No existirà mai millor lloc per escoltar música que al cotxe. Potser m’ho heu sentit a dir l’altre dia a un programa de ràdio que faig setmanalment. En part ho havia dit per la qualitat dels equips de música que tenim als cotxes. Sempre he pensat que alguns vehicles haurien de demanar llicència de pub amb els equips que porten. D’altra banda, havia tingut la intenció de dir-ho (allò de que al cotxe la música s’escolta millor) per que és un dels llocs on podem fer una escolta activa i descobrir no tan sols les ones sonores si no també “sentir” la música i tot el que hi ha més a dintre. En el context de la conducció; en l’espai de la càmara acústica que ens situa el fet de conduir és quan podem escoltar amb detall tot allò que ens proposin. En el meu cas porto un radiocassette que em possibilita redescobrir la meva col·lecció de cassettes i alternar-ho amb la ràdio, abans havia tingut CD-Ràdio i ara cada vegada més veiem aparells 2DIN amb sistemes operatius que ens permeten orientar, guiar, descobrir, comunicar i també escoltar la ràdio.
Avui anant amb el cotxe he escoltat la presentació de La vacuna, la última (espero que no), cançó de Pepet i Marieta feat. The Tyets i el meu cap m’ha fet un engany. Tenia el prejudici que la nova cançó aniria pel mateix camí que un grapat de xous de festa major. Algo que es pogués traduïr en un lipdub, una candidatura a banda sonora d’anunci esbiaixadament mediterrani o un himne de careta de cadena televisiva. M’ha enganyat. Pepet i Marieta fa temps que van haver de deixar la precarietat de la vida a la perifèria per a buscar-se les garrofes allí on no creixen els garrofers. Això els va fer flirtejar amb discogràfiques, promotores, productores i persones mentores que van modelar algunes arestes que m’havien captivat. I quant més lluny els veia més lluny els sentia.
En lo prop que els teniem a l’Ermita i el xou que muntaven… Tenia l’alegria de que tots els anès bé i la pena per no sentir el seu escalf. Fins que van arribar tan lluny que em meravellava més del camí recorregut que de la flauta que sonava. I avui han tornat a mi. Per que els he vist més atrevits que mai arriscant-se amb una producció que captivarà a generacions menys boomer i que serà un éxit .
Aquest tema invita a xafar nous registres enllaçant ritmes a contratemps hereus de la rumba i propers als nous urbans ( és que em fa mandra dir reggaeton ). Una producció que llisca amb l’estètica dels pc stars i que al videoclip sona melòdica i coral però que això, en un concert als que estem acostumats, serà espatarrant. Imagino que al concert faran sonar unn desena d’instruments com sempre que s’aniran afegint a l’escenari o pujaran els Tyets a fer una col·laboració. Per mi serà un moment de retrobada amb ells. Per a travessar l’espai que ens separa dels concerts on l’aspecte carnal i l’escalf humà són condició indispensable necessitem tenir prop la vacuna. Ells suggereixen que és l’amor, jo penso que ara és la música.
Jaume Vidal Arasa, gestor cultural
