’aquells dies, el mateix agent de seguretat, que sempre estava proper a la porta, es va bellugar una mica i va fer que s’obrís; vaig alçar la mirada i vaig veure que s’apropaven a l’entrada i els vaig reconèixer, eren els tres atracadors de la darrera vegada que hi tornaven. Quan van veure la presència de l’agent de seguretat van girar cua i van desaparèixer ràpidament. M’acabava d’alliberar del cinquè atracament seguit. Ja no vaig tenir mai més cap ensurt d’aquest tipus. Això se’n diu concentració i reiteració de fets.
VA DE XORIÇOS.
Ara potser us preguntareu quina relació hi ha entre uns actes delictius comesos per persones i un producte alimentari, que acostuma a ser ben bo. En aquesta història la paraula xoriç té una altra connotació, tal com veureu també guarda certa relació amb malifetes de determinades persones, a les que jo tenia en gran estima i eren un referent per a mi.
En els meus 40 anys treballats en el món financer, podria explicar moltes vivències, anècdotes, situacions de cert risc (algunes ja les he comentat ), fraus interns, estafes, males praxis de clients conxorxats amb empleats, clients peculiars, etc., gairebé de tots colors. Parlar d’alguna d’aquestes coses potser generaria molt de “morbo”, però no ho faré, tampoc parlaré d’una interessant història relacionada amb una important col·lecció de monedes d’or, que “misteriosament” va desaparèixer i va tornar a aparèixer; en tinc ganes però no ho faré.
En canvi, sí que vull parlar de tres moments claus, pràcticament a les acaballes de la meva etapa laboral. Un de nefast, un altre no massa bo del tot i un tercer que mai hagués imaginat.
Després de més de 32 anys treballant a Caixa Penedès, vaig veure i patir les conseqüències de la desaparició de la nostra estimada Entitat i tot gràcies a la grandiosa gestió dels nostres dirigents del moment. La que havia arribat a ser la tercera caixa catalana va acabar en un conglomerat grup de cinc Entitats, que va ser dirigida pels de Caja Murcia, entitat que jo ni sabia que existia.
No és cap secret que els dirigents de l’època: P….s, T…..o, A….a, C…..s i algun altre més (no vull escriure els seus noms perquè no vull tenir una infecció als ulls), sembla que van fer de la nostra Entitat el seu propi “cortijo”, on feien i desfeien bastant com els semblava. En aquella època m’hauria donat de cap contra la paret per ells i ells ens van portar a la desaparició de l’Entitat i vam quedar tirats com una vulgar burilla.
En canvi, ells es van assegurar el seu futur a esquenes nostres, ja que quan tot s’estava complicant bastant i abans de perdre les regnes de l’Entitat, van organitzar un pla per a desviar grans quantitats de diners a nom seu, a una companyia asseguradora propietat d’un gran banc espanyol. Quina fidelitat i vinculació a la seva estimada Entitat, no? I quina gran solidaritat amb tota una plantilla d’una Entitat que, amb l’esforç de molts anys, va fer possible que hagués arribat tan lluny i després va ser cruament oblidada, que trist, no? Potser ara comenceu a entendre una mica el de «xoriços».
La justícia els va fer passar comptes i van tornar els diners (crec que globalment van ser més de 30 milions de €, aviat està dit) d’aquesta manera van evitar condemnes de presó, però no tinc cap mena de dubte que, veient el seu comportament, aquesta segurament no va ser l’única malifeta d’aquesta “colla de falsos castellers”.
L’amic Pagès sempre deia que no ens preocupéssim per res, perquè la nostra Entitat era “PAL DE PALLER”. Aquest episodi el deixo aquí perquè tinc les pupil·les calentes i tants anys després encara estic molt dolgut pel que ens van fer i no voldria parlar més del conte. Va semblar que com que tots ho feien, tot era justificable.
Poc abans d’esclatar la darrera crisi immobiliària que va provocar un caos econòmic mundial, des de la meva tasca d’auditor vaig/vam començar a veure autèntiques barbaritats en la concessió d’operacions hipotecàries, coses que mai s’havien vist; ara no entraré en detalls perquè no acabaria mai.
Un dia vaig anar a veure a un dels meus Superiors i li vaig comentar que no entenia el que estava fent l’entitat i li vaig preguntar si ens havíem begut l’enteniment. Ell em va dir «mira Ilde, tothom ho està fent i si ara no pugem al tren ens quedarem a terra». Contundent, no?
La veritat és que no ens vam quedar a terra, però si completament soterrats, la posterior crisi se’n va cuidar prou bé de què el gran «pal de paller» se n’anés a fer punyetes en un tres i no res.
Uns altres moments complicats, laboralment parlant, van ser els de l’època de les fusions al no saber primer com acabaria tot plegat i després veient com va acabar; en un no res, el potent pal de paller es va esmicolar en mil trossets i va acabar pitjor que un dèbil escuradents molt usat.
