“Sinergia” significa la cooperació, un efecte que es produeix entre dues o més persones i que les fa sincronitzar. L’ampostina Clàudia Amela i la roquetenca Aida Mayor creuen que aquest mot sintetitza a la perfecció la relació que les uneix des que estudiaven arts escèniques a Tortosa.
Fa un parell d’anys van decidir fusionar els seus coneixements per impulsar la Companyia Sinergia, un projecte que comença a fer camí amb una meta fixa: donar veu a les dones, lluitar contra les desigualtats i provocar un gir al panorama cultural ebrenc.
Per a la gent que no us coneix, què és Cia Sinergia?
Sinergia és una companyia d’arts escèniques de les Terres de l’Ebre que té la voluntat de
crear peces teatrals des d’un entorn rural. Entenem aquest espai com el lloc idoni on
plasmar nous models socials i culturals des de la quotidianetat. Som una companyia que
portem les arts escèniques a gairebé qualsevol lloc; ja sigui des dels escenaris o bé des de
les aules.
Qui són Clàudia Amela i Aida Mayor? Com us definirieu?
Clàudia Amela i Aida Mayor són dues amigues que es van conèixer a l’Institut Dertosa fent
batxillerat escènic. Som molt diferents i, a la vegada ens entenem molt bé. Coincidim amb
els valors principals i volem anar cap a la mateixa direcció. Això és molt important per a fer
evolucionar el projecte. Ser diferents ens ajuda a organitzar-mos i dividir-mos d’una manera fàcil les tasques a desenvolupar. Clàudia és pràctica, senzilla. Aida, en canvi, necessita planificar-ho tot. Clàudia porta la part més administrativa i Aida gestiona tot allò que té a veure amb la part de la comunicació. Ara bé, per a crear les obres i dissenyar els tallers treballem colze amb colze de manera conjunta: des del primer esbós fins al resultat final.
Com va nèixer Cia Sinergia?
Ens agradaria poder explicar una súper història, però la veritat és que Sinergia neix d’un
sopar. Clàudia havia tornat d’Argentina, va anar-hi per a finalitzar els seus estudis d’arts
escèniques. I ens vam retrobar. Vam fer un sopar i se’ns va encendre la “llumeta”. Però tot
va començar molt orgànic i gairebé de manera improvisada. Al principi quedavem una
vegada a la setmana. És veritat que ens va tocar la pandèmia pel mig – vam estrenar la
nostra primera obra el 7 de maig del 2020. Però el projecte va anar creixent i vam necessitar, de mica en mica, dedicar-hi més hores fins arribar a convertir-se amb la nostra
feina. Però no va ser res premeditat, ens vam fer autònomes gairebé sense pensar-ho
prèviament, ens hi vam trobar. Però estem molt contentes de la forma que ha anat prenent
tot plegat.
Quins son els vostres objectius?
Democratitzar i descentralitzar la cultura és un dels objectius principals que ens va dur a
crear la companyia. Fins ara, ha anat tot molt rodat. Estem molt contentes de poder viure de la cultura a les Terres de l’Ebre i havent nascut en temps de pandèmia. Però, tot i així, un dels objectius que tenim ara és continuar consolidant-mos i portar a terme tots els projectes que tenim en ment. I, com no i fent referència al nom del projecte, establir sinergies i continuar creant xarxa entre els i les creadores del territori.
Recordes les vostres primeres actuacions? Com van ser?
Sí… La primera actuació juntes, tal i com hem explicat, va ser el 7 de març del 2020 a la
Lira de Roquetes per a un acte feminista. Una setmana després ens confinaven… Va ser tot
molt extrany i, després de tota la situació donavem Femin(ismes), l’obra que acabavem
d’estrenar, per acabada. Però, un bon dia, ens va trucar Valer Gisbert per a que portéssem per a que portéssem la peça al poble d’Aldover, vam exhaurir entrades i vam pensar que seria interessant rodar-la. I mira, fins ara, que la continuem portant arreu del territori.
Ja haviem actuat les dos juntes, però mai a soles. Tot i així, ja des de les primeres
actuacions vam sentir-mos molt còmodes les dos a l’escenari; teníem molts nervis perquè
era la primera vegada que mostravem en públic un treball propi. Tenim molt bon record
malgrat el començament interromput que vam tenir i ens fa pensar en tot el que ens queda
per a millorar.
Segur que teniu moltes anècdotes que podeu explicar
Si… Una de les que es repeteix més és que la gent es pensa que Cia Sinergia significa
Clàudia i Aida – pel que fa a Cia – i que som parella perquè sempre anem a totes bandes
juntes; però la veritat és que Cia significa companyia i que som molt amigues i compartim
feina i temps lliure.
Quines son les vostres obres que més significat tenen per vosaltres?
Totes tenen un significat especial per a natros, però sí que és veritat que n’hi ha dos que els hi tenim una estima especial. Una d’elles és Femin(ismes), que va ser la primera que vam estrenar i l’altra és una que estrenem en breus, aviat anunciarem la data. Aquesta última fa gairebé tres anys que la portem entre mans, va ser la que ens va impulsar a formar la companyia, però la vam deixar aparcada perquè ens anaven sorgint altres projectes. Finalment, aquest juny vam decidir acabar el guió i per fi la podrem veure lluir sobre d’un escenari aquest 2022.
