Els ocells formen part del nostre entorn i la seva proximitat ens permet gaudir moltes vegades de les seves activitats, migracions, cants, i viure múltiples emocions al temps que els podem conèixer millor i estimar-los més. A les tardors, i a les primaveres, en podem veure molts en els seus desplaçaments i àrees de descans i alimentació (ex: Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà; Parc Natural del Delta de l’Ebre; Reserva Natural de Sebes, a Flix) quan volen buscant condicions atmosfèriques apropiades i millors habitats on obtenir refugi, alimentar-se adequadament, criar i sobreviure. També convivim amb molts altres ocells, més sedentaris i residents, que volen amb desplaçaments més curts en els nostres territoris.
Hi ha moltes persones, aficionades o professionals de la ornitologia, que els hi agrada l’observació d’ocells, i ampliar i aprofundir en els seus coneixements. Algunes d’elles contribueixen de manera científica, continuada i afectuosa a l’anellament d’ocells, activitat imprescindible per estudiar la biologia de les diferents especies d’ocells, els seus desplaçaments i les seves relacions amb el medi natural. El present article i fotografies pertanyen a la meva experiència personal durant un matí de la tardor de l’any 2021 compartida amb un petit grup de ciutadans de totes les edats, amb un anellador expert i acreditat (Manel Bonilla) i un anellador auxiliar, a l’espai natural de Les Madrigueres a Comarruga (El Vendrell).
Arribem al lloc assenyalat acompanyats d’un membre del Grup Ecologista del Vendrell i el Baix Penedès (GEVEN) i ens adonem de la instal·lació d’alguna de les xarxes de malla molt fina per a la captura d’ocells feta de bon matí, i d’un espai central de treball on l’anellador expert, assegut, disposa d’una taula i dels estris i llibretes de camp necessaris per desenvolupar tota la seva activitat i per anar-nos explicant totes les seves accions en el procés anellament, i responent a les preguntes i curiositats que ens desperta als assistents, alguns d’ells proveïts de màquina de fotografiar o prismàtics. Al seu costat hi ha unes quantes bosses col·lectores on una estona abans els anelladors han dipositat els ocells capturats i extrets inofensivament de les xarxes situades a l’entorn on hi ha pins, garrofers, oliveres, tamarius, llentiscles, canyissars i una zona humida recuperada.
La sessió d’anellament comença amb l’anellador agafant curosament amb les seves mans cada ocell i ficant en una de les seves potes una anella metàl·lica alfanumèrica amb codi únic i un remitent amb la procedència de l’anella proporcionada per l’Institut Català d’Ornitologia imprescindible per rebre la informació corresponent en els casos de recaptura o recuperació d’un ocell. Un cop anellat es registra el número de l’anella a la llibreta de camp i es procedeix a fer el mateix amb la identificació de l’espècie, l’edat, el sexe, i la valoració de les seves condicions físiques que inclou el pes, l’acumulació de greix, l’estat muscular i la longitud de les ales. Les valoracions es fan amb requisits estandarditzats molt rigorosos que passaran a ser informatitzats posteriorment per estar a l’abast de tots els interessats. Em va cridar molt l’atenció la manipulació segura, delicada i amable de l’anellador en totes les accions i mesures que realitzava en tot moment, i amb cada ocell, amb les seves mans.
Les respostes a les preguntes que més van sortir a la jornada van confirmar la necessitat d’una bona formació i expertesa pràctica per part dels anelladors; que aquests no necessiten ser ornitòlegs titulats; que tot el procés de captura i anellament és inofensiu i segur per a l’ocell i el seu futur; que qualsevol troballa d’un ocell anellat mort o ferit és molt important notificar-la oportunament; que el nombre de recaptures i recuperacions només arriba a 1 per a cada 100 ocells anellats; que a Catalunya hi ha uns 200 anelladors experts i que entre tots ells anellen uns 80.000 ocells a l’any.
Realitzat l’anellament de cada ocell ens van deixar escollir, a la quinzena de persones assistents, qui de nosaltres volia agafar per les potes l’ocell anellat en aquell moment, gaudir uns segons del seu contacte i proximitat amb les emocions que cadascú tingués (timidesa, estranyesa, alegria, curiositat, admiració, …) i alliberar-lo per tornar a volar de nou.
Recordo molt bé les emocions positives dels que van escollir tenir a les seves mans una espècie predeterminada d’ocell (verdum, tallarol, pit-roig, lluer, mosquiter, …); els infants a qui els hi brillaven els ulls tot i tenir molta timidesa inicial a agafar-los; la immensa alegria, i les fotos, de qui es va retrobar amb el record d’un enyorat verdum; la curiositat i l’atenció de qui s’entusiasmava amb la idea de fer en el futur d’anelladora; i el goig en el meu cas, per l’estima personal i familiar que sempre havíem tingut als pit-rojos, als quals havíem vist i escoltat moltes vegades a certa distància, però que mai havíem tingut ocasió de tenir-ne un a les mans, i ara podia acaronar-lo i dir-li alguna cosa molt afectuosa mentre recobrava la seva llibertat.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