Vam passar a ser BMN i el pal de paller van ser els de Caja Murcia. Molt bona gent però… Van ser uns anys bastant complicats, amb la incertesa de no saber quin rumb tindria el nostre futur. Jo em vaig salvar pels pèls d’haver d’anar a viure a Madrid.
Mentrestant els companys/amics de feina de tota la vida, anaves veient que plegaven o en els millors dels casos els traslladaven a Madrid. Tot plegat per a girar full ràpid. Tecnològicament la nostra Entitat estava molt millor, però com que ells eren el nou pal de paller, lògicament van escollir quedar-se a la seva zona de confort. Mare meva quin drama.
El pas per BMN va ser una experiència que mai m’hagués imaginat que podria viure, no només perquè anaves veient que el treball de tants anys se n’anava a fer boles, si no perquè els teus dirigents de referència t’havien deixat sol i eren investigats.
Jo treballava a Auditoria Interna i els meus nous caps em van encarregar que revises una presumpta actuació irregular del director general, nomenat recentment. El més fort va ser que el tema va acabar en judici i al jutjat ens vam trobar. Una persona que coneixies de tota la vida i que llavors era el teu director general, anava a ser jutjat i jo havia de declarar en contra seva. No és molt trist i molt fort això? Doncs indubtablement SÍ.
Quan ens tocava entrar a judici, el jutge va cridar als advocats d’ambdues parts i els va dir que estava molt cansat, havia tingut un matí molt dur, i els va dir que pactessin per arribar a un acord. I així ho van fer i el judici no es va celebrar. Mai he sabut a quin acord es va arribar, la veritat és que no ho vaig voler saber. No era la primera vegada que em trobava amb una situació semblant, “l’esgotament” del jutge podia determinar si un judici se celebrava o no. Una mica… com vulgueu qualificar-ho, us ho deixo a vosaltres.
Dins de molts altres mal tràngols que vaig viure, també se’m va encarregar la tasca de revisar la manera en què els nostres caps havien aconseguit desviar tants diners fora de la nostra Entitat. De mica en mica vam anar trobant el fil i vam poder determinar el modus operandi. Tot es feia des d’un departament que gestionava persones des de SSCC. Una de les tasques més desagradables que em va tocar fer, va ser interrogar a diversos companys per veure què ens podien aportar, tant en el tema del nou director general com en el desviament de fons. Tots van coincidir en el mateix “havien seguit instruccions dels seus superiors”, és més tots em van fer la mateixa pregunta: si a tu et ve el teu Superior o un alt directiu de l’Entitat i et diu fes això, tu que haguessis fet? Aquí ho deixo.
En mig de tot aquest enrenou, surt la notícia que Banc Sabadell volia comprar la xarxa comercial de les anteriors oficines de Penedès a Catalunya. Afegeix més llenya al foc. Va començar una altra tortuosa etapa, a veure qui entrava dins del “perímetre” o bé es quedava fora. És a dir qui tenia la sort de quedar-se a Catalunya amb el Sabadell o havia de quedar-se amb BMN i possiblement marxar a Madrid. Al departament on jo treballava vaig viure aquesta crua separació, uns vam quedar al Sabadell i altres a BMN. Va ser molt dur.
Un cop confirmat que em quedava a Sabadell i passada la preceptiva adaptació a la nova Entitat, puc dir amb orgull que els darrers cinc anys de la meva vida laboral han sigut els més dolços de la meva carrera professional, en la que vaig poder continuar treballant amb uns quants companys de Penedès: Jaume, Miquel, Ivan, Albert, Lluís, Albert i Xavi.
I vaig conèixer nous companys, que ara són excel·lents amics, com ara Enric i Pere. No seria just si no fes una mínima referència a altres persones del Sabadell que em van tractar de meravella, començant per la Cap d’Auditoria Núria, o José, Nurieta, Quim, Josep, Francesc, Xavi, Encarni, David, Carme, Josep, Vicenta, Marta, Gemma, Montse, Xavi, Gregori, Enric, Txema…, I tants i tants altres, tots molt bona gent.
Enrere, a BMN, van quedar la resta de companys/amics com Lali, Toni, Àngela, Carles, Vanessa, Jordi, Anna, Marta, i tants i tants altres. Tot plegat una història molt trista, plagada de nombrosos moments de molta angoixa que, en molts casos, va fer canviar el rumb i la vida de molts companys i amics.
A Banc Sabadell vaig continuar destinat a Auditoria Interna, bastant evident després de tants anys sent auditor (des de 1992), i la veritat és que l’adaptació va ser molt bona, tot i que aquí l’eina informàtica de treball també tenia els seus, però, era molt millor que la de BMN. Vam tenir la gran sort de què al capdavant d’Auditoria d’Oficines hi havia dues excel·lents persones, Enric i Pere, això van ser la clau de la nostra ràpida integració amb els nous companys de treball.