Creieu que al territori ebrenc està suficientment valorada la cultura?
Sí i no. Tenim la sort de viure en un indret privilegiat culturalment parlant. Tenim una cultura popular i folklòrica molt arrelada i molt rica, i que no s’ha de deixar perdre. Però, per contra, la cultura més emergent ha quedat en un segon pla i, potser en aquest cas, menys valorada. És més minoritària, és cert; i per això vam voler crear Sinergia. Volem posar en valor la cultura emergent i no convencional a casa nostra sumant forces amb les
professionals del sector artístic de l’Ebre.
Volem que a casa nostra també hi tinguen cabuda les noves vessants i corrents artístiques. Estem molt acostumades a veure-ho fora, però no voliem sentir-mos obligades a marxar per a gaudir-les. Si tothom marxa, qui quedarà creant nova cultura a casa? Ningú vindrà a fer-ho per natros o, al menys, no vindran a fer-ho amb la mateixa estima: natros estimem l’Ebre, la seua gent i la seua essència. I, en aquest cas, som optimistes. Bé, més que optimistes, realistes. Ens hem parat a analitzar el sector cultural del context ebrenc per motius de feina i, en els darrers anys, ha augmentat un bullici especial que ens fa sentir que alguna cosa bonica està passant amb la cultura de casa nostra.
També heu impartit tallers de teatre a dos centres de Roquetes. Com és treballar les arts escèniques amb infants?
Sí, fem classes de teatre i tallers d’arts escèniques per a totes les edats.
Creiem que les arts escèniques són una eina pedagògica molt potent i que s’ha d’incloure
en la educació ja des de les primeres etapes. Creiem que per a fer evolucionar una societat, s’ha de fer evolucionar el pensament i les arts – en el nostre cas, les arts escèniques – ajuden a fer-ho. Los xiquets i les xiquetes no són només el futur, són el present també. I observant-los/les, escoltant-los/les podem recapacitar molt i sobre molts aspectes. Durant aquests anys fent classes i impartint tallers ens n’hem adonat que temes que a nosaltres – els/les adults/es – poden resultar-mos incòmodes, ells i elles – los xiquets i les xiquetes – els tracten amb una naturalitat especial.Sempre diem que el teatre és un joc: jugues a ser qui no ets i a fer coses que no fas. I els i les infants hi estan molt habituats/des: el joc forma part del seu dia a dia i, per tant, és una molt bona etapa per a plantar la llavor del teatre. Tampoc volem idealitzar-ho, són molt exigents i tenen molta energia; però a la vegada són molt sincers/es i aquest repte ens agrada.
Us sentiu suficientment recolzades com a artistes per les administracions locals?
Sí, tenim molta sort de poder viure de la cultura a casa nostra. Hem picat molta pedra, ho
continuem fent i ho continuarem fent. I, encara que sembli que tot ha estat molt fàcil, també hem tingut moments de dubtes. Som autònomes i ja sabem al que t’has d’afrontar i com de precaritzat està el sector cultural a termes generals. És per això que, ara, sí que podem afirmar que ens sentim recolzades; tot i que no hagi estat fàcil, els començaments sempre costen i, malgrat que sentim que ja comencem a estar encarrilades, encara estem al començament de la nostra trajectòria professional. Al cap i a la fi, només fa dos anys que
ens hi dediquem de manera completa i no pensàvem que ho poguessim fer. Tot i així, ens
sentim molt orgulloses i agraïdes de la rebuda. Moltes administracions locals han confiat en
natros per a encapçalar actes destacats al calendari, per exemple. I això és una gran
responsabilitat que ens ha encoratjat a tirar endavant. És un suport indispensable veure
com des de casa teva, des de tot allò local, et donen embranzida. Sense això, sense aquest
suport, Sinergia no podria ser una realitat a hores d’ara.
Quines mancances dirieu que tenen les Terres de l’Ebre?
L’acceptació. Creiem que falta acceptació en tots els aspectes, disminuir la crítica. Ara no
parlem a nivell artístic, parlem a nivell vital. Tenim amics, amigues, que han hagut de marxar per a no sentir-se assenyalats/des pel motiu que sigui. I és molt trist no poder-te sentir lliure a casa teva. Natros vam tenir el dilema: “instaurem aquí la companyia o marxem fora?” Erem conscients que el tipus d’art pel qual anàvem a apostar podia provocar discòrdia. Finalment, les ganes d’aconseguir tots els objectius que hem anat explicant van pesar més i vam arrelar-nos més que mai i vam convertir Sinergia en un projecte de territori. Però continuem percebent aquesta mancança, aquesta amenaça i continuem veient com molta gent marxa fora per a poder-se expressar lliurement.
Per últim, com som una radio musical ens agradaria saber quina és la vostra cançó preferida i perquè
Bé, escollir-ne una ens resulta molt complicat. Però no ens agradaria despedir-mos sense
recomanar-vos el grup ebrenc Miquel Segarra Band. Tenim estils molt diferents, però ens
encanten i sempre que podem anem a veure’ls en concert.
Redacció- Xavi Llambrich
