La por a l’èxit, la por a reeixir, sí que existeix.
Tot i ser distinta, i menys comentada, que la por al fracàs, la por a l’èxit conviu amb tots nosaltres, més o menys inconscient, més o menys dissimulada. No deixa de ser una por, una de les nostres possibles emocions i inseguretats, i de ser una de les maneres de sortir, bona o dolenta, d’un afer, d’un projecte, d’un examen, o d’una relació. Així el resultat pot ser un bon èxit, o un mal èxit.
Freqüentment vivim la por a l’èxit, de manera conscient, quan emprenem alguna activitat o canvi significatiu amb noves situacions laborals, relacionals, residencials, esportives, d’actuació pública, o qualsevol altra, en la que hem dipositat altes expectatives i ens cal demostrar efectivament les nostres capacitats i competències. Les conseqüències de les noves realitats podrien representar canvis familiars, de conciliació, de nous cercles amicals i socials, i respondre a demandes, enveges, rebutjos, tensions o esforços no desitjats que amenacen els nostres valors o maneres de viure.
Tanmateix hi ha moltes persones que tenen una existència confortable, tenen moltes capacitats i potencialitats, i es conformen amb viure sense desenvolupar-les. De manera conscient, viuen honesta i feliçment, i, potser, amb autèntica humilitat.
Podem viure la por a l’èxit de manera més inconscient en base a creences i vivències que en la nostra vida ens han afectat l’autoestima, l’autoimatge, l’autoconcepte respecte als propis recursos i limitacions, la seguretat emocional, l’autoconfiança, o la nostra competència relacional, i també sexual, de donar i rebre afecte i/o plaer.
La por a l’èxit pot començar a la infantesa i pot estar associada a situacions traumàtiques, a comentaris negatius i recurrents, a viure un gran nombre de tensions i responsabilitats, a una elevació o inflació de la idea de l’èxit o a la pèrdua de la privadesa. En aquest darrer cas algunes persones acostumen a aïllar-se, a amagar informació sobre elles, a no parlar o gaudir dels seus èxits, o a revelar-se selectivament, protegint així la seva intimitat de qualsevol intromissió.
A vegades ens sentim culpables o amb mala consciència davant del fet de tenir un major èxit que l’aconseguit pels nostres pares, família o companys, o bé ens sentim malament i ens costa viure amb alegria i felicitat sabent que alguna de les persones estimades o implicades en el nostre sistema familiar està, o ha estat, infeliç o malament.
Hi ha ocasions en que manifestem la nostra por a l’èxit qüestionant les nostres capacitats, deixant a una banda o per més endavant algunes coses a fer, atabalant-nos amb criteris d’autoexigència o perfeccionisme, imaginant-nos atemorits o avergonyits davant d’altres persones, o senzillament fent coses que arruïnen qualsevol resultat exitós.
No són poques les vegades que renunciem a noves experiències satisfactòries perquè pensem que no en som mereixedors, per no demanar res a ningú, o per no rebre crítiques, gelosies o enveges. També deixem de fer coses per estalviar-nos responsabilitats, i acabar quedant-nos més sols i amb menys amics.
L’experiència fa palesa que una cosa són els fets que hem viscut i l’altra és què en fem i cóm gestionem aquestes vivències per gaudir d’una vida millor. Una bona notícia és que després de prendre consciencia de la pròpia por a l’èxit podem responsabilitzar-nos amb voluntat, treball, temps, i ben acompanyats, de viure d’una manera més lliure, gratificant i serena.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
