Europa ha fet un gran avenç en la regulació ambiental, però s’ha quedat per sota les expectatives en la seva divulgació; n’ha fet poca pedagogia que no afavoreix en res aquesta regulació. Per empatia, les empreses cotitzants al territori tenen una transparència ambiental que la podem considerar insuficient, amb una escletxa molt crítica, sota mínims i, sobretot, es dona en empreses potencialment contaminants com les de biogàs, fàbriques de panells o altres com les que tenim al nostre territori; oficialment, no tenen res a amagar, però tampoc res a ensenyar. Tots ells són sectors que tenen molta resistència a qualsevol classe de transparència en les seves activitats ocupacionals, que porten a la seva opacitat amb la intenció de no tenir cap mena de fiscalització de l’activitat, fent més diners en detriment del medi ambient.
Les normatives aprovades sobre informació del medi ambient a Europa certifica que entre els anys 2018 i 2021 hi va haver una millora que es va aturar el 2022; només el 20% de la informació ambiental es fa pública, una dada que reflecteix la gran distància entre la regulació a través de normatives o lleis i la realitat de les empreses que posa en el punt de mira la transparència ambiental, que passa a ser un gran repte per a tots els governants de la UE. No és una qüestió menor, la manca d’aquestes dades complica, i molt, les inversions, a la vegada que dificulta el mesurament dels impactes reals que, en conjunt, aturen la transició ecològica registrada en l’agenda de la UE i que està fixada pel 2100, exigint una gran transparència en l’àmbit d’empreses de tots els sectors. En aquest context de la transició ecològica, aquesta gran manca de transparència provoca retards als models sostenibles que estan programats en el calendari de la transició, dificulta la presa de decisions de totes les empreses i limita l’avaluació dels impactes reals de l’entorn d’aquestes.
Una de les troballes més importants, arran d’un estudi fet per la UE, és el paper de l’entorn cultural d’aquestes empreses, tot i que tenen les seves diferències segons la regió, país o territori on estan ubicades, i tot i treballar amb una normativa comuna, reflecteixen la manera d’entendre la comunicació i la sostenibilitat de les activitats, perquè la transparència ambiental no depèn sols de la legislació que se’n faci, sinó que el context social i empresarial són necessaris per entendre-la. El comportament respecte a la transparència ambiental és diferent en totes les empreses; les grans indústries, igual que les que tenen més impacte ambiental, estan més obertes a donar informació per arribar a la transparència de les seves activitats, segurament perquè estan exposades a una pressió pública de regulacions més estrictes, però factors com la rendibilitat o l’endeutament fan que no tinguin una relació clara amb la transparència, que és el veritable objectiu.
La Directiva 2014/95/UE va suposar en el seu moment un gran avenç sobre la transparència i sostenibilitat; ara mateix, però, la tenim aturada, això pot ser un indicador d’un possible topall d’aquesta norma. Les empreses hi han treballat durant molt temps i coneixent-la dona la impressió que, atenent els seus interessos, la volen apartar del seu dia a dia; per aquest motiu, la UE haurà de fer una bona fiscalització, a més, si volen que la norma sigui eficaç, caldrà estendre-la amb un seguit de sancions per les empreses que no les compleixin. La pressió reguladora, social i de mercat, anirà en augment en els anys vinents, cosa gens fàcil per fer-ne bones fiscalitzacions; són moltes les empreses que hi ha i, segurament, molt pocs els fiscalitzadors. S’haurà de trobar un equilibri entre les activitats, la transparència ambiental, el medi ambient i l’entorn, sobretot per la salut de la ciutadania. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental