A Europa hi tenim una desena de barres de sorra o istmes litorals de gran magnitud que, geomorfològicament, tenen les mateixes característiques que la barra del Trabucador; tècnicament es poden anomenar fletxes litorals o sandspits. A Espanya hi tenim les barres del Mar Menor o la barra de l’albufera de València i la barra del Trabucador a les Terres de l’Ebre. La més similar geològicament a la barra del Trabucador és la del Mar Menor amb 22 km de llargada; la diferència amb el Trabucador, però, és que aquesta està urbanitzada mentre que la del Trabucador és verge i la més valorada d’Europa. Qüestió que provoca una oposició exterior i una gran resistència pel que fa al parc natural del Delta de l’Ebre, i això fa que no es facin les coses com cal; atermenaments, nous criteris d’inundació, molts pegats a l’hora d’intervenir. Davant d’aquesta oposició exterior el territori ha d’agafar la responsabilitat com a part pública del parc Natural i exigir a la part privada del mateix un consens total per arreglar d’una vegada el tema del Trabucador i l’enfonsament del Delta, si no es fa des del territori queda clar que no ho farà ningú.
Els sistemes litorals deltaics, els que encara són dinàmics i vius, tenen diferents comportaments segons la meteorologia. Els sediments fluvials i els corrents marins, que es produeixen davant de les grans actuacions humanes, embassaments, urbanitzacions a la costa, ports marins o carreteres i com veiem que les condicions meteorològiques són apropiades; de forma periòdica es produeixen temporals que són capaços de mobilitzar grans quantitats de sorra que tornen a dibuixar l’entorn deltaic. La realitat, però, ens dibuixa sovint un contorn molt diferent on la barra es trenca per poc que refermi el temporal. Els deltes marins són dinàmics i fluctuants adaptats en forma de pulsacions a les diferents escales de temporals i, per tant, totes aquelles actuacions de les persones, fent embassaments o dics que aturen l’aigua i tots ells retenen els sediments fluvials, frenen aquest dinamisme i tenen conseqüències negatives sobre els serveis ecosistèmics i els béns del territori. El trabucador és especial si es compara amb la resta del litoral i per entendre’l cal veure la seva història.
Des de fa 400 anys, i a dia d’avui, conviuen l’erosió i la sedimentació en tot l’istme i no de manera homogènia al llarg dels 6 km que té. La regressió és nul·la a la seva base, mentre que, en el seu extrem oposat, l’inici de la Punta de la Banya el retrocés ha estat de 300 m; una mitjana regressiva de 4 m per any. El volum de sorra que entrava a la base era de 50.000 m³ per any i en sortien 152 m³ per l’altre extrem. Un altre factor és que si la barra del trabucador tenia, l’any 1946, una amplada de 200 m hi ha hagut un retrocés de 340 m i encara resisteix. El tema podria ser perquè al mateix temps que es produeix una erosió a la costa de fora també es fa una aportació de sediments a la costa de dins que provenen la major part de la costa externa del trabucador; els temporals sobrepassen la part emergida de la barra per la força de l’onatge i per la puja meteorològica del nivell del mar. Aquest traspàs de sorres de la costa exterior a l’interior es fa de manera tranquil·la en els temporals moderats o de manera més intensa quan aquests temporals són més forts. Si integrem l’erosió de la costa externa i l’acreció de la costa interna el resultat és una migració de la barra Badia dels Alfacs endins com un pèndol.
Sovint els temporals poden arribar a anihilar la part emergida de la barra excavant canals més o menys profunds; llavors és quan salta l’alarma social, la barra desapareix i tota l’activitat que passa per ell queda aturada. Si fem memòria, fets iguals ja varen passar els anys 1990 i 2000, també en dècades anteriors, essent els processos iguals que els d’avui. És evident que la problemàtica d’avui al Trabucador és la mateixa des de la seva existència. Molts anys en què la ciència hagués pogut trobar una solució evitant l’abocament ingent de diners públics que, al cap i a la fi, no serveixen per a res perquè qualsevol llevantada trenca la barra. La barra no ha desaparegut i no ho hauria fet ara, fins i tot sense la intervenció humana; la naturalesa és sàvia i perquè la barra sobrevisqui tal com ho ha fet cal mantenir el dinamisme intrínsec i natural d’aquesta part del litoral. Les sorres que passen a la costa interna són els fonaments sobre els quals es pot reconstruir la part emergida del Trabucador, treure les sorres de la Badia dels Alfacs només afebleix la barra perquè alenteix la seva migració i la va fent més vulnerable als temporals futurs.
Ens cal, des del territori, ser contundents i exigir la sortida per mar de les Salines de la Trinitat que facilitaria la solució de la Barra basada en la natura; d’aquest istme estret que té aigua pels dos costats, una platja exterior que dona al mar Mediterrani i una platja interior que dona a la Badia dels Alfacs, és la que aprofita intel·ligentment l’energia i els sediments que aporta el dinamisme del delta de l’Ebre. La millor solució, per arribar a la solució, és no actuar i deixar que els processos naturals regenerin el Trabucador encara que tinguin dificultats a curt termini. Aquesta està inclosa al Pla d’espais d’interès i la Xarxa natura 2000 i és un element singular del Patrimoni Geològic; la seva conservació tal com marca l’Estratègia del patrimoni natural i la Biodiversitat de Catalunya el parc natural del Delta de l’Ebre, el més important del sud d’Europa, és un objectiu prioritari del país. Aquesta solució basada en la natura és difícil d’executar; el Delta de l’Ebre ha perdut el seu equilibri sedimentari mentre el mar enforteix la seva erosió i, en tot això, el riu ja no aporta els sediments necessaris per fer-ne la reconstrucció. Més del 95% dels sediments fluvials queden retinguts en embassaments de la Conca alta i mitjana «Riba-roja i Mequinensa» del riu Ebre, sense aquesta aportació contínua de sediments i fang el Delta no es pot regenerar i la barra tampoc trobant-se en un procés irreversible de regressió. És una situació d’agonia d’una de les zones naturals més emblemàtiques del país i d’Europa. Cal trobar la solució natural que és possible amb la voluntat de tots els col·lectius que la gestionen i volen trobar la solució definitiva a aquest gran problema de la Barra. La seva agonia ens portarà a la seva desaparició i tots en serem responsables. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental