14.3 C
Amposta

La izquierda no existe o de Madrid al cielo

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Madrid: Un grup d’homes ben vestits, mudats s’apleguen seriosos, circumspectes i contens. Preguen davant la imatge de Maria Santíssima de las Angustias a la seva capella de l’església del Carmen. La Verge llueix una saia de blau i or, confeccionada amb un “vestit de torero” regal de Julio Aparicio. És dos de maig, els reunits donen gràcies perquè avui a Madrid hi ha toros. Dia de festa.

Dies després, prop de la parròquia, Hortaleza amunt (al final girant a la dreta) es troba el carrer Gènova, allí tocant als nostres creients experts en tauromàquia, milers de joves ciutadans, es manifesten al crit de “Llibertat”, “Llibertat”. Nit de victòria electoral.

Prop de Gènova, no lluny de Colon (amb un petit desviament) trobem el Bar “El Supremo” que dóna nom al tribunal que allí es troba. Són dies calorosos, la cervesa (marca Ayuso) corre amb fruïció, s’escolten veus de Llibertat i… de Justícia. Madrid és el centre surrealista d’un motí revolucionari, s’espera que aviat els banquers, brokers i influencers s’afegeixen al crit d’Igualtat. Èpica i consignes de motí.

“L’última raó de tota revolució és la llibertat”, la frase no és meva, però la subscric si va acompanyada de Justícia i Igualtat.

Als anys 60 i 70 el país era gris, amb olors d’encens i aigua beneïda. Era tan avorrit que escoltar música i vestir de colors era revolucionari. Segons la doctrina oficial, el món era un “Valle de lágrimas”, havíem vingut al món a sofrir. Reivindicar la Llibertat era reivindicar l’alegria de viure. L’esquerra representava l’esperança de ser lliure per viure la llibertat.

Era el 78. Algunes llibertats col·lectives i individuals de minories i sectors socials van avançar a canvi d’acceptar el model d’estat, la monarquia, el concepte d’Espanya com a nació, la judicatura. La interpretació de la constitució el control de “la llibertat” va quedar en mans dels vencedors de la guerra, que per això l’havien guanyat. Madrid la seva capital.

Va arribar la pandèmia, ningú va prioritzar la salut. La prioritat va ser la Unitat i l’Estabilitat de l’Estat. “El virus no tiene fronteras”. El confinament no va tenir perímetre. “Madrid, no se cierra” va dir Ayuso. Sánchez va acatar a canvi d’un vot quasi unànime al primer estat d’alarma.

Una pandèmia no es controla sense la col·laboració dels ciutadans i la responsabilitat dels sectors socials i econòmics, amb cirurgia fina i consensuada amb rastrejadors i primària.

Una opció que ha tingut èxit amb la Lliga de futbol, que ha col·laborat i ventilat, ha utilitzat sistemàticament els testos d’antígens aïllant els positius sota la supervisió d’experts que l’avalen. Test i opció que em consta per experiència s’ha utilitzat amb èxit per algunes empreses i en reunions polítiques, mentre es nega a sector de la cultura, la restauració i Hostaleria.

La repressió i la moralina, la policia del balcó, la puntada a la porta, la por, ha estat la proposta dels governs. Una por que molts sectors socials no perceben o perceben com a contradictòria.

Una por banal que no impedeix a la gent treballar amuntegada mal ventilada però amb perímetre, que no impedeix viatjar en vagons de metro sense distància però confinats. Una por per imposar actituds saludables sense instruments per exercir la responsabilitat social que es reclama.

“La salut és un estat de perfecte (complet) benestar físic, mental i social, i no només l’absència de malaltia”, segons definició de l’OMS en clara contradicció amb una gestió de la pandèmia de la qual ningú pot presumir perquè ningú té mèrit i tots tenen culpes. Una gestió tan discutible que es fa difícil dir quina ha estat pitjor. El nombre d’ingressos i morts per milió és superior a Madrid, s’iguala, però quan els resultats es comparen per trams d’edat, per densitat de població. La comparativa es fa insuportable quan pensem en les residències d’ancians. No sabem quina ha estat més criminal, quina més surrealista.

Mentre aplaudim als balcons, el “gobierno de la Nación” ha presentat a Brussel·les el “Programa d’Estabilitat” on es preveu que la despesa sanitària pública baixi del 7,6% del PIB actual al 6,2 al 2024. Retallada que hauran de concretar inevitablement les autonomies (com sabem).

Isabel Ayuso no ha gestionat millor, ha entès el surrealisme del moment, el cansament i desespero de molta gent, ha promès la “llibertat” per recuperar “la joia de viure” en un futur immediat.

I l’Esquerra??? L’Esquerra no existeix…

Com va dir aquell: La República no existeix… ni se la vol com projecte. Aquesta és la meva explicació. Canvi de cicle.

Francesc Sancho i Serena, metge jubilat

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -