Fa unes setmanes tornàvem a emplenar els diaris. Aquest cop, a diferència d’altres, la notícia era que es volia fer pagar per accedir al Trabucador. Aquesta decisió va agafar a molts per sorpresa, altres ja sentien rumors des de l’any passat. El temporal Glòria produït el gener del 2020 ens va trencar a tots una mica, no sols al nostre territori. Recordo haver anat a passejar poc després del temporal i just abans del confinament. No estàvem sols, molta gent havia anat a veure aquell fragment de terra amb el cor una mica en un puny per no saber què trobarien. La ràbia i la impotència eren fortes, però el mal ve de lluny i en el fons sabíem que algun dia això passaria.
Si m’ho permeteu em saltaré l’anàlisi de les imatges de l’estiu passat, el temporal d’aquest any o el que vam poder veure aquesta Setmana Santa per anar directament a les preguntes que em ronden el cap des de fa dies.
Es pot regular l’accés sense haver de fer pagar per accedir? Hi haurà un aforament màxim?
Fer pagar per accedir a un espai natural el converteix en un privilegi. Petit. Barat. Però privilegi. Per a moltes famílies poder anar a la muntanya o a la platja és la seva única opció per tenir alguna cosa similar a unes vacances que molts altres poden passar viatjant. Clar que sembla que en el nostre cas sempre pots aparcar el cotxe i accedir caminant, però en molts altres on s’ha aplicat això el simple fet d’aparcar ja implica haver de pagar.
Quan llegeixes una mica sobre el tema veus que pràcticament en tots els casos es lliga aquesta petita taxa d’accés a uns equipaments o serveis que s’ofereixen i així amb aquesta taxa es cobreixen les despeses. Parlem en el cas de la Ràpita d’un punt d’informació, uns banys i tres zones d’estacionament.
On ubicaran les zones d’estacionament? Abans o després de la zona de pagament? Com seran? Tindran un impacte visual important?
Tal com apunten les notícies sembla que es farà pagar després de creuar aquesta barrera, ja que aparentment, tu podràs deixar el cotxe aparcat i accedir caminant. En cas de ser així, no tindrem exactament les mateixes imatges que vam tenir fa poc i de les quals volem fugir? I si ho fem al revés, podrà aparcar tothom de forma lliure?
Es dotarà també la zona d’un punt d’informació i uns lavabos. Calen? El punt d’informació és estrictament per als turistes, ja que poca gent del terreno anirà a preguntar coses i de fet, ja hi ha nombrosos punts on informar-se als pobles de la zona i sobre els lavabos… imagineu-vos la situació: heu accedit amb cotxe al trabucador, heu caminat 20-30 minuts al sol i de cop us entren ganes d’orinar, seriosament tornareu 30 minuts caminant fins a accedir a un lavabo? Òbviament fareu aquella pràctica tan comuna d’entrar a l’aigua. Queda malament dir-ho, ho sé, però tots ho hem fet.
Per tant, aquests lavabos seran d’ús per als turistes desorientats que no vénen a gaudir de la platja sinó a fer 4 fotos dels flamencs, de la posta de sol i que no es treuen ni les sabates. Que res en contra dels turistes, però quan viatges ja saps una mica on vas i si no hi ha lavabo, ho preveus quan surts del lloc.
Però el fet és que amb aquests serveis justifiquem la taxa que controlarà l’aforament.
No es podria controlar l’aforament d’una altra manera? Per què encara no se n’ha parlat de l’aforament? Quants cotxes podran accedir? I persones? Els nens compten? Potser la clau seria fer reserva. I amb això ens estalviaríem la meitat de mals.
Com a societat estem tendint a una urbanització dels espais naturals, no som l’excepció al Delta, ho estem fent a tot arreu. S’ofereixen uns serveis, es marquen camins, carrers, es fan aparcaments, es posen bancs i taules, espais per on passen els cotxes i altres per on passen els vianants… voleu dir que cal? Quan urbanitzem o ordenem un territori no li traiem una part del seu encant?
No em malinterpreteu, no dic que no calgui controlar els accessos als llocs, i marcar certs límits dic que potser estem buscant unes comoditats a la natura que no ens cal tenir. Quant trigarem al Delta a instal·lar 4 taules i bancs de fusta per poder dinar còmodament?
He estat fent una cerca sobre com estan resolent aquest tema altres països, cadascú segueix la seva estratègia. En molts parcs nacionals es fa pagar per accedir, però no passa igual amb les reserves o parcs naturals. Aquí estem començant a fer pagar a tot arreu justificant-ho amb què hem de controlar l’aforament i oferir uns serveis, perquè si no s’ofereixen serveis no queda emparat per la llei. De fet, sense anar més lluny podem trobar nombrosos exemples de parcs o reserves naturals amb accés gratuït al Regne Unit, Dinamarca, Suïssa, Alemanya… Molts tenen horari restringit o s’ha de reservar abans per accedir-hi, d’altres són completament lliures d’accés i horaris, tot depenent de les condicions del lloc.
No obstant sembla que la norma que estem seguint aquí (en general) és restringir els accessos i fer pagar.
Està clar que hem de fer alguna cosa, però hem de tenir clar quina estratègia volem seguir. Si volem que els espais naturals siguin urbans i de pagament o si volem que tothom pugui gaudir de la naturalesa tal com és. I un cop sapiguem què volem o què no volem sabrem quin model de conservació i gaudi de la natura volem.
En el nostre cas, el que sembla evident és que cal que tots els municipis estiguem d’acord en una estratègia única i forta, que s’escolti als ambientòlegs, als cuidadors del parc natural, als biòlegs, als urbanistes, sociòlegs i altres experts i que les decisions que es prenguin es valorin amb pros i contres sempre sabent cap a quin model de territori es vol anar.
Em preocupa que la pressa per prendre una decisió sense un bon assessorament ens acabi abocant a què el Delta es converteixi, encara més, en un parc temàtic on aparcar el cotxe a un codi concret, anar a veure flamencs, fer activitats d’aigua, prendre una miqueta el sol i que amb tot això perdem aquest encant que té, aquesta puresa de parc natural que tots estimem i valorem.
I per desgràcia, i això encara em preocupa més perquè és encara més probable que passi, potser la decisió acaba sent estrictament política ignorant les necessitats del territori i sense plantejar les preguntes adequades. Perquè és molt bonic venir a fer-se la foto amb cara de preocupats quan hi ha un temporal i després seguir vivint com si aquí no hagués passat res.
Estefania Salvador Ferré, arquitecta
