De les cròniques enviades per correu postal a les retransmissions per twitter. Del fax al mail. De les redaccions al treball autònom. La professió del periodisme ha evolucionat amb força al nostre territori en els darrers 50 anys. Per això, avui la redacció d’Imagina Ràdio hem parlat amb Tomàs Carot, periodista i que ha escrit juntament amb el també periodista Josep Maria Arias, el llibre De l’Olivetti al teletreball. Mig segle de periodisme i comunicació de proximitat al Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i Baix Penedès (1969-2019) i COVID-19.
-De l’Olvetti al teletreball, és un títol que resumeix amb molt poques paraules el que ha canviat el periodisme en les darreres dècades…
També havíem explorat amb «de l’Olivetti al clic», però en qualsevol cas l’olivetti era immutable, perquè definix molt bé l’eina de treball quan els articles es «picaven» (les tecles), ara es tecleja sense força,… Bé intenta ser una síntesi gràfica dels canvis.
-El llibre engloba està evolució . esta transformació del periodisme dels darrers 50 anys al camp de TGn a TE i al Baix Penedès. Si en fixem en el nostre territori, al 1969 quina era la radiografia del periodisme que es feia al territori.
Bé, llavors a tot l’Estat hi havia dictadura i censura. Tot passava pels mitjans oficials. La Llei de premsa de 1966 va suposar una escletxa que va permetre començar a publicar notícies. Dit això, en aquella època començaven a sortir els primers periodistes joves que buscaven fer una informació alternativa al relat oficial. Pepe Bayerri és el millor exponent, que va començar a enviar articles (principalment reportatges) i després notícies a La Vanguardia. S’hi va incorporar Josep Gonell. A banda de col·laboracions a «La voz del Bajo Ebro» o a «Radio Tortosa»
-Hi ha hagut moments, al voltant de la dècada dels 2000 i amb la polèmica PHN que pràcticament tots els grans mitjans tenien corresponsalia al territori, ara pràcticament s’ha acabat
El PHN és un fet conjuntural, perquè arreu de Catalunya es reproduix el mateix fenomen. És a dir, que hi havia proliferació de mitjans i presència a les principals localitats, però la crisi de 2008 va ser l’inici de la replegada d’aquestes delegacions, substituint-se per corresponsals. Hem tornat a l’inici, quan els periodistes locals aportàvem les informacions als mitjans nacionals o estatals. Per contra, hi ha hagut un cert sorgiment de mitjans locals, emissores municipals i publicacions digitals principalment.
-Amb extensió dels gabinets de premsa, potser hi ha hagut més professionalització. La feina del periodista també s’ha transformat
Efectivament. Els gabinets, periodisme de font com s’ha acabat batejant als professionals que treballen en aquest àmbit. La formació universitària, que ha contribuït a millorar la qualitat. Les eines que ofereixen les noves tecnologies, que han facilitat el treball, però també han contribuït a una certa i nova modalitat de subtil explotació: escriure, muntar talls de veu i d’imatges,…
Hi ha dos coses a remarcar. Tota la formació no és a les facultats, les redaccions, l’espai de treball i confluència de generacions diverses de periodistes, és tanta escola com el fer carrer. D’altra banda, allò que no ha canviat és l’essència de l’ofici: verificar, contrastar, contextualitzar…
-De les cròniques enviades per correu postal a les retransmissions per Twitter. Del fax al mail. De les redaccions al treball autònom. Els darrers cinquanta anys han transformat l’exercici del periodisme en tots els seus vessants.
Tal com acabo d’explicar hi ha moltes coses que han canviat, i remarco allò que no ha de canviar, l’essència de l’ofici. Les eines ens faciliten la feina, abans per documentar temes consultaves enciclopèdies, ara ho busques a Google sense moure’t de la cadira; això és bo. Abans havies de sortir al carrer i buscar la notícia, treballar les fonts, ara cada dia els gabinets envien desenes de notes informatives; això pot ser molt dolent si no es treballa i es limita a copiar i enganxar.
-Tant tu com Josep Maria Arias sou dos referents de l’ofici al territori. heu treballat en ràdio, premsa escrita, gabinets i empreses de comunicació…. com se us acut fer el llibre?
Mira, des de fa dècades que un parell o tres de cops a l’any compartim trobades (amb dinar, i si era de nit després algun gintònic per cert, vaig introduir a Tarragona la ginebra ampollera Harbur), fèiem safareig de la professió però també anàlisi, i sempre acabàvem dient «això algun dia ho haurem d’explicar». En acabar la vida laboral ens hem decidit a fer-ho. Sense cobrar, però hem comptat amb el suport de la càtedra d’excel·lència en comunicació de la URV, que patrocina Repsol, i de la Diputació de Tarragona, que han fet possible el llibre i que no ens costés res.
-Hi ha una contextualització històrica de cada moment
Si l’essència del periodisme és contextualitzar, és imprescindible fer-ho. A més, en una perspectiva de mig segle, encara resulta més important. Els lectors, pels imputs que tenim, ho agraeixen, alhora que rememoren o descobreixen fets. La interacció entre història i informació, així com de l’evolució de la ciència i la tecnologia aplicades a la informació i la comunicació, ajuda a entendre millor les transformacions.
-Que suposa la implantació dels estudis de comunicació de la URV al territori, la irrupció de la tecnologia fins arribar a l’hegemonia dels mitjans digitals?
Els estudis de comunicació de la URV suposen una fita important per a les comarques de Catalunya Sud. Cada any surt una fornada de periodistes, experts en publicitat i comunicació audiovisual… Per tant, pot haver-hi una certa inflació. Els mitjans poden oferir tants llocs de treball? La societat els pots assumir? Però davant d’això, la imaginació es transformen en força creativa.
Els mitjans digitals en són un exemple, d’això. Però ull! No hi ha hegemonia, sinó coexistència!. La ràdio, que havia de morir amb la tele, augmenta oients anualment. El paper evidentment baixa, però també perdura
-Dediqueu un capítol addicional a la pandèmia de la Covid 19. per què?
El mig segle acabava a 2019. Per tant, durant 2020 pensàvem treballar, tancar el llibre per tal que aparegués abans d’acabar aquell any. La pandèmia va ser un sotrac, i el retard que va generar el vam convertir en oportunitat per observar com s’havia adaptat l’ofici a la COVID 19, i per això hem afegit aquest capítol.
-Hi ha alguna anècdota que recordes especialment de la teva carrera?
Moltes. Bones i no tant. Però amb el pas dels anys em queda el gust d’haver pogut treballar en l’ofici més bonic del món. El 1984 vaig rebre amenaces de mort, i amb la família vam estar fora de casa uns dies, i vaig estar amb vigilància policial. A l’altre costat de la balança, la satisfacció de la feina feta (que m’haguin vingut a buscar és el millor reconeixement), i el millor patrimoni: tots els companys de feina amb qui hem compartit tantes coses
-Podries fer-me algun comentari sobre la importància de la premsa de proximitat davant els grans rotatius estatals?
La premsa de proximitat és a l’origen del periodisme. Actualment, com deia més amunt, la premsa de proximitat ha salvat l’absència de les grans cadenes i mitjans. Per exemple, els mitjans de les Terres de l’Ebre donen feina a desenes de professionals (un parell de centenars?). Els periodistes que han triomfat als grans mitjans o en càrrecs, han començat a prop de casa seua, i en tenim bones mostres. No voldria deixar-me ningú però tampoc els puc dir tots, però per posar exemples, Josep Martí, Fàtima Llambrich, per cert els dos caleros.
Redacció- Xavi Llambrich
