“Milers de treballadors no reben les seves prestacions a causa del coll d’ampolla en la gestió del Servei Públic d’Ocupació Estatal”; “Les infraestructures seran els principals colls d’ampolla de la reactivació econòmica”; “Coll d’ampolla a la vacunació de la Covid-19”; “La nova soca britànica pot crear un coll d’ampolla als nostres hospitals”. Són expressions molt actuals.
Penso que sovint hi ha “colls d’ampolla” en empreses i serveis públics del nostre sistema sanitari i tinc el convenciment de què són potencials oportunitats per a la millora de la sanitat pública.
Crec encertat parlar de “colls d’ampolla” quan en un sistema (ex: el sanitari), una empresa (ex: un hospital) o un servei (ex: diagnòstic per la imatge) hi ha components (ex: aparells, procediments, persones) que limiten i alenteixen l’activitat necessària per complir els objectius (ex: disminuir les llistes d’espera), la producció (ex: executar l’activitat prevista) i els resultats esperats (ex: millorar la salut i la satisfacció dels usuaris amb els recursos disponibles).
Les organitzacions sanitàries centrades en l’atenció sanitària dels pacients (ex: atenció primària, atenció especialitzada, atenció a la salut mental) disposen d’una sèrie de processos de direcció estratègica (ex: planificació, gestió, millora continua), de processos operatius claus (ex: atenció a consultes, urgències, hospitalització) i de processos que els donen suport (ex: proves complementàries, sistemes informàtics, administració, hostaleria, neteja, manteniment). Moltes vegades semblen amagats, però, els “colls d’ampolla” estan aquí. La primera tasca és detectar-los.
Hi ha tres problemes greus que ens ajuden a identificar l’embús i les limitacions produïdes pels “coll d’ampolla” en l’atenció sanitària: una activitat per sota de la capacitat real esperada i una acumulació de pacients i de temps d’espera pendents d’una orientació diagnòstica o terapèutica. La conseqüència és una disminució de l’eficiència de l’organització sanitària respecte a la seva missió i objectius amb repercussions en els costos de l’activitat, en la situació financera, en l’estrès dels seus professionals, en la satisfacció dels usuaris i en el seu prestigi.
La detecció dels “colls d’ampolla” en una organització sanitària o en un procés assistencial requereix una visió detallada de la seva cadena d’activitats i etapes, i de dades i indicadors qualificats, per valorar la magnitud, la durada temporal i el pronòstic si no es resol l’embús. L’intercanvi d’informació a temps real dels que coneixen i treballen en tot el procés assistencial permet coordinar actuacions o alternatives oportunes i adequades, en compte de respostes a destemps.
Així trobem “colls d’ampolla” tangibles que precisen un increment de capacitat, reordenació o millor gestió (ex: espais, equips, recursos o materials; atenció i citació de pacients; temps i agendes de consultes, proves o quiròfans), altres són intangibles (ex: competència, coneixements i motivació dels professionals; procediments, inèrcies i maneres d’actuar; estils de lideratge, responsabilitat directiva i cultura d’empresa) i altres els trobem en el conjunt del sistema sanitari (ex: nombre insuficient de professionals sanitaris en formació; condicions laborals i retributives inadequades per atraure i estabilitzar llocs de treball; pressupostos insuficients o mal distribuïts; coordinació de les xarxes assistencials precària o inexistent; o inversió inapreciable en recerca, innovació, tecnologies i talent)
Fa més de tres dècades vaig llegir per primera vegada “La meta”, llibre escrit per Eliyahu M. Goldratt. Em va ser summament útil en la meva formació en gestió hospitalària a ESADE i també en la meva experiència professional en la coordinació de fluxos entre l’atenció primària i l’especialitzada de la Regió Sanitària de Costa de Ponent i les consultes externes d’especialitats de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge on em va ajudar a descobrir múltiples factors que limitaven l’accés i la continuïtat assistencial dels pacients entre aquests dos nivells d’atenció i a contribuir a l’aplicació de possibles solucions.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
