Gràcies i moltes gràcies són expressions molt habituals en les relacions entre persones. Menys habitual és trobar persones que no expressin gratitud ni en el millor dels casos. Passa el mateix amb els somriures. Els podem observar quotidianament en moltes persones mentre és inversemblant que il·lumini la cara d’algunes altres.
M’agrada pensar que les persones que expressen agraïment de manera genuïna també tenen una vida bona i les imagino gaudint de molts moments de felicitat. De la mateixa manera no m’imagino com pot ser una vida compartida amb qui no l’acompanya de somriures i de gestos o paraules d’agraïment. Així és que avui voldria explicar-vos aquí, entre moltes gràcies, algunes experiències molt personals, i probablement ingènues, de la meva manera de viure amb gratitud.
A l’estiu de 2007 cursant la formació de Teràpia Gestalt vam realitzar un taller intensiu dedicat a treballar les respectives relacions entre pares i fills. Incloïa una versió de Claudio Naranjo sobre el conegut “Proceso Hofmann”. Va ser la dinàmica més significativa que he viscut per sanejar amorosament la meva relació amb els pares, amb mi mateix i amb els altres. Des de llavors els pares formen part de la meva manera més íntima de meditar, resar, recordar i estimar. Gràcies!!!
Durant els anys 2008-2009 vaig participar en activitats de formació en Constel·lacions Familiars, Sistèmiques i d’Organitzacions incloent alguns tallers impartits per Bert Hellinger i per Joan Garriga. Un dels treballs personals amb forta repercussió en la meva vida va ser confeccionar un “genograma” dels meus avantpassats (pares, avis, besavis, …) i veure els fets més significatius de les persones pertanyents al meu sistema familiar, incloent possibles persones excloses. A més de servir-me per anar a l’Aragó, Catalunya i França per conèixer el màxim de detalls possibles, va ser determinant per saber entre d’altres descobriments més coses i millors dels avis paterns que jo no havia conegut i de la primera esposa del meu avi que va morir a Perpinyà, durant un trasllat amb vaques de Barcelona a Marsella, al patir una “brucel·losi bovina” donant a llum i vida a un nadó, germanastre del meu pare. El meu pare va néixer uns anys després fruit del nou matrimoni de l’avi. Des de llavors també agraeixo molt l’existència i els destins de tots els meus avantpassats. Entre ells de qui va fer lloc a la meva avia paterna que va fer possible junt amb el meu avi donar la vida al meu pare.
Ambdues formacions han contribuït notablement en que la meva manera de viure posterior hagi estat molt caracteritzada per l’acceptació de les coses tal qual han estat i tal qual són, tant les agradables com les inevitablement doloroses que comporta estar en el present de manera continuada, agraint-les totes, i sense deixar d’intentar millorar les relacionades amb el meu entorn familiar, amical, laboral i social. Sobretot han estat algunes experiències i dols viscuts en situacions on les pèrdues de persones i relacions estimades s’han allunyat de les meves expectatives, desitjos i esperances. En aquests moments de pèrdua, al bell mig de records amorosos entranyables, la presència del dolor i de les absències l’he acompanyat amb molta compassió, tendresa i gratitud.
Així és com cada matí quan em llevo, gairebé totes les nits quan m’allito, i en moments en que la por, la tristor o la desesperança m’empetiteixen, es fan de nou presents a la meva vida, amb molt de respecte i plens d’afecte, amb els seus inoblidables noms, imatges i records sempre precedits de les meves paraules d’agraïment. Entre moltes gràcies.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
