Ana Oliveras, nascuda a Vilafranca del Penedès i establerta a l’Ampolla des de fa uns anys, ens va visitar aquesta setmana als estudis d’Imagina Ràdio per parlar de la seva trajectòria artística. A l’entrevista, va compartir les seves experiències a Sevilla, el que més li agrada de viure a les Terres de l’Ebre, entre molts altres aspectes de la seva vida.
Ana Oliveras
“La dansa és una expressió de la teva manera de viure i d’entendre el món“
Dels inicis en dansa clàssica al flamenc
Per començar, volíem saber com havia evolucionat el seu camí artístic, des dels primers passos a Vilafranca fins a la seva immersió en el flamenc. Ana recordava que va iniciar-se en el clàssic i en el ball contemporani, els corrents que predominaven a Barcelona en aquell moment. Al cap d’uns anys, va anar a viure a Mallorca, i una nit va veure ballar flamenc a Leonor Montoya i va ser quan va veure que “ella volia fer allò, volia ballar així“. Li va semblar un estil més profund, i molt més expressiu i lliure del que ella havia estat aprenent fins aleshores.
El flamenc li oferia justament allò que més anhelava: un espai de llibertat d’expressió. Ana recordava la disciplina rígida del clàssic, on la perfecció tècnica era primordial, mentre que amb el flamenc va sentir que podia explorar la seva pròpia identitat i expressar-se sense tantes restriccions. “La dansa és una expressió de la teva manera de viure i d’entendre el món“, explicava. Aquesta llibertat va ser crucial, sobretot quan pensava en els temps del clàssic, on la seva complexió física sovint era criticada pels professors. Amb el flamenc podia ser com volgués!
L’etapa a Sevilla: aprenent de la “bona font”
Per aprofundir en el flamenc, Ana va decidir establir-se a Sevilla per aprendre “de la buena fuente”. Allí va conèixer Antonio Montoya, “El Farruko“, un mentor que va marcar un abans i un després en la seva vida. Amb afecte, recordava com Montoya li oferia molt més que una tècnica de ball, li transmetia una filosofia de vida. “Era una ensenyança que passava directament del seu cor al meu“, explicava amb gratitud i afirmant que coincidir amb ell “va ser un abans i un després“.
En aquella època, als anys 80, van ser “uns anys fantàstics i esplèndids per a la cultura” explicava. Ana, que ja portava un bagatge teatral i de dansa experimental de Barcelona, que a Andalusia era més desconegut, i va connectar ràpidament amb artistes avantguardistes. Els diumenges actuava al Parque de Maria Luisa i entre setmana assistia a classes de flamenc, mentre donava classes de contemporani per poder pagar-se la seva formació.
Ara, amb el pas dels anys i fent una mica de retrospectiva creu que “aquest moment va ser molt important per què va posar la vocació per davant de tot“, i això va ser molt important perquè va “escollir el seu llenguatge artístic” i això “la va fer sentir molt bé i li va donar molta força“.
El retorn a Catalunya i la seva gran creació, “Oiga usted”
Després de set anys a Sevilla, va tornar a Catalunya, instal·lant-se a Sitges, en part perquè volia deixar enrere el bullici de la gran ciutat i també perquè ara tenia una filla. A Sitges va trobar la inspiració per crear un espectacle propi: Oiga usted, una obra que fusionava poesia i flamenc. “Estic convençuda que és la meva millor creació“, afirmava. A través d’aquesta obra, Ana explorava una expressió artística més personal, combinant recitacions poètiques amb música de guitarra i ball flamenc. Des de llavors sempre s’ha dedicat a fer aquest tipus d’espectacles, dels quals assegura va ser pionera, i no tenia cap referent.
El Delta de l’Ebre, una nova font d’inspiració
L’any 2007, es va establir al Delta de l’Ebre on ens explica que l’entorn, la vida, la cultura i el folklore d’aquí, l’han influït molt en el seu treball artístic. Des de llavors, ha continuat formant-se a l’Aula Músiques de la Terra amb d’Arturo Gaya, i amb Sergi Molina en percussió, integrant el folklore deltaic en els seus espectacles. Aquesta immersió en la cultura del Delta li ha proporcionat noves perspectives i l’ha enriquida.
Un dels seus espectacles actuals és Descobreix Zoraida Burgos, dedicat a la poeta ebrenca. Ana explicava que havia descobert la seva obra gràcies a una amiga que li va regalar un llibre, i des d’aquell moment va començar a crear aquest espectacle, que és una oda audiovisual a la poesia de Burgos, amb recitacions al voltant dels arbres.
“Dalt de l’escenari em sento a casa“
Tot i la seva trajectòria, Ana confessava que li havia estat impossible dedicar-se exclusivament a l’art, i en algun moment va compaginar-ho amb feines administratives. Però, assegurava, “pujar a l’escenari és el que més m’agrada; pujo a un escenari i em sento a casa”.
Quan li vam preguntar què diria a les noves generacions que comencen en el món de la dansa, va recomanar treball constant i disciplina, però també els animava a ballar “amb el cor, i d’aquesta manera descobriran que es poden fer moltes coses“.
Com a comiat, Ana ens va deixar amb una recomanació musical, la cançó Memòria de Lia Sampai i Arturo Gaya, un tema que considera molt especial.
Redacció L.P.