Personalment no en tinc cap dubte: la “Salut Mental” està ocupant cada vegada més espai en les preocupacions de les persones, de la nostra societat i dels mitjans de comunicació. Estem davant de problemes que creixen de manera inevitable, ràpida i progressiva amb distintes necessitats, expectatives i interessos que fan difícil entendre bé tot el que es mou avui quan parlem de “Salut Mental”. Podem avançar amb bons propòsits convertits en millores efectives del benestar personal, professional i social, o bé amb despropòsits que “a riu regirat, guany de pescadors” farien perdre oportunitats per reduir les desigualtats socials i revaloritzar la millora de la salut pública.
Algunes definicions de “Salut Mental” la contemplen com una part de la salut pública que inclou el nostre benestar emocional, psicològic i social i per tant les maneres en que pensem, sentim, actuem i afrontem les diverses situacions al llarg de les etapes de la nostra vida (infància, adolescència, adultesa i vellesa) amb la presencia d’estrès, de pèrdues, de relacions amb els altres i de presa de decisions.
Els trastorns, problemes o malalties mentals afecten, i tenen impacte, en els pensaments, sentiments, estats d’ànim i comportaments de les persones, bé siguin ocasionals o crònics, i alteren la nostra qualitat de vida i la relació amb altres persones. Aquests trastorns poden denominar-se o classificar-se de moltes maneres i només per citar-ne alguns dels més comuns o més greus trobaríem els relacionats amb l’ansietat, la depressió i els estats d’ànim, les addiccions, la personalitat, l’alimentació, l’estrès posttraumàtic, les psicosis, etc.
Les xarxes públiques d’atenció a la salut mental poden estar distribuïdes a cada territori prestant diferents serveis per grups d’edat (adults, infanto-juvenil); per tipus d’atenció (centres ambulatoris; centres polivalents; centres de rehabilitació; hospitals i centres de dia; centres d’atenció i seguiment a les drogodependències; centres de desintoxicació; centres de patologia dual); amb diferents graus de continuïtat assistencial, d’integració o de suport dins de la mateixa entitat, xarxa o amb altres xarxes (fonamentalment amb l’atenció primària de salut i comunitària); prestada per professionals diversos (psicòlegs, psiquiatres, infermeres, treballadores socials, personal auxiliar,…); a través de sistemes més o menys accessibles, i amb més o menys funcions (assistencials; de promoció de la salut; de prevenció de malalties; de suport diagnòstic o terapèutic; de rehabilitació; de recuperació; d’integració); treballant en equips, amb relacions interprofessionals o individualment; i utilitzant tècniques d’acompanyament i psicoterapèutiques diverses incloent la medicació psicofarmacològica prescrita pels professionals autoritzats.
En els darrers mesos s’han aguditzat alguns temes pendents relacionats amb la “Salut Mental” del conjunt de la població que, tot i no ser nous, no estaven ben resolts i han passat a primer terme de l’actualitat política, institucional, professional, mediàtica, o de les oportunitats d’emprenedoria o de negoci, sobre els quals aprofito per fer algunes observacions:
1) S’han reactivat iniciatives polítiques i parlamentàries amb caràcter de Lleis, d’Estratègies, de Plans i Programes, d’Accions de Govern i de Pactes sobre Salut Mental, de caràcter general, urgent, sectorial, grupal, o monogràfic,… com a respostes al malestar general dels ciutadans, professionals, col·lectius específics per edat o problemàtica,… i per visualitzar que cal fer coses, i fer-les ja. A Catalunya, entre d’altres iniciatives, s’està desplegant un interessant Programa de benestar emocional i salut comunitària a l’atenció primària de salut i comunitària incorporant als equips d’atenció primària un professional/psicòleg com a referent de benestar emocional comunitari.