El meu nou destí al Banc, la feina que feia, el bon ambient de treball, els nous companys, etc., feia que em sentís molt a gust, enrere havien quedat quantitat de malsons. Ja feia uns quatre anys que estava al Banc i va haver-hi uns dies que una empresa externa contractada pel banc, ens va fer unes entrevistes per tal de veure, entre altres coses, el nostre talent, ambicions, quin era o podia ser el nostre futur, etc. Jo ho tenia molt clar.
Després d’una bona estona parlant amb la persona que em va entrevistar, li vaig dir que la feina m’agradava molt i que si em deixaven jo volia continuar treballant. Era una època en què es parlava molt de prejubilacions, de fet se’n produïen moltes i jo estava dins el cercle de possibles candidats. De fet, els meus dos caps m’ho van proposar i els vaig dir que no. Jo estava molt bé amb la meva feina i tot l’entorn del departament.
Unes setmanes més tard, després d’haver reflexionat sobre l’entrevista i d’haver-me adonat que les noves generacions estaven estrenyent molt des de baix, vaig veure clar que el meu futur estava lluny del món financer i de retruc del laboral. Els ho vaig comentar als meus caps i els vaig demanar si em podien incloure en la llista que havia refusat i em van dir que sí. El bon amic Enric em va ajudar per veure si era factible plegar amb 60 anys. Els comptes sortien prou assequibles i finalment em van afegir a la llista de futuribles candidats.
Tot això estava passant a finals de 2017. Un dia sense esperar-ho Enric i Pere em van dir que el Cap de RRHH em volia veure, donant a entendre que ja em podia imaginar el motiu. Abans, em van donar bons consells, però sobretot em van dir que només escoltes i que no fes la sensació que tenia moltes ganes.
De fet, al Banc li interessava treure personal i que en tot cas entressin noves fornades amb sous molt més baixos. Vaig manifestar el meu interès, però li vaig dir que li diria l’endemà. Em va pressionar una mica dient que ho havia de decidir ràpidament, perquè hi havia moltes altres peticions i el tema s’havia de tancar abans de fi d’any. Jo em moria de ganes de dir que sí, però, seguint la recomanació dels meus caps, li vaig dir que m’ho havia de pensar. L’endemà a primera hora li vaig trucar per si em podia rebre. Vaig anar al seu despatx i li vaig dir que acceptava i plegava.
Contant uns dies que em quedaven de vacances que havia reservat per a Nadal, crec que vaig acabar treballant uns 10 dies. El darrer dia de treball em van preparar tot un muntatge fotogràfic al voltant de la meva taula. Uns dies abans, al mateix departament vam fer un comiat/aperitiu amb tots els companys d’Auditoria. Aquell 2017 va ser el darrer de la meva vida laboral.
El meu pare Miquel sempre m’havia dit que si aconseguia entrar a treballar en una caixa d’estalvis tenia el futur assegurat, que poc es pensava que això no acabaria sent exactament així.
Vaig començar el 2018 com a prejubilat i al cap de poques setmanes amb una nova tasca que em va portar alguns nervis, però sobretot moltes satisfaccions, va ser gestionar tot el que va comportar el traspàs de la darrera germana del meu pare, la tieta Angelina. Vaig estar un any amb aquest nou treball.
L’any 2019 Sion i jo vam decidir que reformaríem el Dispensari. Prèviament havíem dit d’enderrocar-lo, però, davant l’elevat cost que tenia fer-ho vam canviar d’idea i en primera instància vam fer una lleu reforma l’any 2015, quan Àlex i Gemma es van casar a Sant Jaume, i el 2019 ens hi vam posar de debò. Vam decidir convertir el Dispensari en un allotjament turístic.
El 2020 ha sigut un any tremendament tràgic. Hi va haver diverses històries relacionades amb la salut. Vam començar-lo ben tort amb un cateterisme una mica complicat, una ablació, la Covid, al cap de pocs dies, en ple confinament, el traspàs de la nostra estimada cunyada Conxa i, sortint del confinament, el fatídic diagnòstic, de l’Ela.
És a dir que només han estat dos anys de tranquil·litat posterior a la prejubilació i previ al diagnòstic. Què hi farem, la vida és així de capriciosa.
Aquest ha estat un recull comprimit, però bastant intens, del meu pas pel món laboral i una miqueta dels dos anys de prejubilat. He procurat escriure’l amb total objectivitat i ajustant-me al màxim a la realitat; tot són fets viscuts en primera persona que, tant si vols com no, d’alguna manera et deixen empremta i la prova d’això és que ho acabes recordant per sempre.
Aquest escrit està basat en fets reals, i la realitat, a vegades, és molt dura. No crec haver posat llum a la foscor, perquè aquí n’hi havia molta de foscor, sobretot en els darrers anys. Per cert, sabeu on vaig passar les darreres setmanes abans de marxar a l’edifici de Banc Sabadell? Doncs al mateix despatx i taula des d’on es donaven les darreres instruccions per a transferir els diners dels nostres exdirectius. Quina broma, no? Acabem.
«Avui és el millor dia»
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls