Una de les últimes recomanacions literàries de la meua amiga, Sofia Etxebarria, veïna d’Almeria, és una de les biografies més interessant que des de fa temps he llegit i realment desconeixia , la de l’escultora francesa Camille Claudel. Aquesta artista va viure entre els segles dinou i vint, tenint una vida molt agitada, tumultuosa i amb un final lamentable i desgraciat.
Curiosament, un cop llegida la vida d’aquesta escultora francesa, em recorda un patró bastant comú: Dona de principis del segle XX, amb inquietuds culturals i socials. Ben aviat destaca amb una faceta del món de les belles arts: pintura, escultura, música, escriptura, etc. Però, la societat patriarcal d’aquells temps no ho accepta. A partir d’allí neix una vida agitada, escandalosa fins a la destrucció del mite, del geni o la dona que veu truncada la seva carrera per un masclisme que tot ho domina i que no permet el reconeixement de l’èxit del sexe femení com a creadora de cultura.
La biografia de Camille narra com de ben joveneta apassionada per l’escultura s’enamora del seu mentor, mestre i amant a la vegada, el famós escultor August Rodin. Un amor que mai arriba a concretar-se més enllà de la clandestinitat, el pudor o l’escàndol, sobretot, sabent que Rodin era un home casat i que mai va renunciar al seu matrimoni per ella. Una relació que Camille la immortalitza en la seva escultura anomenada “l’abandonament”, obra mestra i plena de polèmica. Les dones començaven a no estar callades.
El cert, que aquella relació entre alumna i mestre no podia acabar gens bé. I després de molts anys de relació en les intimitats parisenques, en els estudis d’escultura, o apartaments íntims de barris marginals, l’escultora Camille Claudel entrés en un procés de bogeria. Un procés que s’inicià trencant part de la seva obra, farta que altres s’apropiessin de la seva creativitat, de posar nom d’altres autors a figures elaborades per ella. Cansada de veure la hipocresia masclista imperant que exaltava al màxim obres esculpides per ella, però atribuïdes al seu amant.
Els darrers trenta anys de la seva vida els passà internada en un centre de salut mental. Aïllada del món, del seu món, aïllada d’aquella societat que no li perdonava haver superat amb la seva creativitat i genialitat al seu mentor, mestre i amant August Rodin.
Per acabar i canviant de tema, vull felicitar a la regidora de cultura d’Amposta, Inés Martí, una de les regidores de cultura més actives del territori ebrenc i que es preocupa que cada cop més gent estimi, s’interessi i participi en les activitats culturals que es realitzen a la ciutat d’Amposta. Des de la seva tasca del dia a dia, del seu treball i esforç ha aconseguit posar la ciutat d’Amposta dins del mapa del món cultural del nostre país. Per cert, una de les darreres iniciatives que m’han agradat molt per part d’Inés i que la trobo fascinant és la de protegir els nius de metralladores de la Guerra Civil Espanyola que encara queden a la Capital del Montsià. Una iniciativa que potser haurien d’aprendre altres municipis ebrencs abans que desapareixen del nostre entorn engolit pel temps, o per alguna actuació repugnant per part de la mà de l’home.
Batiste Forcadell, economista