2) La comparació amb altres països europeus tant dels recursos públics dedicats a l’atenció de la salut mental com del nombre de psicòlegs ocupats ens visualitza amb una pèssima dotació crònica d’infraestructures i de professionals molt rellevant. Alhora hi ha moviments d’algunes institucions concertades i d’alguns fons d’inversió privats que estan realitzant importants aportacions de diners aprofitant la forta demanda social creant o adquirint centres assistencials per a trastorns aguts o crònics de salut mental que intentaran concertar amb les administracions públiques per finançar-los. Es podria estar reproduint un procés similar al del sector de centres residencials de persones grans i sociosanitaris dels darrers anys, i que la pandèmia de la Covid-19 ha posat amb evidència, a l’afectar en molts casos la qualitat de l’atenció als seus residents i les condicions laborals dels seus professionals.
3) El finançament públic adreçat a la salut mental i addiccions ha d’incrementar-se sense dubtes, però tant o més important que la seva magnitud econòmica és repensar en el què, cóm i per a què, cal invertir i destinar els recursos actuals i els nous per fer-ho més eficaç i eficientment. De la mateixa manera que sabem que hem de prioritzar l’atenció primària de salut i comunitària amb més professionals mèdics i d’infermeria adequant les seves retribucions i revaloritzant els seus rols en l’atenció a les persones de manera accessible, presencial i longitudinal, haurem d’avaluar en el seu moment el desplegament i resultats del nou programa de benestar emocional i salut comunitària i també dels primers equips d’intervenció psicològica i psiquiàtrica en crisi a domicili recent creats.
4) Promoure la salut mental, i la salut pública en general, ens convida a entendre que hi ha factors biològics, mediambientals i socials determinants de la salut de les persones que afecten i condicionen les nostres vides en el lloc, època i situació en que estem en cada moment. La pobresa; els baixos nivells d’educació; les males condicions d’habitatge; l’atur; el baix nivell d’ingressos; la disponibilitat d’aliments; les condicions laborals estressants; la discriminació de gènere; els estils de vida no saludables; la violació dels drets humans; l’abús de substàncies; els abusos sexuals i de menors; les discapacitats físiques o mentals; les situacions d’ansietat o depressió; les experiències d’inseguretat, solitud o desesperança; o l’adaptació als canvis socials, entre d’altres poden fer més vulnerables a persones, famílies i comunitats. La salut pública comença per cuidar bé la pròpia salut de cadascun de nosaltres, incloent les autoritats, institucions, organitzacions, serveis i professionals més propers o amb responsabilitats. Si reconeixem la influència d’aquests factors i fem efectives intervencions intersectorials contribuirem a la seva possible disminució o millora.
5) Hi ha tres darreres qüestions que penso que és important que reflexionem: el desproporcionat consum abusiu de fàrmacs per tractar situacions d’ansietat, depressió, malestar, solitud, insomni, inseguretat, desesperança o estats d’ànim; la gran prevalença, en dones en algunes d’aquestes situacions que indueixen a l’autoconsum desmesurat de psicofàrmacs, i en persones que viuen soles, o/i amb solitud, que substitueixen l’absència de relacions, afecte o companyia d’altres persones per fàrmacs; i per últim, el progressiu paper i impacte de les xarxes socials i medis de comunicació en temes de salut i de salut mental on hi ha sovint persones més joves d’edat. Així és com a través d’alguns anuncis publicitaris es multiplica la comercialització de productes, activitats i serveis associats a la salut i a la salut mental com a reclam/parany més enllà de la seva versemblança, i com segueix creixent sense mesura el nombre d’usuaris i d’addictes d’algunes de les principals xarxes socials al temps que es silencien públicament els efectes enganyosos i les repercussions negatives o problemàtiques que poden comportar (estereotips i models de bellesa a seguir; dietes i conductes alimentàries perilloses i poc saludables; creació d’expectatives fantasioses; addiccions a jocs; falses o enganyoses noticies de tot tipus; difusió de pseudociències i pseudoteràpies; incitacions a pràctiques de risc o irrespectuoses; etc.). Així anem…
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
