Un de cada set adolescents del món té un problema mental diagnosticat i gairebé 46.000 se suïciden cada any (l’Organització Mundial de la Salut estima que és la segona causa de mort entre els joves). Unicef acaba de fer públic l’informe sobre l’Estat Mundial de la Infància 2021 i les xifres són demolidores. I la pandèmia no ha ajudat a reduir aquestes xifres: una metanàlisi publicada en JAMA Pediatrics afirma que els símptomes de depressió s’han duplicat en nens i adolescents en comparació amb l’època anterior.
La depressió es pot prevenir i també tractar, però per a això cal adonar-se d’alguns senyals que poden donar als pares la veu d’alarma. Com explica Amalia Gordóvil, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, els principals són canvis en l’estat d’ànim, més enllà dels habituals —per exemple, que un adolescent s’aïlli no només dels seus pares, sinó també dels seus amics i perdi l’interès per activitats que abans li agradaven— o que es mostri més irritable en diversos entorns quan això abans no succeïa, encara que també pot manifestar-se per mitjà d’altres senyals.
Quan podem començar a advertir aquests signes d’alarma? Els especialistes afirmen que, encara que la depressió pot diagnosticar-se ja des de la infància, hi ha una etapa especialment vulnerable: l’adolescència. La raó és que es tracta d’un període en el qual el desenvolupament personal sa passa per una crisi d’identitat en què l’adolescent busca altres models de referència més enllà dels que ha rebut de la seva família. “Això no significa que hi hagi una relació causal entre adolescència i depressió, però sí que hem de treballar ja des de la infància per reduir riscos”, assenyala la psicòloga familiar i professora col·laboradora de la UOC.
Aquest treball consisteix fonamentalment en el fet que hi hagi un clima de confiança i comunicació a casa sobre les emocions que se senten, perquè es puguin expressar sense pors. Però, a més, és important que els fills rebin models saludables d’afrontament davant de les dificultats de la vida. “La millor ajuda que poden oferir els pares és cuidar la seva pròpia salut mental per ser models saludables d’afrontament”, adverteix Gordóvil.
Els errors més comuns dels pares
Què poden fer els pares, a més de generar a casa un clima de confiança i comunicació emocional que animi els fills a explicar el que els passa? Per a la psicòloga familiar la resposta és clara: a més de l’anterior, la millor ajuda que poden oferir els pares és servir de model als seus fills, afrontant les situacions estressants de manera saludable. “Si els teus fills veuen que davant d’un mal dia a la feina et queixes i et beus un gintònic per oblidar-ho, o et prens un ansiolític, els transmets que la regulació emocional passa per l’ús de substàncies. Això no és un bon mecanisme d’afrontament”, assenyala.
És un dels errors que els adults cometem inconscientment amb més freqüència, però no l’únic. Hi ha altres equivocacions que també poden empitjorar la situació, encara que no ens n’adonem. La més gran de totes, en opinió de Gordóvil, és invalidar les emocions dels fills, transmetent missatges com ara “això que et passa no és res”, “jo a la teva edat no tenia aquestes ximpleries al cap” o “vinga, espavila, que la vida no és fàcil”. Amb això es transmet als fills que les emocions que senten no són correctes i no se’ls dona l’acompanyament i la guia que en aquest moment necessiten.
Redacció- Ll. F
